20151130-200_muses-roses_in_a_windowliz_west_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 186] Interrogants de vapor d’aigua

20151130-200_muses-roses_in_a_windowliz_west_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

 

Els núvols tenen forma d’interrogant, aquesta tarda. M’incorporo sense sortir del llit, em col·loco els coixins rere l’esquena, em tapo amb les mantes fins a la punta del nas. Forma d’interrogant, i d’exclamació, i de punts suspensius… Em passo les mans pel front, perlat de suor, roent com les brases d’una foguera encesa. Passejo la mirada per les parets blanques que m’empresonen, torno a girar el cap per espiar per la finestra. La dona del temps assegura per la ràdio que fa una tarda radiant de finals de novembre, que els cels són blaus a tot Catalunya com si fóssim en ple juliol, que l’anticicló ens ha tornat a envair, que no hi ha ni rastres de tempestes.

— L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes.

Això diries. Això diries si entressis, ara, i em veiessis. Això diries si això fos un simple refredat, o una grip, si això fos la nostra habitació, si aquest fos el nostre llit…

Això diries, si la teva veu… Encara existís.

 
[Musa 186: Mirades plenes de preguntes per començar la setmana. Relat inspirat per la proposta de la Marina Benet Miró: «L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes». La imatge que acompanya el text es titula «roses in a window» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

[Musa 182] Prestatgeria de records

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

 

Eres com un aparador ple de lletres. Un mostrari de frases plusquamperfectes, un catàleg complet d’imatges. Eres un poema manuscrit, de rima harmoniosa i mètrica exacta, sobre un cristall translúcid, aparentment sense màcula. Eres un llibre de tinta, imprès, negre sobre blanc, inamovible.

Ets la prestatgeria que vam omplir, els dos, record a record, vivència a vivència, pàgina a pàgina. Ets els ulls desdibuixats que el reflex del mirall del bany malda per oblidar. Ets el faristol perdut, dempeus, enmig d’unes golfes plenes de trastos que només la pols visita, amb una partitura que sols tu podies executar, sonata individual. Ets els pantalons, vençuts i oblidats, al costat de la tassa del vàter, plens de taques, que ni la rentadora no vol.

I jo sols sóc una màquina d’escriure, silent, sospirant pel tacte dels teus dits, encara.

 

 
[Musa 182: Relat inspirat per les cinc imatges que acompanyen el text, obra d’en Joan Lluis Sagués. Moltes gràcies per fer de musa!]

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

[Musa 181] Romanços de cec

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

 

Jo t’esguardo sense ulls
tu em mires sense veure’m
ignorem ens l’altre a l’un
com si algú s’ho pogués creure.

Inconscient pas acceleres
fas record tenyit frisança
si la vida fos planera
no hi hauria cap recança.

Ton plaer és ma condemna
mon enuig sols virtual:
som avui tan diferents…
Anys enrera, dos iguals.

Tanca el cor i buida el pit
fes-te sord a tots els precs
car per molt que te turmentin
són romanços sols de cec.

 

 

[Musa 181: Feliç inici de setmana! Aquest text és la resposta a la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un poema basat en els oxímorons «el record i la frisança» i «l’enuig i el plaer». La imatge que acompanya el text es titula «blind» i és de troita_<>< compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració!]

[Musa 177] Porto, ciutat calma

20151117-200_muses-Imatge_Porto_Portugal_Jaume_Saborit-Text_Porto_ciutat_calma_Tere_SM

 

Som en aquesta foto. Nosaltres som una d’aquestes formigues que hi ha a mà esquerra, a la cantonada, que miren recolzades sobre la barana com l’astre rei es pon sobre les aigües calmes del riu de Porto. O som un dels viatgers del tren que travessa la ciutat i no té temps per mirar més enllà dels rails que s’obren al seu pas. Sí, estem a dins del tren, còmodament asseguts en una de les butaques, a tocar de la finestra, llegint el diari… O millor un llibre… O millor el mòbil. Ens acaba d’arribar un whatsapp… Quan feia que no teníem notícies d’en Joan? Te’n recordes de quan era un nen de bolquers que no aixecava un pam de terra? Te’n…? O som una d’aquestes llumenetes perdudes enmig de la ciutat. Jo sempre he preferit les altures, però tu sempre has volgut tocar de peus a terra… Som un segon segona. El sol s’està ponent. Ho veiem a través de la finestra de la cuina mentre preparem el sopar, mà a mà. Jo poso l’enciam en remull, tu talles el tomàquet, jo trec la cassola del foc, tu poses el plats a la taula. Som un gran equip. Després de quaranta-vuit anys, continuem sent un gran equip. I som en aquesta foto, estem en aquesta foto. Som en aquesta ciutat que no hem visitat mai, estem entre aquestes formigues desconegudes que parlen un idioma que no entendríem… Estem allà, perquè no estem aquí. No som aquí. No, aquí… No.

