20240119-Relat_El9nou-Francesc_Corpas-Mag_fusta-Ebenista

Francesc Corpas, mag de la fusta

«El xofer. Em va dir que era “xofer” i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de “xofer”, tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici.

Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria prima era la fusta… Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista.

Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels.

I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un “amagatall de memòria” (…).»

«Francesc Corpas, mag de la fusta»: el meu últim relat per celebrar el nou any! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/francesc-corpas-mag-de-la-fusta

20231215-Relat_El9nou-Anton_Carrera-Poeta_Sant_Julia-Osona-Nadal

Anton Carrera, 80 anys de versos

Estem a punt d’acabar l’any! Hi haurà qui celebrarà Nadal (hi haurà qui preferirà commemorar ritus pagans), però se sigui o no creient… No us sembla extraordinari que, en un món massa cops acusat de frivolitat, dos mil anys després fem encara xerinola per rememorar el naixement d’un infant?

Cada nova vida és un petit miracle. Hi ha nadons que neixen seguint el calendari previst. N’hi ha d’altres que arriben abans d’hora, com el poeta i pintor Anton Carrera, nat per casualitat a Vic el juny de 1943, ara fa 80 anys.

Els pares de l’Anton no l’esperaven. O sí que l’esperaven, però no pas pel mes de juny. I encara menys l’esperaven a Vic, sinó a Sant Julià de Vilatorta, d’on eren família i avantpassats. Però el petit Anton va decidir que sent setmesó ja n’hi havia prou per començar a veure món: els pares van haver de sortir de forma intempestiva de la Catedral en ple ofici i, amb el temps del pare anar a buscar el metge, l’Anton ja era nascut.

De seguida va quedar clar que el petit minyó seria artista (…). 

«Anton Carrera, 80 anys de versos»: el meu últim relat del 2024! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/anton-carrera-80-anys-de-versos Bones festes i bon any nou!

* * *

ACTUALITZACIÓ

20231215-Relat_El9nou-Anton_Carrera-Poeta_Sant_Julia-Osona-Nadal
20231212-Revista_Descobrir_Catalunya-Escriptora-Osona-Gurb-Ausetans-Terra_or-Neu-Plana_Vic

Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Pot semblar ciència-ficció, però si llegiu l’últim número de la Revista Descobrir Catalunya (en el qual he tingut l’honor de poder col·laborar) descobrireu que està basat en fets reals: «L’escriptora de Gurb Teresa Saborit ens regala un relat que ens fa viatjar en el temps per conèixer els ausetans, els primers habitants documentats de la plana de Vic i de les serralades que l’envolten.»

  • Voleu saber d’on ve el nom d’Osona i què significa?
  • I qui eren els Ausetans?
  • I per què al centre de l’escut comarcal hi ha un genet amb una palma a l’espatlla?

Tot això i més en la Revista Descobrir d’aquest mes!

«(…) I en aquesta terra banyada per la boira hem nascut. I en aquesta terra vivim. I potser no tots hi hem nascut, però sí tots hi convivim: tots els osonencs que el desembre del 2023 habitem encara les terres que van batejar uns ausetans perduts en els orígens dels temps, quan el món era tan nou que encara no tenia nom, Nadal no existia i quatre peus de neu podien cobrir durant setmanes aquestes contrades. Bones festes i bon any nou!»

20231126-Trobada_AELC-Encontre_escriptors_Tortosa_llengua_catalana

Encontre d’Escriptors a Tortosa!

Quina gran trobada!

Escriptors de Catalunya, Balears i el País Valencià ens hem reunit aquest cap de setmana a Tortosa, centre geogràfic per antonomàsia de la nostra llengua: a 200 quilòmetres de Barcelona, a 200 quilòmetres de València i a 200 quilòmetres de Mallorca.

Un cap de setmana increïble organitzat amb tot detall per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Carme Ros, Sara Serrano: heu fet una feina increïble! Mireia Sopena, Anna Pantinat: gràcies per haver tingut una idea tan fantàstica!).

Una ocasió irrepetible per conèixer gent de tots els territoris alhora que descobríem els secrets d’una ciutat fascinant. Gràcies, Jordi Jordan, per la bona rebuda!

  • Ho sabíeu que els seus gegants són un homenatge a la llegenda de la Cucafera?
  • I que sota la catedral hi ha un laberint de passadissos que sembla infinit?
  • I que Lo Sirgador és l’únic llagut que navega per riu i mar?

Gràcies, Sebastià Portell, per aquest regal! Tot immortalitzat amb mestratge per la càmera de Carme Esteve Pla (impacients per veure les fotos que has fet durant tot l’encontre!).

