20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

[Musa 180] Estem aquí

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

 

Para l’orella, escolta’ns bé… No ens sents? Estem aquí, al teu costat.

Som el murmuri del mar, som l’airet que remou les cortines. Som la fulla de terracota que acaba de tallar el cordó umbilical amb la branca que li havia donat la vida, que es balanceja durant la caiguda, que gaudeix a la fi del seu primer i últim viatge lluny de les seves germanes. Som l’oreneta que torna de l’exili i la que fuig cap a terres més càlides per fugir del llop afamat de l’hivern. Som l’infant que esclata en riallades mentre intenta atrapar les bombolles de sabó de colors irisats que desapareixen, per art de màgia, davant dels seus ulls. Som un metro en hora punta, ple de maniquís de plàstic amb les mans aferrades al voltant de barres d’acer, amb les mirades immòbils sobre pantalles de pampallugues que els fan sentir connectats amb éssers que mai no han vist, que mai no veuran, que potser mai no han existit. Som la boira ploranera que t’embolcalla amb un foli en blanc a on ni l’escriptor més hàbil no podria immortalitzar els seus mots. Som la neu que endolceix els cims de les muntanyes de carbó.

Estem aquí, al teu costat. No ens sents? Para l’orella, escolta’ns bé…

 

 
[Musa 180: Últim text d’aquesta setmana! Perquè cada setmana és única i, la setmana que ve, tot serà diferent (hehe). Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Per què no un text sobre les muses mateixes? On es trobarien les muses al món contemporani, què farien?». Si voleu llegir una altra versió que gira sobre el mateix tema, podeu fer un cop d’ull a un relat que vaig escriure l’any passat: «Muses contra artistes». La imatge que acompanya el text es titula «Courtains» i és de Corinna Nasonis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Jo tinc molt clar a on s’amaguen les muses: sou tots vosaltres! Moltes gràcies per llegir-me i molt bon cap de setmana.]

20151026-200_muses-Imatge_Found_Movable_Type_Richard_Eriksson_CC2.0_Attribution-Text_Maquina_d_escriure_Tere_SM

[Musa 161] Màquina d’escriure

20151026-200_muses-Imatge_Found_Movable_Type_Richard_Eriksson_CC2.0_Attribution-Text_Maquina_d_escriure_Tere_SM

 

Escriptora sense troca
sola
en silencis voravia
escrivia
engranatges sense pàtina
la màquina
embarbussaments fets ànima
en teclejos es perdia
de nit quan ella dormia
sola escrivia la màquina.

 
[Musa 161: Una poesia metaliterària per començar la setmana. Poema inspirat per la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un cabdelló, combinació de versos heptasíl·labs i biocs en el qual, l’últim vers, és la unió dels tres biocs. La imatge que acompanya el text es titula «Found Movable Type» i és de Richard Eriksson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, poeta!]

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

[Musa 155] Taronja polisèmica

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

 

Ànima d’escriptora esventrada, paraula a paraula, sobre la pàgina en blanc. Llegeixes sense llegir-me mentre m’escric entre línies amb ploma de tinta invisible. El text no serà jutjat per les lletres que els meus dits teclegin, sinó pel què la teva ànima evoqui perduda en la lectura dels teus ulls.

Taronja. I jo recordo un sopar a casa l’àvia, un ganivet pelant destre la fruita cítrica, cinc néts al voltant de la taula anhelant frisosos el millor mossec. Taronja. I tu recordes una taronja pansida a l’últim prestatge d’una nevera buida, un pis humit en un cinquè sense ascensor, una tarda d’hivern solitària amb la calefacció espatllada.

Taronja. Títol de llibre mai no escrit. Per més que jo conjuri que la menja estava bona, tu mai no sentiràs el caliu de família que per a mi l’acidesa amaga. La teva taronja estava bona, també, però feia fred, molt fred, en aquella cuina.

