20150730-200_muses-Imatge_Dentro_del_arco_iris_Zyllan_Fotografia_CC2.0_Attribution-Text_Esclat_esperanca_Tere_SM

[Musa 128] Esclat esperança

20150730-200_muses-Imatge_Dentro_del_arco_iris_Zyllan_Fotografia_CC2.0_Attribution-Text_Esclat_esperanca_Tere_SM

 

Pessimisme. Pes i misme. Pres i míssil. Presoner alliberat per un atac de l’enemic.

Optimisme. Opt i misme. Or i mite. Olla atrapada al final de l’arc de sant Martí.

Explosió de realisme, no hi ha pressupost per fantasies. Arc de sant Martí dissolt per ordre governamental. Per a què serveix? Els set colors són obligats a partir peres, fugen amb desbandada pels vuit punts cardinals. A partir d’ara seran cinc, per a què vuit?

Vermell passió. Taronja aurora. Groc somriure. Verd muntanya. Blau oceà. Anyil nocturn. Violeta reial. El món se sumeix en la foscor. L’olla d’or, alliberada, no s’hi veu, no es mou. Els colors fan mitja volta al món. Col·lisió frontal a les antípodes, esclat esperança.

La claror, temorenca, treu el nas. Qui em vol?

 

 
[Musa 128: Últim dijous de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Mateo Piñol: «Claror, optimisme, foscor, pessimisme, esperança». La imatge que acompanya el text es titula «Dentro del arco iris» i és de Zyllan Fotografía compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per participar en el projecte, musa!]

20150714-200_muses-Imatge_Carboneria_casa_okupa_Sant_Antoni_mural_utopia_MPilar_Navarro-Text_Globus_Tere_SM

[Musa 116] Globus

20150714-200_muses-Imatge_Carboneria_casa_okupa_Sant_Antoni_mural_utopia_MPilar_Navarro-Text_Globus_Tere_SM

 

Amb un globus d’aire càlid
trenquem cadenes de gel
fugim de petrificats presents
anhelem acariciar els estels.

Amb un globus d’aire càlid
inflem d’esperança els somnis
omplim d’il·lusió els pulmons
xerrotegem sense cap negoci.

Amb un globus d’aire càlid
buidem l’ànima de pors
sentim el futur a frec de pell
recordem amb urpes d’un bru ós.

Amb un globus d’aire càlid
reescrivim fins l’inamovible.
Amb un globus d’aire càlid
totes les hipòtesis possibles.

 

 
[Musa 116: Des que vaig començar el projecte de les dues-centes muses, m’heu enviat tot tipus de propostes: paraules, frases, paisatges, blogs, emoticones,… Però crec que encara ningú no m’havia enviat mai una casa (hehe). El poema d’avui està inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la MPilar Navarro: «És una foto de la Carboneria, una casa okupa al barri de Sant Antoni que van fer tancar fa més d’un any. La façana és un mural per la utopia». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

[Musa 111] Crac

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

 

Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

 

 
[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! 😉]

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

[Musa 86] Culpable

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

 

Ja sé que no t’ho he dit mai. Ho sé i em declaro culpable. Culpable de ser covarda i etiquetar-me de valenta. Culpable d’abanderar-me de sincera i només dir-te mentides. Culpable d’haver-te fet creure que era l’algú que jo creia que tu volies que fos, en lloc de ser com no sabia que era.

Tenia por.

Vaig deixar que em fessin creure que era estranya, rara. Vaig creure’m que m’havia d’amagar, ocultar-me. Vaig tenir terror dels meus propis somnis, els vaig insultar per impossibles, els vaig esquarterar, ofegar, maltractar, apunyalar… Però ells van resistir, inamovibles, immortals.

Tenen ànima.

Els somnis no són més que l’anhel més profund del nostre esperit, maldant per ser viscut, però tampoc són menys. Els somnis, a voltes tan grandiloqüents, enormes i inabastables, no disposen de més eines que les nostres fràgils mans per ser reals, però tampoc de menys.

Tinc.

Tinc l’oportunitat de viure l’avui, en present. Tinc el moment que havia cercat, sense saber-ho. Tinc l’èxit i el fracàs dormint al meu costat, en una balança en equilibri perfecte de la qual jo sóc l’únic punt de suport. Tinc l’esperança i el desànim, tinc la perseverança i la mandra, tinc l’emprenedoria i l’atur, tinc el cor i la ment.