Ha estat un plaer poder conversar amb Noèlia Diaz Vicedo, Carme Romia, Carles Molins, Emili Gil, Montserrat Segura, Odile Arqué, Rosa Canadell, Ramon Monton, David Nel·lo, Cinta Arasa, Joan Todó, Sílvia Mayans, Jesús M Tibau, Ricard Ruiz, Andreu Suriol, Marta Pera, Bel Olid, Izaskun Arretxe, Vicenç Llorca, Carles Duarte, Mercè Masnou, Ricardo Gascon i tants d’altres que em deixo (o a qui no vaig tenir temps de conèixer: espero que a la pròxima tinguem més sort!).

Ha estat un plaer i un honor haver pogut compartir aquests tres dies amb tots vosaltres. Tant de bo ens puguem retrobar ben aviat!

* * *

RECULL DE PREMSA:

20231110-Relat_El9nou-Celebrem_estem_morts_vius-Tots_Sants

Celebrem que estem morts

La setmana passada va ser Tots Sants. Els cementiris de la comarca es van omplir de formigues treballadores deleroses de posar de vint-i-un botons nínxols i tombes. Flors de plàstic en harmonia amb rams de flors naturals. Productes de neteja omplint l’aire de notes cítriques amb un punt de desinfectant. Negociacions acalorades per aconseguir torn per poder utilitzar l’escala més alta.

I els éssers estimats difunts, en silenci. Qui sap si observant-nos des de ves a saber on. Qui sap si agraint la visita o maleint-nos per trencar la seva calma eterna. Qui sap si recordant-nos (com nosaltres els recordem a ells) o preguntant-se qui érem, aquells desconeguts que en llegíem les làpides. Fins a quin punt els morts recorden els vius?

Fins a quin punt els vius recordem els morts?

Mentre centenars de formigues feinejaven als cementiris, d’altres van aprofitar el festiu per passar el dia a la platja. O a la muntanya. O a qualsevol altre lloc que quedés a desenes de quilòmetres de distància del lloc on habitualment viuen i treballen. Rondinant pel fet que enguany el festiu caigués en dimecres i dificultés la formació d’un pont que s’hauria traduït en un cap de setmana llarg per viatjar fins ves a saber on, amb l’excusa de la necessitat imperiosa de “desconnectar”. Desconnectar de què? Desconnectar de la feina? Desconnectar de l’escola? Desconnectar de la rutina?

Desconnectar de la vida?

Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… I no ens n’adonarem i ja tornarem a ser Sant Joan. I després les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa per viatjar fins a algun punt recòndit del planeta que no s’hagi trepitjat mai (o fins al refugi que es trepitja any rere any i que en la ment es figura com una Arcàdia paradisíaca i un oasi de pau).

I llavors serem setembre. I la necessitat (o el càstig) de tornar a la nostra vida de debò. I l’escola i la universitat i la feina del dia a dia. I octubre i un altre cop novembre. I un altre Tots Sants (que el 2024 caurà en divendres; amb aquest festiu no hi ha forma de fer un pont com Déu mana) i altre cop les visites al cementiri (d’alguns) i la necessitat de fugir (de molts d’altres). I un altre desembre i un altre nou any i un altre…

«Celebrem que estem morts»: el meu últim relat per celebrar Tots Sants! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/celebrem-que-estem-morts

20231025-Casus_Belli-Club_lectura_Biblioteca_Cambrils-Universitat_Rovira_Virgili-Rosana_Andreu

Un increïble club de lectura a Cambrils amb «Casus Belli»!

Mil GRÀCIES per una trobada increïble!

Ahir vaig tenir la sort de poder participar en el Club de Lectura de la Biblioteca de Cambrils per parlar de «Casus Belli» i va ser una vetllada EXTRAORDINÀRIA:

  • Mil gràcies pel vostre interès!
  • Mil gràcies per l’entusiasme!
  • Em fa molt feliç que la novel·la us hagi agradat!

Mil milions de gràcies Rosa Andreu i Eva Ferré per convidar-me i acollir-me amb els braços oberts. Per molts anys semblants obres amb els mateixos manobres!

* * *

RECULL DE PREMSA:

20231006-Relat_El9nou-Si_tu_tens_pilota-1_octubre

Si tu tens la pilota

Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible.

I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop SÍ!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa.

La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre.

I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet (…).

«Si tu tens la pilota»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/si-tu-tens-la-pilota

20230916-Entrega_premis_literaris_Calldetenes

Entrega dels XLIV Premis Literaris de Calldetenes!

Aquest dissabte, 16 de setembre, es va celebrar l’entrega dels XLIV Premis Literaris de Calldetenes, els més antics d’Osona i un dels més antics de Catalunya!

En Joan Saborit, regidor de Cultura sortint de l’Ajuntament de Calldetenes, va dir en el seu parlament que «Creixement» era la paraula que resumia l’edició, amb més de 350 obres rebudes!

En Miquel Riera, alcalde de Calldetenes, va tenir un record per Pau Casals: «El català es parla des dels segles VII-VIII. Aquest octubre farà 50 anys de la mort de Pau Casals: “Sigueu fidels a la terra i a la llengua, per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.” Viure en català: de nosaltres depèn.»

