Etiqueta: misteri

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

[Musa 157] Clau de volta

Posted on by Teresa Saborit

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

 

Un camí de pedres blanques s’obre entre les tenebres, davant dels teus peus, perduts. Enfiladisses de primavera franquegen el pas curulles de fades, invisibles, que dringuen amb tons d’arc de sant Martí i ecos de queda. Mentre els monjos oren a les seves cel·les, un raig de llum il·lumina el claustre esberlant misteris, oblidats.

I amagada, entre els capitells que t’esguarden altius, una clau.

 

 
[Musa 157: Un relat de recolliment inspirat per la imatge del claustre que acompanya el text, obra de la Isabel Egea, junt amb les paraules: «Misteri, claustre, fades, monjos, capitell». Moltes gràcies per la proposta!]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

Posted on by Teresa Saborit

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

[Musa 52] Demà i per sempre

Posted on by Teresa Saborit

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

 

En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.

Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.

Quiets com estàtues.

En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.

No ens vam atrevir a mirar-nos.

Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.

Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.

I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.

— Demà?

I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.

I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.

Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.

Mentre jo romania jove per sempre.

«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»

 

[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

[Musa 50] París, nit calma

Posted on by Teresa Saborit

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

 

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

 

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

[Musa 48] L’inici del temps

Posted on by Teresa Saborit

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

 

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

 

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

[Musa 45] Per tota l’eternitat

Posted on by Teresa Saborit

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

 

Eternament jove! Us ho imagineu?!

L’únic que em calia era beure’m aquell beuratge que tenia entre les mans!

Què hauríeu fet vosaltres?!

Hauríeu dit que no?

Hauríeu agafat el flascó i l’hauríeu llençat contra el terra amb fúria perquè es trenqués en mil bocins?

No…

No!

Us l’hauríeu begut amb delit fins l’última gota! No us hauríeu malfiat del color blau elèctric del líquid, ni del solatge d’arena negre, ni de la dona d’ungles llargues que us l’havia venut, ni de la seva berruga violeta, ni dels seus llavis arrugats, ni del seu orfenat ple de nadons.

Hauríeu fet el mateix que jo, el mateix…

I tampoc no us hauríeu preocupat en sentir-vos de cop com un somnàmbul, ni en notar com quèieu sobre les rajoles de pedra com un soc, ni en sentir un foc infernal recórrer-vos la sang mentre la vostra gola s’omplia de xiscles.

No…

Hauríeu pensat que tot formava part del procés, que deturar el temps i treure’s de sobre un grapat d’anys bé valia la pena de passar per aquell mal tràngol.

Hauríeu confiat, com jo…

I com jo hauríeu acabat reconvertits en un nadó de bolquers, atrapats, per tota l’eternitat, en aquest bressol.

 

[Musa 45: Relat inspirat per participar en la cinquena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «l’elixir de l’eterna joventut», paraula obligatòria «somnàmbul», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Water droplet» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 24] Gèlida confident

Posted on by Teresa Saborit

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

La boira m’embolcalla amb el seu vel gèlid de neu. Petites gotes de glaç se’m posen sobre la pell i s’arremolinen juganeres entre els dits que intenten abastar-les protegits dins dels guants de llana.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets.

He sortit de casa ben d’hora, quan la fosca encara reinava. He deixat que els meus passos avancessin entre arrels i molses mentre el sol feria les tenebres i descobria el mar d’ones blanques que m’escorta en el meu viatge.

Els meus passos s’han perdut, però la meva ànima continua l’avenç.

Just quan la ment poruga començava a posar en dubte la seva mateixa existència, i em comminava em xiuxiuejos funestos a donar mitja volta, el pou apareix davant dels meus ulls a traïció.

«Tens un secret?» sembla preguntar-me. Tinc un secret.

