Ells eren l’exèrcit. Ells tenien el seny i els arguments. I les armes. Ells eren els que durant setmanes havien executat una campanya propagandistíca planetària perquè tothom sabés qui eren i què es proposaven i, sobretot, perquè ningú no els tingués por. Anirien vestits de groc llampant, perquè tothom els reconegués amb un simple cop d’ull i sabés que no tenien res a amagar. Es desplegarien per totes les ciutats del món seguint un ordre preestablert i conegut. La humanitat deixaria de viure en un planeta caòtic per despertar en una societat regida pel pragmatisme més absolut.
A l’hora convinguda i mil cops anunciada, l’exèrcit groc va entrar a la ciutat. Esperaven ser rebuts com herois, però ningú no els va sortir a l’encontre. Amagats rere les finestres d’habitatges i oficines, mil ulls els vigilaven sense atrevir-se a ser descoberts. Els habitants havien acumulat queviures, havien arrasat supermercats, havien tancat les portes de les cases amb clau i forrellats. Les famílies s’havien reunit en una sola estança i tots els membres s’abraçaven els uns els altres mentre els tancs, els helicòpters i els carros de combat avançaven fonent l’asfalt sota el seu pas.
No hi havia res a fer contra ells, res de res. Promovien la pau, però anaven armats fins a les dents. La seva tesi era que la resta del món els temés tant que fos impossible una guerra. Perquè ells eren els únics que podien agafar les armes i no la promourien mai. Tots els soldats, professionals del combat, els millors de les seves promocions respectives, havien fet un jurament sagrat pel qual es comprometien a no entrar mai en batalla… A no ser que se’ls posés en perill mortal. Únicament en aquest hipotètic cas, ells, hàbils mercenaris, convertirien en pols l’amenaça sense ni tan sols parpellejar.
Això és el què pensaven els soldats mentre avançaven per les vies desertes. Almenys això pensaven fins que un nen els va sortir a l’encontre, armat amb un coixí de plomes, i els hi va tirar pel cap. Els soldats van aturar la marxa. Desconcertats, es van mirar els uns als altres. Plomes? Era allò una amenaça mortal? Un segon nen va imitar al primer. I un tercer al segon. I un quart al tercer. I aviat s’hi van afegir els germans de tots aquells nens. I els cosins. I els pares i les mares. I els avis i les àvies. I els tiets i les tietes. I els besavis, rebesavis i requetebesavis.
Quan la revolta es va estendre als amics, veïns i coneguts, l’exèrcit groc de pacificació mundial es va retirar. Sabedors que era contrari a la seva raó de ser disparar contra cors d’infants armats amb coixins, van creure que fóra millor la possibilitat que hi haguessin guerres, a guanyar un combat que ells mateixos, malgrat els seus restrictius estatuts, havien provocat… Potser, sense ells i sense armes, aquella seria de debò l’última batalla.
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «pillow fight feathers falling» i és de Hsing Wei compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]