Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…
— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!
La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.
[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]