20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

 

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

 

 

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

[Musa 152] Perspectiva

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

 

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

[Musa 149] Filadores de destins

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

 

Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.

Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.

I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.

 

 

[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]

20150714-200_muses-Imatge_Carboneria_casa_okupa_Sant_Antoni_mural_utopia_MPilar_Navarro-Text_Globus_Tere_SM

[Musa 116] Globus

20150714-200_muses-Imatge_Carboneria_casa_okupa_Sant_Antoni_mural_utopia_MPilar_Navarro-Text_Globus_Tere_SM

 

Amb un globus d’aire càlid
trenquem cadenes de gel
fugim de petrificats presents
anhelem acariciar els estels.

Amb un globus d’aire càlid
inflem d’esperança els somnis
omplim d’il·lusió els pulmons
xerrotegem sense cap negoci.

Amb un globus d’aire càlid
buidem l’ànima de pors
sentim el futur a frec de pell
recordem amb urpes d’un bru ós.

Amb un globus d’aire càlid
reescrivim fins l’inamovible.
Amb un globus d’aire càlid
totes les hipòtesis possibles.

 

 
[Musa 116: Des que vaig començar el projecte de les dues-centes muses, m’heu enviat tot tipus de propostes: paraules, frases, paisatges, blogs, emoticones,… Però crec que encara ningú no m’havia enviat mai una casa (hehe). El poema d’avui està inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la MPilar Navarro: «És una foto de la Carboneria, una casa okupa al barri de Sant Antoni que van fer tancar fa més d’un any. La façana és un mural per la utopia». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

[Musa 58] Parsimònia

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

 

La llum de principis d’estiu entra amb força per la finestra del menjador. Les capçades dels arbres onegen empeses per la brisa del mar mentre el soroll dels cotxes omple l’aire amb la parsimònia d’una banda sonora que tothom ignora.

Trec el cap per la finestra i et veig, però tu no em veus. Una dona parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tens trenta i molts anys, potser quaranta, però vas vestida com una adolescent amb texans ajustats, talons de pam i un top de color vermell que et deixa el melic al descobert. Unes ulleres fosques de mosca t’amaguen el ulls i t’oculten mig rostre mentre una llarga cabellera rossa i plena de rínxols es mou salvatge seguint l’oneig de la brisa.

Mires a una banda i a l’altra. Un cop. I un altre. I un altre. Et treus les ulleres, mires el rellotge del mòbil. Tornes a mirar a banda i banda. Sembles nerviosa i està clar que esperes a algú o a alguna cosa. De sobte sembla que prens una decisió. Et recol·loques les ulleres de sol sobre el pont del nas i travesses el carrer amb decisió i el semàfor en vermell. Un taxi groc i negre fa sonar el clàxon mentre et passa pel costat a tota velocitat. L’ignores i entres al forn de pa.

Et perdo de vista darrere de la porta de vidre. Espero que surtis. Un minut, dos, cinc, deu. Cansat, tanco la finestra i torno a l’escriptori. L’ordinador em rep amb una pantalla en blanc i un cursor negre que em pica l’ullet. T’imagino fent cua davant del mostrador, mirant la porta de reüll encara amb l’esperança que aquell o aquella o allò que esperaves aparegui en l’últim sospir. T’imagino ideant alternatives de futur mentre la dependenta demana qui és el següent i tu alces la mà per reclamar la tanda. T’imagino fent-te la forta, pagant la baguette al mateix temps que la idea que t’han donat carabasses irromp en la teva ment. T’imagino sortint de l’establiment i desapareixent a grans gambades, sense ni tan sols llençar una última mirada al punt de trobada. T’imagino etiquetant-me com l’home covard del somni d’una nit d’estiu que ni tan sols va tenir la decència d’enviar-te un whatsapp.

Torno a aixecar-me de l’escriptori. Torno a treure el cap per la finestra. Tornes a estar parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Menges un entrepà amb parsimònia, a poc a poc, com si volguessis que et durés tota la tarda o tot el què calgui perquè aquell o aquella o allò que esperes faci acte de presència. De sobte un raig de sol surt rebotat de la meva finestra i es llença a fer la papallona contra les teves ulleres de sol. Alces els ulls… I em veus.

 

 
[Musa 58: Relat inspirat per la proposta de la Roser Caño: «somni, dona, esperança, futur, estiu». La imatge que acompanya el text es titula «Posta de sol en una finestra de Barcelona» i és d’autoria pròpia.]

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

[Musa 1] Pols de lluna plena

 

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

Conten que a la lluna
hi ha un homenet
que treballa de sol a sol
tot sol.

Un homenet que treballa
de sol a sol
omplint la Terra
de pols.

Conten que en les nits
de lluna plena
es compleixen

que els desitjos
quan es compleixen
es fan pols.

 

[Musa 1: Aquest petit poema està inspirada en una capseta plena de pols de lluna plena, un dels molts objectes que en Pep Duran atresora en la seva maleta de contacontes.]