En Víctor Pallàs, membre del jurat, va presentar a en Lluc Crusellas, encarregat de donar la conferència d’enguany: «Em van dir “Saps que hi ha un xocolater de la comarca que ha fet un elefant de xocolata?” I jo vaig preguntar: “Petit?” I em van dir: “No! Gegant! És un artista de la xocolata.“»

En el seu parlament, en Lluc Crusellas, guanyador del guardó al Millor mestre xocolater del món 2023, va dir: «Felicitats als guanyadors i a tots els qui s’han presentat, encara que no hagin guanyat. Com jo vaig fer quan preparava el World Chocolate Masters: l’objectiu últim d’una competició és guanyar, però sobretot és créixer com a persona i viure l’experiència. Hem vingut al món a escriure la nostra petita història. Fixar-nos objectius fa que el nostre dia a dia sigui més intens i la nostra vida tingui més sentit.»

Al Twitter trobareu una mini crònica amb fotografies i un resum dels discursos dels guanyadors de les diverses categories: https://twitter.com/TeresaSaborit/status/1703092680866070702

Un plaer i un honor haver pogut col·laborar en els Premis Literaris de Calldetenes com a jurat. Moltes felicitats als guanyadors i a tots els participants! Per molts anys plenes de lletres que puguem compartir!

20230901-Relat_El9nou-Onze_setembre-Tresor

No hi ha tresor més gran que…

L’onze de setembre havia de ser un dia més. El sol sortint per l’horitzó. Els ocells dansant entre els núvols. Un vent suau xiuxiuejant entre les branques dels arbres. I de sobte… l’impensable.

11 de setembre de 1714. Les muralles esquerdant-se, baionetes regant la terra de sang, canons detonant sense descans. Barcelona caient sota l’escomesa de foc enemic després de catorze mesos de resistència agònica.

11 de setembre de 2001. Dos avions. Dos gratacels. Dos avions i dos gratacels cada vegada més a prop. De fons, el soroll de Nova York vivint aliena a l’amenaça acostant-se a 900 quilòmetres per hora. El motor dels cotxes, les estridències dels clàxons, les mans dels executius demanant un taxi. Un avió impactant contra la primera de les Torres Bessones. Disset minuts d’incredulitat, sorpresa, terror. Un segon avió impactant contra la segona de les Torres Bessones. El món globalitzat no tornaria a ser igual.

11 de setembre de 1973. Un president electe. Un militar embogit per les ànsies de poder. Un alçament que controla el país en un tancar i obrir d’ulls esfereïdor. Salvador Allende refugiant-se al Palacio de la Moneda. Bombes caient sense compassió sobre la residència oficial del president de República xilena. Democràcia transmutada en dictadura abans de la posta de sol.

Onze de setembre…

Però podria haver estat qualsevol altre dia. Qualsevol altre any, qualsevol altre lloc del món. I hauria pogut ser un dia més, però (…).

«No hi ha tresor més gran que…»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/no-hi-ha-tresor-mes-gran-que

20230728-Relat_El9nou-Eleccions_mon_real

«Això» és el món real

Li van dir que havia de decidir. I ella, que sempre havia estat de decisió difícil, petrificada davant de les portes del col·legi electoral, ho va fer tancant els ulls i llançant una moneda a l’aire. I tot hauria anat bé, si la moneda li hagués caigut al palmell de la mà estesa, però la moneda va creure que aquell empoderament impropi que li havien atorgat s’havia d’aprofitar per a un fi major i va fer un canvi de guió per decidir el seu propi destí: va repicar contra un dit, va saltar a terra de trascantó i, ja sobre la vorera, va aprofitar l’asfalt del carril bici per rodolar carrer avall, circulant en direcció contrària i sense que ningú pogués fer res per deturar-la.

I una petita gernació va arrencar a córrer al seu darrere. Una munió de cames i ulls cada vegada més gran, atrets per la lluentor del que podria ser una moneda d’un o (qui sap) si potser dos euros. I segurament l’haurien atrapat al final de la baixada, fos per prestesa d’un parell de mans o en quedar-se sense pendent, però el final previsible es va convertir en impossible quan la moneda va decidir immolar-se abans que retornar al captiveri d’un moneder fosc i estret: en passar pel costat d’una reixa de claveguera, va fer un gir decidit de noranta graus i s’hi va escolar.

«Xof» va ser la seva última paraula.

I allí es va quedar la gentada, amb cara de sòmines, sense saber com reaccionar; sense voler admetre que havien estat burlats per un vil tros d’aliatge de coure, níquel i llautó. I com tota multitud es va regirar, decidida a buscar un culpable que no fos ella mateixa a qui convertir en boc expiatori dels seus mals. I totes les ninetes van apuntar contra aquella qui havia iniciat amb el seu gest titubejant aquella cursa sense sentit, només per descobrir (…).

«”Això” és el món real»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/autor/teresasaborit