Taronja. Un mot, set grafies, polisèmica. El diccionari parla del fruit de l’arbre i d’un dels colors de l’arc iris, de l’animal en forma d’esponja que viu al fons de l’oceà i de l’adjectiu per capturar la tonalitat d’una pintura. Què sap un diccionari, de significats?

Què sap un diccionari, de paraules?

 

 

[Musa 155: Relat inspirat per la proposta d’El Libro de Escritor: «Escriptor, ploma, llibre, taronja». La imatge que acompanya el text es titula «Human Shapes from orange outer peel #2» i és de Kumar’s Edit compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150925-200_muses-Imatge_Wind_Moyan_Brenn_CC2.0_Attribution-Text_Jo_mateixa_Tere_SM

[Musa 140] Jo mateixa

20150925-200_muses-Imatge_Wind_Moyan_Brenn_CC2.0_Attribution-Text_Jo_mateixa_Tere_SM

 

«Sigues tu mateixa» em diu una veu a cau d’orella, sense rostre. «Sigues tu mateixa» insisteix la veu de dona invisible, negant-se a ser ignorada. «Sigues tu mateixa» repeteix, erigint el seu comandament en mascaró de proa de la meva existència.

Temptejo amb els ulls orbs. Cerco entre fantasmes de vent que se m’escolen entre els dits de les mans nues. Ja no veig el què volies que veiés, ja no sóc qui volies que fos. Veig i sóc, amb el convenciment que estic a on sempre hauria d’haver estat. I busco, sense saber què busco, amb la certesa infundada que quan ho trobi… Ho sabré.

I escolto.

Les coses que es repeteixen tres cops, existeixen.

 

 
[Musa 140: La musa d’avui va servir per iniciar aquest petit projecte amb un poema titulat «Pols de lluna plena». Relat inspirat per la proposta d’en Pep Duran: «Aquest ha estat un dia en que has torsionat. 13/31. Pots veure-hi clar, sense interferències. Moltes felicitats!!!!! Escriure des del punt zero, sense pretensions, sense judicis, sense comparacions, connectada a l’origen.». La imatge que acompanya el text es titula «Wind» i és de Moyan Brenn compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, traginer de contes!]

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

[Musa 135] Objectiu complert

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

 

Rere la sort, treball de formiga
invisible.

Rere l’èxit, hores de vigília
interminables.

Rere l’estrès, l’esquinç entre el doldre
i el voler.

Rere el somni, un any sabàtic
sens descans.

Rere la novel·la, una vida
per fi transcrita.

Objectiu complert.

 

 

 

[Musa 135: Divendres, últim dia de la setmana, dia de balanç (hehe). Tanquem la setmana amb una musa que també s’ha animat a repetir. En la primera ocasió, la inspiració va ser una fotografia que va permetre que nasqués un microrelat titulat «Demà i per sempre». Poema inspirat per la proposta de l’Antonia: «Estrès, any sabàtic, somni, novel·la, èxit». La imatge que acompanya el text es titula «Soft & dreamy» i és de Steve Wilson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport i la inspiració, musa! Bon cap de setmana a tots.]

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

[Musa 105] La catàfora, realitat o ficció

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

 

— A això em refereixo: que t’has portat malament.

I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.

I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.

L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.

— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!

I se’n va.

 

 

[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

[Musa 101] La presa

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

 

Avui t’he somiat. Eres immensa, amb mandíbules de cocodril i urpes de lleó. Jo intentava capturar-te i tu se m’empassaves, sencera, sense mastegar.

M’he despertat transmutada en capità Ahab, sentint els pulmons negats d’aigua salada i el cos esquarterat.

A vegades penso que no me’n sortiré. Llavors la veueta em recorda que em necessites per existir, que sense mi… No ets.

Què se sent sabent, com saps, que tard o d’hora t’hauràs de deixar escriure, novel·la estimada?

 

[Musa 101: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per participar en el I Concurs de microrelats de L’escriba: «Escriure un microrelat de cinc línies sobre la temàtica que tu vulguis». I qui diu «el que tu vulguis» diu «el que a les lletres els doni la gana» (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silver Bank Outtakes» i és de Christopher Michel compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç primer dia d’estiu, muses!]

