Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.
Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.
— El mar, la llib…
La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.
[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]