Em tinc a mi.

Avui ha arribat el moment de ser sincera, de dir-t’ho amb totes les lletres, de ser valenta, de creure’m el que intueixo que em corre per les venes i que em té una confiança cega per esdevenir real. En plaça pública faig acte de contrició, ho diré en veu ben alta perquè tothom ho sàpiga.

«Sóc escriptora!»

Ja està, ja ho he dit… Que els lectors s’apiadin de la meva ànima.

 

[Musa 86: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Les meves paraules com a musa: moment, oportunitat, èxit, esperança, perseverança. Les meves paraules tipus entorn… Emprenedoria i èxit! Perquè crec hem de ser positius i lluitar pels nostres somnis!». La imatge que acompanya el text es titula «Baby, I got your number…» i és d’Evil Erin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150529-200_muses-Imatge_Jordi_Marrugat-Text_Caixes_de_refresc_abandonades_Tere_SM

[Musa 85] Caixes de refresc abandonades

20150529-200_muses-Imatge_Jordi_Marrugat-Text_Caixes_de_refresc_abandonades_Tere_SM

 

Vols fer-me creure
que no t’importa.
I no m’importa.

Vols fer-me creure
que et faig nosa.
I m’aparto.

Vols fer-me creure
que no em necessites.
I m’allunyo.

Com caixes de refresc
abandonades i apilades
en un carreró estret
darrere d’un bar.

Vols fer-te creure
que sóc el passat.
I no t’ho creus.

Però m’allunyo,
m’aparto,
no m’importa.
I no et crec.

 

[Musa 85: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra d’en Jordi Marrugat.]

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon_Poema_escrit-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

[Musa 84] Finestra d’aire

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

 

Què em diu una finestra
sinó recordar-me que hi ha vida
més enllà del claustre que respiro?

Obre els porticons
deixa que repiquin amb la tempesta.
Envia les invitacions
deixa que entri l’aire presta.

La finestra sóc jo, no ho veus?
La finestra mirant-me; a mi.

 

 

[Musa 84: Poema inspirat per participar en la proposta de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès «Finestres al món»: «L’Escola d’Escriptura us proposa un exercici literari. Del 18 al 29 de maig, trobareu una FINESTRA OBERTA AL MÓN al vestíbul de la 4a planta de l’Ateneu Barcelonès. És una obra realitzada per la il·lustradora Glòria Falcón, exalumna de l’Escola. Allà hi podreu penjar en paper els vostres textos, de ficció o no-ficció, inspirats en allò que us suggereix la mirada per una finestra. Poden ser poemes, poemes visuals, contes breus, microrelats, cançons o qualsevol text narratiu senzill. Al costat de la finestra haurà una tauleta on hi trobareu xinxetes; només cal triar un lloc on penjar el vostre text. També hi haurà material per si voleu escriure el text allà mateix». La imatge que acompanya el text és una fotografia del plafó a on hi ha la il·lustració de la Glòria Falcón: el meu poema és el foli de color groc que hi ha penjat a sobre del marc de la finestra.]

20150526-200_muses-Imatge_Come_if_you_dare_Salva_Barbera_CC2.0_Attribution-Text_Inutil_Tere_SM

[Musa 82] Inútil

20150526-200_muses-Imatge_Come_if_you_dare_Salva_Barbera_CC2.0_Attribution-Text_Inutil_Tere_SM

 

Com un elefant
que dóna voltes
per l’univers
que s’obre pas
a empentes i crits
sense demanar permís.

Com un bust
cuit a foc lent
per mans artesanes
que oblida el rusc
la força de la terra
l’esperança experta.

Trepitges amb les teves potes enormes
sense saber què trepitges.

Mires amb els teus ulls de fang
sense saber què mires.

I la inútil sóc jo…

La inútil sóc jo, fill meu?

