20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

[Musa 191] Llàgrimes de Mediterrani

20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

 

Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.

Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.

— El mar, la llib…

La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.

 

 

[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

[Musa 145] Repic de campanes

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

 

Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.

Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.

Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.

L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.

Obro la porta?

 

 

 

[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! 😉 ]

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

[Musa 143] No ningú

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

 

Asseguda en un corrent d’aire m’imagino agombolada pel teu esguard. Cabells de foc suren en un buit d’onades mentre els fils dels teus records em fan pessigolles a les galtes recobertes de pigues, isolades. Sento el tacte dels teus dits de cotó de sucre sobre les parpelles closes, les pestanyes entrecreuades. Respiro l’alè dels teus besos insuficients per abeurar dels meus llavis assedegats de sal. Assaboreixo el nèctar de les tardes perdudes entre oceans de tempesta.

Quan obro els ulls, no res.

No ningú.

 

 

[Musa 143: Últim text del mes de setembre! Arribem a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Ester F. Matalí: «Asseguda en un corrent d’aire». La imatge que acompanya el text es titula «wind in the hair» i és de Victoriia Z compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, devoradora de llibres!]

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

[Musa 94] Piiip musa

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

 

La tinc! La tinc! Per fi! Per fi! Per fi!

No us ho creure (jo no m’ho creuria), però de veritat us ho dic: he aconseguit una musa!

La tinc aquí, al meu costat. No la veieu? No la llegiu? No la sentiu? No noteu com les paraules que ara escric estan tenyides amb una llum que no tenien ahir a les dues de la matinada quan escrivia amb els ulls plens de lleganyes? No percebeu la inspiració que fa que se us acceleri al cor? No us veieu arrossegats a llegir sense redempció possible aquests mots que evoco tal i com ragen sobre la pàgina en blanc?

És clar que sí!

S’han acabat les correccions eternes, les revisions sobre revisions, la reescriptura del text ja reescrit que s’hauria de tornar a reescriure perquè la reescriptura anterior no havia resultat en una reescriptura de profit.

Més important: s’ha acabat pensar en vosaltres!

A la piiip la tirania del lector. A partir d’ara només escriuré el què a mi em surti dels piiip i vosaltres ho llegireu pels meus piiip piiip. Sabeu per què? Perquè gràcies a la piiip musa, ara no tindreu més remei que reverenciar totes i cadascuna de les piiip paraules que surtin del meu piiip teclat!

Guanyaré tots i cadascun del premis de renom que s’han de guanyar en aquest piiip país perquè et tinguin en compte els piiip sense nom a qui has d’engalipar si vols guanyar-te la vida escrivint. Guanyaré el Nobel. I la Champions. I per què no? També el Roland Garros!

Només tinc un dubte… Quants cops a la setmana s’ha de regar una piiip musa perquè no es mori?

 

 

[Musa 94: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Maria Rebés: «Ser musa és si fa no fa com expirar el mateix aire que tu necessites respirar, però de vegades també el que tu no esperes trobar». La imatge que acompanya el text es titula «Musa Maurelli» i és de Serres Fortier compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon_Poema_escrit-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

[Musa 84] Finestra d’aire

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

 

Què em diu una finestra
sinó recordar-me que hi ha vida
més enllà del claustre que respiro?

Obre els porticons
deixa que repiquin amb la tempesta.
Envia les invitacions
deixa que entri l’aire presta.

La finestra sóc jo, no ho veus?
La finestra mirant-me; a mi.

 

 

[Musa 84: Poema inspirat per participar en la proposta de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès «Finestres al món»: «L’Escola d’Escriptura us proposa un exercici literari. Del 18 al 29 de maig, trobareu una FINESTRA OBERTA AL MÓN al vestíbul de la 4a planta de l’Ateneu Barcelonès. És una obra realitzada per la il·lustradora Glòria Falcón, exalumna de l’Escola. Allà hi podreu penjar en paper els vostres textos, de ficció o no-ficció, inspirats en allò que us suggereix la mirada per una finestra. Poden ser poemes, poemes visuals, contes breus, microrelats, cançons o qualsevol text narratiu senzill. Al costat de la finestra haurà una tauleta on hi trobareu xinxetes; només cal triar un lloc on penjar el vostre text. També hi haurà material per si voleu escriure el text allà mateix». La imatge que acompanya el text és una fotografia del plafó a on hi ha la il·lustració de la Glòria Falcón: el meu poema és el foli de color groc que hi ha penjat a sobre del marc de la finestra.]

20150527-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

[Musa 83] No molesteu: escriptora escrivint

20150227-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

 

«S’hi està bé en aquest jardí» penso mentre una libèl·lula dansa entre els nenúfars en flor de l’estany que hi ha al centre del pati de cases. Un de poble no ho entendria. No entendria que un clot d’aigua entre quatre parets de maons es pogués titllar d’estany. No entendria que una libèl·lula hagués pogut optar en llibertat per abandonar les muntanyes i traslladar-se a viure al cor de la ciutat comtal.

Observo el jardí a través finestral que tinc a la meva esquerra. El sol del migdia il·lumina el jardí en vertical, travessa el vidre sense clemència i impacta en la meva pell pàl·lida d’hivern. Els seus raigs reboten en les fulles de color verd fosc d’un arbre del qual desconec el nom mentre el vent, aire càlid juganer, bressola amb delicadesa les capçades de les palmeres que s’enfilen orgulloses entre els edificis, cada any una mica més altes, com si volguessin acariciar el blau del cel amb la punta de les seves fulles afilades.

«S’hi està be en aquest jardí» penso mentre la meva mirada abandona la imatge del jardí i retorna a la pantalla que espera les meves paraules. «Ho saps que jo sóc de poble? — pregunto a un full en blanc del qual no espero resposta —. I malgrat no entendre-ho… M’agrada aquesta biblioteca.»

 
[Musa 83: Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «libèl·lula, vidre, aigua, verd, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Escriptori a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès» i és d’autoria pròpia.]

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

[Musa 48] L’inici del temps

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

 

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

 

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]