Etiqueta: estiu

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

[Musa 125] Somriu, somriu em dic

Posted on by Teresa Saborit

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

 

La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

 

 

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

[Musa 122] Focs d’artifici

Posted on by Teresa Saborit

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

 

Dir el què vull dir-te… Sense dir-t’ho.

Asseguda a la fresca, sota l’ombra d’un pollancre frondós. Tanco els ulls i respiro a fons la brisa dels camps de secà, la pols de la terra en temps de sega, el bategar de les ales de les orenetes portant aliment pels pollets afamats que les esperen al niu.

Revetlla d’estiu. Encetarem la coca de fruites confitades que hem comprat a la pastisseria, recoberta de sucre, ens la menjarem a queixalades, en un vist i no vist, sense importar-nos a on cauen els pinyons ni els trossets d’ametlla cremada. Quan el sol s’amagui, començaran els focs d’artifici. Les estrelles adormides ni tan sols s’immutaran pels esclats de llum que intentaran fer-los la competència, en va. Els petits fragments de metall, estridències incandescents, cauran del cel reconvertits en guspires de cendra que tothom ignorarà.

Demà escombrarem. Demà ho escombrarem tot, quan ja no estiguem de festa.

 

 
[Musa 122: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa que ha acceptat participar en el projecte per segona vegada. La seva primera proposta va servir per inspirar un microrelat titulat «Culpable». La segona inspiració ha fet néixer el text que acabeu de llegir 😉 Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Estiu, fresca, revetlla, coca i festa». La imatge que acompanya el text es titula «Coca de sant Joan» i és d’Espencat compartida sota llicència de domini públic». Moltes gràcies pel suport, musa!]

20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

[Musa 106] Bessons de naixement

Posted on by Teresa Saborit

20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

 

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia. El mateix dia i a la mateixa hora, al mateix minut i al mateix segon.

Tretze de juny, a les onze del matí, en punt.

Tots dos havien nascut amb el canvi d’agulla horària. Els seus plors havien trencat la calma del matí de finals de primavera junt amb el ressò de les campanades que anunciaven l’arribada de la nova hora, i de les noves ànimes. El cel era blau amb petits núvols de cotó fluix a l’horitzó, blancs com acabats de rentar, sense ni un fil de tempesta en el seu interior. El sol escalfava la terra com un avançament de l’estiu a punt d’arribar i les orenetes volaven baixes, cercant aliment pels pollets que tot just acabaven de sortir de l’ou.

Les seves mares els van abraçar als dos amb amor contra el seu pit i tots dos es van enganxar amb delit a la seva sina en un acte reflex, sense saber què feien, sense entendre que aquell simple gest dels seus llavis era el primer pas en la cursa per la supervivència, que aquella seria la primera de les memòries que oblidarien en obrir els ulls al món que els acompanyaria a partir de llavors. Ja no hi hauria més foscor, ni aigua negant-los els pulmons. A partir de llavors, llum i aire sec fluint-los per les venes. A partir de llavors, els mesos fins llavors sumats en compte enrere, es convertirien en dies i anys sumats sempre en progressió creixent, fins al final.

Tretze de juny, el primer dia.

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia, amb tres-cents anys de diferència.

 
[Musa 106: La musa d’avui també és una musa repetidora. En la seva primera inspiració, em va reptar a un joc poètic que es va convertir en els versos que podeu llegir a «El mal brètol». En la seva segona inspiració, en Salvador Riera em va enviar la proposta que s’ha traduït en el text que acabeu de llegir: «Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia». La imatge que acompanya el text es titula «Clock Tower» i és de nathanmac87 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, bessó! 😉]

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

Posted on by Teresa Saborit

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

[Musa 71] Protecció solar

Posted on by Teresa Saborit

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

 

Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.

 
NOIA — Ja sé què et passa.

NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — Tu?

NOIA — Està claríssim.

NOI — El què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — És una càmera oculta?

NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.

NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.

NOIA — Per prendre el sol a la platja?

NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?

NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?

NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.

NOIA — Perquè tu volies que et veiés.

NOI — Somies mandarines.

NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?

NOI — Per qui m’has pres?!

NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.

NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?

NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.

NOI — I creus que jo sóc un tigre.

NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?

NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?

NOIA — Sí.

NOI — I?

NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.

NOI — I si sóc un tigre amb parella?

NOIA — No hauries vingut sol a la platja.

NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?

NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.

NOI — Què sabies?

NOIA — Que t’agrado.

 
L’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

[Musa 58] Parsimònia

Posted on by Teresa Saborit

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

 

La llum de principis d’estiu entra amb força per la finestra del menjador. Les capçades dels arbres onegen empeses per la brisa del mar mentre el soroll dels cotxes omple l’aire amb la parsimònia d’una banda sonora que tothom ignora.

Trec el cap per la finestra i et veig, però tu no em veus. Una dona parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tens trenta i molts anys, potser quaranta, però vas vestida com una adolescent amb texans ajustats, talons de pam i un top de color vermell que et deixa el melic al descobert. Unes ulleres fosques de mosca t’amaguen el ulls i t’oculten mig rostre mentre una llarga cabellera rossa i plena de rínxols es mou salvatge seguint l’oneig de la brisa.

Mires a una banda i a l’altra. Un cop. I un altre. I un altre. Et treus les ulleres, mires el rellotge del mòbil. Tornes a mirar a banda i banda. Sembles nerviosa i està clar que esperes a algú o a alguna cosa. De sobte sembla que prens una decisió. Et recol·loques les ulleres de sol sobre el pont del nas i travesses el carrer amb decisió i el semàfor en vermell. Un taxi groc i negre fa sonar el clàxon mentre et passa pel costat a tota velocitat. L’ignores i entres al forn de pa.

Et perdo de vista darrere de la porta de vidre. Espero que surtis. Un minut, dos, cinc, deu. Cansat, tanco la finestra i torno a l’escriptori. L’ordinador em rep amb una pantalla en blanc i un cursor negre que em pica l’ullet. T’imagino fent cua davant del mostrador, mirant la porta de reüll encara amb l’esperança que aquell o aquella o allò que esperaves aparegui en l’últim sospir. T’imagino ideant alternatives de futur mentre la dependenta demana qui és el següent i tu alces la mà per reclamar la tanda. T’imagino fent-te la forta, pagant la baguette al mateix temps que la idea que t’han donat carabasses irromp en la teva ment. T’imagino sortint de l’establiment i desapareixent a grans gambades, sense ni tan sols llençar una última mirada al punt de trobada. T’imagino etiquetant-me com l’home covard del somni d’una nit d’estiu que ni tan sols va tenir la decència d’enviar-te un whatsapp.

Torno a aixecar-me de l’escriptori. Torno a treure el cap per la finestra. Tornes a estar parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Menges un entrepà amb parsimònia, a poc a poc, com si volguessis que et durés tota la tarda o tot el què calgui perquè aquell o aquella o allò que esperes faci acte de presència. De sobte un raig de sol surt rebotat de la meva finestra i es llença a fer la papallona contra les teves ulleres de sol. Alces els ulls… I em veus.

 

 
[Musa 58: Relat inspirat per la proposta de la Roser Caño: «somni, dona, esperança, futur, estiu». La imatge que acompanya el text es titula «Posta de sol en una finestra de Barcelona» i és d’autoria pròpia.]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

Posted on by Teresa Saborit

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

 

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

 
[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]