20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

[Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A


Vas néixer com neixen totes les grans històries: elevada al cub.



20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

NAIXEMENT = CASUALITAT

Una taca de tinta, tots els colors de l’arc de sant Martí, sobre foli blanc,
la suma de tots els colors, la innocència, immaculat.



[Musa 200: El text d’avui és especial: no només perquè és l’últim del projecte, sinó perquè ha nascut en format transmèdia! Si el voleu llegir, haureu de descobrir a on heu de clicar per poder continuar amb la lectura (hehe). Preparats per una viatge a través de la xarxa? (Com tot viatge, d’anada i tornada, al final del camí, aquí tornareu ;)) La imatge que acompanya el text es titula «ink in water» i és de jason train compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

[Musa 195] Màquina feta d’ànima

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

 

Les lletres repiquen contra el cautxú, deixen l’empremta de la seva grafia sobre el blanc immaculat, avancen en línia recta com un cos d’infanteria ben entrenat.

Màquina d’escriure. Màquina de somnis. Màquina del temps. Màquina feta d’ànima. El món no existiria si no fos per les històries que brollen d’entre les teves tecles.

Sense mots no existiria el passat, ni el futur. No existiria l’Ulisses d’Homer, ni el de Joyce. No existirien Romeu i Julieta ni l’Aneguet Lleig. No existiria el descobriment de l’àtom, ni els whatsapps que els amants s’envien des d’una punta a l’altra del globus terraqüi.

Els somnis eteris es materialitzen en frases plenes de sentit, els impossibles es transformen en solucions plenes d’optimisme factibles de ser portades a la pràctica. Els adéus es converteixen en arreveures mil cops rellegits, els que ja no hi són reviuen per murmurar-nos paraules de consol a cau d’orella que ens omplen les galtes de llàgrimes.

Màquina d’escriure… Massa cor, per tan poca màquina.

 

 
[Musa 195: Acomiadem la segona setmana de desembre amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de BooProotea, juntament amb les paraules: «Màquina d’Escriure, Optimisme, Món, Brollar, Transformar, Solucions». Moltes gràcies per la inspiració… I molt bon cap de setmana! La setmana que ve: última setmana de les 200 muses :D]

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

[Musa 182] Prestatgeria de records

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

 

Eres com un aparador ple de lletres. Un mostrari de frases plusquamperfectes, un catàleg complet d’imatges. Eres un poema manuscrit, de rima harmoniosa i mètrica exacta, sobre un cristall translúcid, aparentment sense màcula. Eres un llibre de tinta, imprès, negre sobre blanc, inamovible.

Ets la prestatgeria que vam omplir, els dos, record a record, vivència a vivència, pàgina a pàgina. Ets els ulls desdibuixats que el reflex del mirall del bany malda per oblidar. Ets el faristol perdut, dempeus, enmig d’unes golfes plenes de trastos que només la pols visita, amb una partitura que sols tu podies executar, sonata individual. Ets els pantalons, vençuts i oblidats, al costat de la tassa del vàter, plens de taques, que ni la rentadora no vol.

I jo sols sóc una màquina d’escriure, silent, sospirant pel tacte dels teus dits, encara.

 

 
[Musa 182: Relat inspirat per les cinc imatges que acompanyen el text, obra d’en Joan Lluis Sagués. Moltes gràcies per fer de musa!]

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

[Musa 155] Taronja polisèmica

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

 

Ànima d’escriptora esventrada, paraula a paraula, sobre la pàgina en blanc. Llegeixes sense llegir-me mentre m’escric entre línies amb ploma de tinta invisible. El text no serà jutjat per les lletres que els meus dits teclegin, sinó pel què la teva ànima evoqui perduda en la lectura dels teus ulls.

Taronja. I jo recordo un sopar a casa l’àvia, un ganivet pelant destre la fruita cítrica, cinc néts al voltant de la taula anhelant frisosos el millor mossec. Taronja. I tu recordes una taronja pansida a l’últim prestatge d’una nevera buida, un pis humit en un cinquè sense ascensor, una tarda d’hivern solitària amb la calefacció espatllada.

Taronja. Títol de llibre mai no escrit. Per més que jo conjuri que la menja estava bona, tu mai no sentiràs el caliu de família que per a mi l’acidesa amaga. La teva taronja estava bona, també, però feia fred, molt fred, en aquella cuina.