 

[Musa 82: Relat inspirat per la proposta de la Sílvia Jané: «elefant, univers, esperança, força, fang». La imatge que acompanya el text es titula «Come if you dare» i és de Salva Barbera compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

[Musa 60] Demà

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

 

«Demà.» Dic el mot i la boca se m’omple de joia i els ulls se m’inunden de llàgrimes. Llàgrimes d’emoció i d’alegria i de bons auguris. Llàgrimes forjats en els tres-cents seixanta-quatre dies d’espera que he recomptat un a un amb el desig de tornar-te a veure.

«Demà.» I ho dic i gairebé encara no m’ho crec. I ho repeteixo i segueixo sense creure-m’ho. I ho escric, i ho crido als quatre vents, i ho xisclo des de totes les finestres de la casa perquè tothom ho sàpiga.

«Demà!» És possible? De debò? No m’enganyes?!

«Demà…» I torno a mirar al calendari i sé que sí, que és veritat, que avui és avui i que demà serà demà, que no hi ha marge d’error possible, que el temps sempre traïdor per un cop juga al meu favor, que ell farà que demà sigui demà, que el sol es pondrà avui, que la lluna brillarà en el cel, que les estrelles em picaran l’ullet còmplices dels meus somnis impossibles i que d’aquí a unes hores…

D’aquí a unes hores serà demà.
Feliç Sant Jordi!

 

[Musa 60: Relat inspirat per participar a la setena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Demà», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya és una foto del Drac Alat, mascota de Sant Jordi de VullEscriure, i és d’autoria pròpia.]

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

[Musa 58] Parsimònia

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

 

La llum de principis d’estiu entra amb força per la finestra del menjador. Les capçades dels arbres onegen empeses per la brisa del mar mentre el soroll dels cotxes omple l’aire amb la parsimònia d’una banda sonora que tothom ignora.

Trec el cap per la finestra i et veig, però tu no em veus. Una dona parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tens trenta i molts anys, potser quaranta, però vas vestida com una adolescent amb texans ajustats, talons de pam i un top de color vermell que et deixa el melic al descobert. Unes ulleres fosques de mosca t’amaguen el ulls i t’oculten mig rostre mentre una llarga cabellera rossa i plena de rínxols es mou salvatge seguint l’oneig de la brisa.

Mires a una banda i a l’altra. Un cop. I un altre. I un altre. Et treus les ulleres, mires el rellotge del mòbil. Tornes a mirar a banda i banda. Sembles nerviosa i està clar que esperes a algú o a alguna cosa. De sobte sembla que prens una decisió. Et recol·loques les ulleres de sol sobre el pont del nas i travesses el carrer amb decisió i el semàfor en vermell. Un taxi groc i negre fa sonar el clàxon mentre et passa pel costat a tota velocitat. L’ignores i entres al forn de pa.

Et perdo de vista darrere de la porta de vidre. Espero que surtis. Un minut, dos, cinc, deu. Cansat, tanco la finestra i torno a l’escriptori. L’ordinador em rep amb una pantalla en blanc i un cursor negre que em pica l’ullet. T’imagino fent cua davant del mostrador, mirant la porta de reüll encara amb l’esperança que aquell o aquella o allò que esperaves aparegui en l’últim sospir. T’imagino ideant alternatives de futur mentre la dependenta demana qui és el següent i tu alces la mà per reclamar la tanda. T’imagino fent-te la forta, pagant la baguette al mateix temps que la idea que t’han donat carabasses irromp en la teva ment. T’imagino sortint de l’establiment i desapareixent a grans gambades, sense ni tan sols llençar una última mirada al punt de trobada. T’imagino etiquetant-me com l’home covard del somni d’una nit d’estiu que ni tan sols va tenir la decència d’enviar-te un whatsapp.

Torno a aixecar-me de l’escriptori. Torno a treure el cap per la finestra. Tornes a estar parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Menges un entrepà amb parsimònia, a poc a poc, com si volguessis que et durés tota la tarda o tot el què calgui perquè aquell o aquella o allò que esperes faci acte de presència. De sobte un raig de sol surt rebotat de la meva finestra i es llença a fer la papallona contra les teves ulleres de sol. Alces els ulls… I em veus.

 

 
[Musa 58: Relat inspirat per la proposta de la Roser Caño: «somni, dona, esperança, futur, estiu». La imatge que acompanya el text es titula «Posta de sol en una finestra de Barcelona» i és d’autoria pròpia.]