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

[Musa 94] Piiip musa

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

 

La tinc! La tinc! Per fi! Per fi! Per fi!

No us ho creure (jo no m’ho creuria), però de veritat us ho dic: he aconseguit una musa!

La tinc aquí, al meu costat. No la veieu? No la llegiu? No la sentiu? No noteu com les paraules que ara escric estan tenyides amb una llum que no tenien ahir a les dues de la matinada quan escrivia amb els ulls plens de lleganyes? No percebeu la inspiració que fa que se us acceleri al cor? No us veieu arrossegats a llegir sense redempció possible aquests mots que evoco tal i com ragen sobre la pàgina en blanc?

És clar que sí!

S’han acabat les correccions eternes, les revisions sobre revisions, la reescriptura del text ja reescrit que s’hauria de tornar a reescriure perquè la reescriptura anterior no havia resultat en una reescriptura de profit.

Més important: s’ha acabat pensar en vosaltres!

A la piiip la tirania del lector. A partir d’ara només escriuré el què a mi em surti dels piiip i vosaltres ho llegireu pels meus piiip piiip. Sabeu per què? Perquè gràcies a la piiip musa, ara no tindreu més remei que reverenciar totes i cadascuna de les piiip paraules que surtin del meu piiip teclat!

Guanyaré tots i cadascun del premis de renom que s’han de guanyar en aquest piiip país perquè et tinguin en compte els piiip sense nom a qui has d’engalipar si vols guanyar-te la vida escrivint. Guanyaré el Nobel. I la Champions. I per què no? També el Roland Garros!

Només tinc un dubte… Quants cops a la setmana s’ha de regar una piiip musa perquè no es mori?

 

 

[Musa 94: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Maria Rebés: «Ser musa és si fa no fa com expirar el mateix aire que tu necessites respirar, però de vegades també el que tu no esperes trobar». La imatge que acompanya el text es titula «Musa Maurelli» i és de Serres Fortier compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

[Musa 92] Ni les tres mil cent ni les tretze

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

 

Tres mil cent tretze. Però són les tretze les que de veritat són importants.

Et mires la pila de folis escrits i la teva ment rememora històries plenes de foscor, de reptes, d’obsessions, de riures, de llàgrimes; plenes de vida. Fulleges els llibres i els teus ulls acaricien mots que et traslladen a països desconeguts que no trepitjaràs mai, no de la manera com l’escriptor els va immortalitzar. Tries noms a l’atzar i es personifiquen al teu davant personatges que no existeixen més enllà de la teva imaginació, que ni tan sols en la imaginació de l’autor que els va crear no els trobaries igual. Tres mil cent pàgines.

Però són les tretze les que de veritat són importants. Les pàgines que el lector llegeix sense comprendre. Les que l’escriptor i l’escriptora de torn utilitzen per donar les gràcies: a l’editor que va confiar en ells, a la parella que sempre els ha fet costat, als pares que van creure en ells des que eren uns nadons, als fills que han hagut de suportar les seves èpoques d’escriptura taciturna. Entre les frases d’aquelles tretze pàgines batega la veritable raó de ser de les novel·les que s’apilen en el teu escriptori, davant dels teus ulls.

Perquè totes les obres creades per mans humanes oculten un sentit més enllà d’allò visible i evident, un misteri que malda per passar desapercebut i que només el seu autor és capaç de desxifrar. Fins i tot en una fotografia, petita, amb una pila de llibres a priori innocent. Fins i tot quan els ulls de l’observador s’esforcen per destriar els noms i els cognoms de les novel·les que s’exposen en primer pla. Fins i tot quan la ment es perd en divagacions sobre recomptes de pàgines. En aquesta imatge, el cor de la seva autora no s’amaga en les tres mil cent, ni les tretze.

Una libèl·lula?

 

 

[Musa 92: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Cristina Manzano G.]