Taronja. Un mot, set grafies, polisèmica. El diccionari parla del fruit de l’arbre i d’un dels colors de l’arc iris, de l’animal en forma d’esponja que viu al fons de l’oceà i de l’adjectiu per capturar la tonalitat d’una pintura. Què sap un diccionari, de significats?

Què sap un diccionari, de paraules?

 

 

[Musa 155: Relat inspirat per la proposta d’El Libro de Escritor: «Escriptor, ploma, llibre, taronja». La imatge que acompanya el text es titula «Human Shapes from orange outer peel #2» i és de Kumar’s Edit compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

[Musa 127] Percentatge

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

 

Un somriure per una mirada. Aquest és el joc. Una carícia per un petó, un t’estimo per una engruna d’amor. Et saltes les regles. Trenques el ritme. Intento abraçar-te, em perdo en el buit. On ets? Qui ets? No ets. No ho sé. Espero que tornis. Però sóc l’única que espera. El món no sap que hagis marxat, creu que continues, aquí, amb mi, en aquesta casa, amb els teus fills. Pel món ets un percentatge que puja o baixa segons el temps que falti per l’inici de la campanya electoral. Com pot ser algú aquell qui s’ha quedat sense lletres? Només ets un número. Ja no tens nom.

 

 

[Musa 127: Arribem a l’equador de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Miquel Ferré: «Petó, amor, carícia, mirada i somriure». La imatge que acompanya el text es titula «Math Wall» i és de João Trindade compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa 😉]

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

[Musa 105] La catàfora, realitat o ficció

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

 

— A això em refereixo: que t’has portat malament.

I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.

I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.

L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.

— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!

I se’n va.

 

 

[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

[Musa 92] Ni les tres mil cent ni les tretze

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

 

Tres mil cent tretze. Però són les tretze les que de veritat són importants.

Et mires la pila de folis escrits i la teva ment rememora històries plenes de foscor, de reptes, d’obsessions, de riures, de llàgrimes; plenes de vida. Fulleges els llibres i els teus ulls acaricien mots que et traslladen a països desconeguts que no trepitjaràs mai, no de la manera com l’escriptor els va immortalitzar. Tries noms a l’atzar i es personifiquen al teu davant personatges que no existeixen més enllà de la teva imaginació, que ni tan sols en la imaginació de l’autor que els va crear no els trobaries igual. Tres mil cent pàgines.

Però són les tretze les que de veritat són importants. Les pàgines que el lector llegeix sense comprendre. Les que l’escriptor i l’escriptora de torn utilitzen per donar les gràcies: a l’editor que va confiar en ells, a la parella que sempre els ha fet costat, als pares que van creure en ells des que eren uns nadons, als fills que han hagut de suportar les seves èpoques d’escriptura taciturna. Entre les frases d’aquelles tretze pàgines batega la veritable raó de ser de les novel·les que s’apilen en el teu escriptori, davant dels teus ulls.

Perquè totes les obres creades per mans humanes oculten un sentit més enllà d’allò visible i evident, un misteri que malda per passar desapercebut i que només el seu autor és capaç de desxifrar. Fins i tot en una fotografia, petita, amb una pila de llibres a priori innocent. Fins i tot quan els ulls de l’observador s’esforcen per destriar els noms i els cognoms de les novel·les que s’exposen en primer pla. Fins i tot quan la ment es perd en divagacions sobre recomptes de pàgines. En aquesta imatge, el cor de la seva autora no s’amaga en les tres mil cent, ni les tretze.

Una libèl·lula?

 

 

[Musa 92: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Cristina Manzano G.]

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

[Musa 87] Paraules d’ànima

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

 

La mà que aguanta la ploma no és la teva mà, el cor que batega sobre la pàgina que els mots acullen no és el teu cor. Ho sents? El bolígraf s’uneix amb el foli en una dansa ancestral mil cops repetida i la tinta s’escampa sobre el paper perfilant formes sinuoses que la teva raó no comprèn. Ignores d’on sorgeixen les paraules que es desdibuixen davant dels teus ulls com si un diamon juganer te les xiuxiuegés a cau d’orella, ignores d’on neixen les històries que la teva ànima aboca sobre el full en blanc com si li anés la vida. Només saps que escrius.

Només saps
que no pots
no fer-ho.

 
 
 
[Musa 87: Relat inspirat per participar en la desena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «artista», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Old Love» i és de Katelyn Kenderdine compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]