M’acosto a poc a poc, tement que es desfaci en el no res com un miratge de vigília o com un oasi de palmeres en ple desert. Però el pou no desapareix i em permet que m’hi acosti. Poso els palmells sobre les seves parets de roca trencada i m’hi atanso. Intento albirar-ne el fons, però els meus ulls es troben amb una foscor impenetrable que els barra el pas.

El meu secret estarà segur en el seu ventre.

M’agenollo i començo a plorar. Les llàgrimes surten joioses, alliberades per fi de la presó dels meus ulls. Es gronxen de pestanya a pestanya, rellisquen pel tobogan de les meves galtes setinades i salten al llit de tenebres que les engoleix amb els braços oberts. Mai no tornaran a veure la llum del dia.

Els sanglots s’acaben i el silenci torna al bosc.

M’alço i m’eixugo la cara, de llàgrimes i de gebre. La boira que m’embolcalla s’obre un instant per indicar-me el camí correcte i es clou al meu darrere a l’instant següent. Confident amatent, el seu mantell d’innocència blanca resguardarà per l’eternitat el que el meu cor anhela que es mantingui per sempre ocult.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets… No us cregueu tot el que diuen.

 
[Musa 24: Relat inspirat per la fotografia de boira gebradora de la Segarra que acompanya el text, obra d’en Corneli Cordill.]

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

[Musa 22] Llum

Posted on by Teresa Saborit

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

 

Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.

El sol truca amb dits de seda als vidres de la finestra, es filtra entre les reixes de la persiana i il·lumina les parets amb tonalitats càlides que m’abracen.

Estic sola. Però no em sento sola.

Com un malefici de sobte trencat, com un cuc de seda que juga a descosir el capoll que ell mateix havia teixit amb fils d’acer. Les ales s’obren de bat a bat per amarar-se de llum i de calor. Ales fràgils i humides, empresonades fins fa poc en la foscor, desvetllant-se tot d’una per descobrir-se plenes de tonalitats de foc. I de mar. I de bosc. I d’estrelles.

Estic en l’ara. Estic aquí. Estic en mi.

Ja no m’importen les tempestes ni m’inquieten els aiguats. Tot els encenalls van ser purificat en l’última foguera de sant Joan. Tot el que no em convenia. Tot el que no era. Tot el que havia maldat d’aparentar forçant exercicis de contorsionista que m’atenallaven l’ànima i em feien cruixir les vèrtebres.

Tot el que ara tinc no es pot perdre. Tot el que ara tinc sóc jo.

Acceptar el què sóc. Acceptar qui sóc. Acceptar que l’existència no té més propòsit que ser. Descobrir la meva veritat per reconnectar amb mi mateixa i poder-te murmurar a cau d’orella mots que entendràs, tot i no comprendre’m.

El mirall em retorna la imatge d’una ombra plena de ferides que ha deixat de fer el cor fort. I s’ha fet forta. D’una ombra que ha deixat de ser ombra per fer-se corpòria, amb dues mans i dos peus. I un cor. I una ànima que batega.

La llum il·lumina l’estança i m’il·lumina a mi.

A les nits, quan el sol s’amaga, la nit és clara.

 

[Musa 22: Relat inspirat per la proposta de la Maria Amparo: «A veure si les següents paraules t’inspiren un “micro alguna cosa” que comenci així: “Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.”». La imatge que acompanya el text es titula «Llum» i és d’autoria pròpia.]

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

[Musa 17] A ritme de vida

Posted on by Teresa Saborit

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

 

«:)»

 

I ja està? Això és tot?!

Nit de somni sense espelmes

Missatge indesxifrable

Dos punts i un parèntesis

Què vol de mi? Què vol dir?!

 

«Gira el mòbil»

 

De costat?

I tot de sobte pren sentit

Com una partitura sense notes

Com un violoncel·lista sense cordes

improvisant, en directe, a ritme de jazz

 

 

[Musa 17: Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes Argelich: «Un microrelat que comenci amb aquest signe “:)” i que acabi amb una paraula que acabi amb una “z”». La imatge que acompanya el text es titula «Jazz Cake» i és de Linda Marklund compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]