 

 

 
[Musa 177: El text d’avui viatja fins a Portugal. Relat inspirat per la fotografia de Porto que acompanya el text, obra d’en Jaume Saborit. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

[Musa 175] Paraules de tinta

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

 

Paraules. Paraules escrites en tinta sobre un foli de paper blanc sense marques. Paraules. Paraules que conjuren el so de la teva veu més enllà del record i dels somnis de fum. Paraules. Paraules fantasmagòriques ressonant en l’eco d’un passat inexistent. Paraules. Paraules que voldria suprimir amb un moviment de teclat.

Paraules…

Paraules, tan inesborrables, com tu.

 

 
[Musa 175: Paraules de tinta que sobreviuen les nostres ànimes. Relat inspirat per la proposta d’en Sirius: «Et tindré a les meves oracions. Les meves oracions capturen el teu record. En un paper, en un pensament, en una paraula». La imatge que acompanya el text es titula «ink-stain-texture-15» i és de Max Stanworth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració 😉 ]

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

[Musa 173] Pi, número infinit

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

 

L’important d’aquesta història és que no té final, que el final no importa, que mentre siguis, el final no existeix, que quan el final sigui, tu ja no hi seràs i si no ets… Com pot existir, el què no és?

Tres elefants enfilats en una teranyina, balancejant-se. Quatre pedres hi ha al carrer (jo les sé comptar molt bé). Quinze són quinze, quinze, quinze, quinze… Nou! Si l’esquirol no vol, estira-li la cua a qualsevol!

La sèrie és infinita. La cantarella interminable. Els records es barregen entre tonades gravades amb foc en un punt recòndit de l’ànima que a voltes creus inaccessible, però que es manté, intacte, inalterable, per molt que passin els anys, per molt que passin els temps, per molts que passin per la teva existència; per molt que passi.

Continues sent tu. Ets el nadó que ploraves dins dels bolquers, ets el nen de genolls pelats que es barallava amb els germans, ets l’adolescent amb cara de grans que s’avergonyia de mirar-se al mirall, ets el noi perdut que no sabia què volia fer amb la seva vida, ets l’adult que encara no ho sap… I a qui ja no li importa. Perquè el futur no existeix. Perquè l’ara, l’aquí, aquest instant és tot el què tens. És l’únic que et cal. Hi ha qui creu que ets de Mart i… Què? Ho ets.

Tres, catorze… Lota. Agafa-la i juga.

 

 

[Musa 173: Relat inspirat per la proposta d’en Martí Romani: «La meva musa és de números, encara que jo sóc cent per cent de lletres. A veure quin text neix d’aquesta proposta: Número pi: 3,141592653589793238462643383279502884197169399375105820974944592307816406286208998628034825342117067982148086513282306647093844609550582231725359408128481117450284102701938521105559644622948954930381964428810975665933446128475648233786783165271201909145648566923460348610454326648213393607260249141273724587006606315588174881520920962829254091715364367892590360011330530548820466521384146951941511609433057270365759591953092186117381932611793105118548074462379962749567351885752…». La imatge que acompanya el text es titula «Children Jumping» i és de Jon Grainger compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, Martí: per molts anys!]

20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

[Musa 168] Símbol perfecte

20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

 

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

 

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

 

 

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

[Musa 162] Una tarda al parc

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

 

Et veig a tu, tot just un infant, i em recordes a mi, de nen.

Un tarda jugant al parc, envoltats d’edificis. Els pares asseguts en un banc. Un globus a la mà, el meu germà fent-me la traveta amb unes tisores als dits. Un clec. Una esfera de plàstic vermella, plena d’aire càlid, fugint, amunt, cel enllà, allèn dels núvols i de les fades de la nit.

I fins i tot ara que sóc avi, fins i tot ara que de tots ells ja sols jo resto, la trapelleria em continua dolent.

I és impossible l’oblit.

 

 
[Musa 162: Records d’infància, jocs de nens. Relat inspirat per la proposta de la Srta Taronja: «Nen/a, globus, avi/a, tisores, oblit». La imatge que acompanya el text es titula «The Red Balloon Fifth Avenue» i és de Boss Tweed compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

[Musa 156] Centenars de milers

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

 

Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]