20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

[Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A


Vas néixer com neixen totes les grans històries: elevada al cub.



20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

NAIXEMENT = CASUALITAT

Una taca de tinta, tots els colors de l’arc de sant Martí, sobre foli blanc,
la suma de tots els colors, la innocència, immaculat.



[Musa 200: El text d’avui és especial: no només perquè és l’últim del projecte, sinó perquè ha nascut en format transmèdia! Si el voleu llegir, haureu de descobrir a on heu de clicar per poder continuar amb la lectura (hehe). Preparats per una viatge a través de la xarxa? (Com tot viatge, d’anada i tornada, al final del camí, aquí tornareu ;)) La imatge que acompanya el text es titula «ink in water» i és de jason train compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

[Musa 194] Tartana a la deriva

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

 

Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.

 

 
[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

[Musa 190] Llenguatge universal

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

 

No em mireu, això és el primer que em crida l’atenció de vosaltres. Esteu aquí, drets, al meu davant. Us he dit «foto», he assenyalat la reflex i heu fet que sí, amb el cap, però no amb els ulls. Mireu a tot arreu menys a on jo sóc. Féu qualsevol cosa menys estar-vos quiets. No pareu de xerrotejar en un idioma que sóc incapaç de comprendre, formant objectes invisibles amb les mans com si fóssiu extraterrestres vinguts del final de la Via Làctia o potser d’encara més enllà. O potser l’extraterrestre sóc jo. Sóc jo la que no caso en aquesta foto, sóc jo la peça sobrera, sóc jo la que s’està immòbil mentre els vostres cossos bateguen plens de vida, sóc jo la que us observo a través de les lents del zoom fotogràfic mentre vosaltres heu necessitat sols una mirada fugissera per clissar-me. No sóc ningú, i ho sabeu, ho sé. Per molt que sigui jo la que tingui el poder d’immortalitzar-vos. M’oblidareu tan bon punt m’allunyi uns centenars de metres, em substituireu per altres rostres d’extraterrestres que també us miraran sense mirar-vos. I jo podria dir-vos que jo sóc diferent, que jo us recordaré, per sempre, que us portaré amb mi quan torni a casa, que us tornaré a veure, removent-vos inquiets, quan tanqui els ulls. Però seria mentida, si us ho digués. Però no m’entendríeu, encara que us ho digués. No hi ha traducció possible, impossible, entre éssers que viuen en planetes tan allunyats com els nostres.

Faig la foto, un «clic» fendeix l’aire. Us gireu cap a mi, tots quatre. Em mireu, somrieu. Abaixo la càmera, inútil. Us miro. Somric.

 

 
[Musa 190: Arribo a l’últim text d’aquesta setmana amb una proposta que és inspiració en estat pur: la imatge dels quatre nens que acompanya el text, obra de la Judith Barnés. Moltes gràcies per acceptar fer de musa amb una fotografia tan fantàstica! Feliç cap de setmana ;)]

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

 

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

 

 

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

[Musa 153] Triar pel·lícula

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

 

Mira la cartellera del cine. Pòsters de tres per dos intenten temptar-lo amb promeses de colors vius, cartells col·locats amb precisió mil·limètrica sobre les cinc portes d’entrada de l’establiment. Una romàntica? D’acció? De terror? De fantasia? Infantil?

Nens i nenes de sis a deu anys esperen impacients davant de l’última porta, la cua que formen sobresurt del cine i arriba fins a la cantonada. Entre els rostres de la canalla, un grapat d’adults naveguen entre la marea de xerrotejos frisosos. Una mare netejant amb un mocador de paper llavis plens de sucre glas. Un pare cordant les esportives d’uns peus incapaços de parar quiets ni un sol instant. Un avi demanant que se li repeteixi cada frase un mínim de sis cops amb la mà enganxada a l’audiòfon defectuós. Una àvia recordant que després de la pel·lícula caldrà anar directes a casa per poder acabar els deures de l’escola que s’han d’entregar l’endemà.

Donaria el ròlex d’or que llueix a la mà per tenir l’opció de poder afegir-se a la cua sense que els exigents espectadors no el miressin malament, per poder canviar la corbata i les sabates enllustrades pels seus pantalons curts i els genolls pelats. Donaria…

— Senyor, quina voldrà?

Aixeca el dit. Assenyala un dels quatre primers pòsters, qualsevol, què importa? El nen que un dia va ser, trencat a cops de decepcions a mesura que han anat passant els anys, fa el gest de voler-se rebelar, però la seva consciència d’adult no li permet. No hi ha remei ni orgasmes possibles que puguin fer retrocedir el temps viscut. Toca callar, toca tenir paciència, toca esperar… Sense saber què s’espera. Toca. Recull l’entrada aleatòria que li donen. Dóna l’esquena a la infància que continua esperant a l’entrada del cine.

La vida és allò que toca, quan triem sense mirar.

 

 

[Musa 153: Relat inspirat per la proposta de la Montse Pellicer: «M’havia trencat i enganxat massa vegades ara no hi ha remei ni orgasmes possibles tinc paciència i no sé perquè espero». La imatge que acompanya el text es titula «IMGP4754» i és de geek_love13 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

[Musa 149] Filadores de destins

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

 

Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.

Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.

I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.

 

 

[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

[Musa 135] Objectiu complert

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

 

Rere la sort, treball de formiga
invisible.

Rere l’èxit, hores de vigília
interminables.

Rere l’estrès, l’esquinç entre el doldre
i el voler.

Rere el somni, un any sabàtic
sens descans.

Rere la novel·la, una vida
per fi transcrita.

Objectiu complert.

 

 

 

[Musa 135: Divendres, últim dia de la setmana, dia de balanç (hehe). Tanquem la setmana amb una musa que també s’ha animat a repetir. En la primera ocasió, la inspiració va ser una fotografia que va permetre que nasqués un microrelat titulat «Demà i per sempre». Poema inspirat per la proposta de l’Antonia: «Estrès, any sabàtic, somni, novel·la, èxit». La imatge que acompanya el text es titula «Soft & dreamy» i és de Steve Wilson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport i la inspiració, musa! Bon cap de setmana a tots.]

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

[Musa 120] Ser o no ser…

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

 

Un paraigua o… Un para-sol? Tot dependrà de…

Del temps. De si els raigs de l’estrella que ens dóna vida es desperten roents de foc o de si un mantell de núvols plens de vapor d’aigua s’interposen en el seu embat. De si el què ha estat construït per ser refugi d’aigua, en sentit estricte, pot o no ser transmutat en refugi de llum, en sentit pràctic. De si la mirada de l’adult et fa sentir ridícul o de si la imaginació de l’infant t’omple de possibilitats imprevistes.

Una flor plena de pètals o… Una fidel consellera? Tot dependrà de…

Del resultat. De si et dóna la raó o de si et dinamita les esperances. De si l’últim pètal caigut s’erigeix en el teu millor aliat o de si l’últim pètal és arrencat amb fúria, juntament amb el penúltim, en un intent fútil per capgirar el teu fat. De si et facilita la decisió o de si t’obliga a decidir. De si el sí és el sí que esperaves o de si el sí t’emmiralla inquisidor quan en realitat sols un no volies.

Una persona o… Una còpia? Tot dependrà de…

De qui depèn?

 

 

[Musa 120: Una vegada, una musa em va dir que cert autor de teatre començava les seves obres amb una pregunta que resolia en l’últim vers. Avui, el text s’estructura en sentit contrari: es titula en forma de resposta suspensiva… I es contesta amb interrogant 😉 Relat inspirat per la proposta de la Irma López: «La meva proposta és fer un escrit que es tituli: ” ser o no ser…”». La imatge que acompanya el text es titula «Flower» i és de Sunny_mjx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]