20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

[Musa 197] Botella de desitjos

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

 

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! 😉 Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

[Musa 188] Lladre de set vides

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

 

Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…

— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!

La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.

 

 

[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

[Musa 160] Trencaones de sal

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

 

Un esclat de llum. I un altre. I un altre. Quan menys t’ho esperaves, bombolles farcides de llums de colors esclaten el teu voltant a mode de castell de focs artificial, fúnebre, que et dóna la benvinguda a un reialme que no hauries pogut ni tan sols imaginar. O potser és un rèquiem?

El teu cos ha caigut en el buit. Ho recordes. Recordes el vent gèlid acariciant-te les galtes i la pell de gallina dels braços, la bufanda de llana esfilagarsant-se en un intent fútil per deturar-te, l’anorac de plomes perfectament doblegat als teus peus, amb una pedra al pit perquè la tempesta no el pogués desenganxar de la roca. Has fet una passa endavant, només una en restava.

La terra ferma ha desaparegut, els teus peus han trepitjat el buit, la força de la gravetat t’ha arrossegat fins les profunditats del mar. Algú t’ha escamotejat la pel·lícula de la teva vida que esperaves veure projectada abans del tràgic desenllaç. Els pulmons s’han incendiat de sal, la gola ha emmudit els crits d’unes cordes vocals incapaces de vibrar per demanar socors. Tu, demanar? Tu, socors?

I de sobte. Les llums. Un esclat. Al teu costat. I un altre, i un altre, i un altre. Meduses de totes les mides i colors dansant al voltant dels teus cabells amb una bellesa que no hauries ni tan sols somiat factible en aquesta existència de llàgrimes. I plores. Plores d’alegria de saber que era possible, encara que ja sigui massa tard, plores de saber que el triomf era possible, si no t’haguessis donat per vençuda massa aviat.

Una massa informe esberla la superfície del mar, s’enfonsa fins al teu costat. Les meduses s’apaguen, et piquen l’ullet, desapareixen. Massa aviat. Una força et subjecta per la cintura, t’arrossega amunt, amunt, amunt, més amunt, fins que la teva ment inconscient sent esberlar-se les ones contra el seu front de marbre.

— La tinc! La tinc! Encara té pols! De pressa! Ajudeu-me a portar-la fins a la costa!

I reconeixes la veu que et retorna a la vida, quan la vida ja semblava quelcom impossible.

 

 
[Musa 160: Entre la fantasia i la realitat. L’últim relat d’aquesta setmana està inspirat per la imatge de les meduses que acompanya el text, obra de l’Àstrid. Moltes gràcies per la proposta i molt bon cap de setmana a tots!]

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

[Musa 147] Mascaró

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

 

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

[Musa 143] No ningú

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

 

Asseguda en un corrent d’aire m’imagino agombolada pel teu esguard. Cabells de foc suren en un buit d’onades mentre els fils dels teus records em fan pessigolles a les galtes recobertes de pigues, isolades. Sento el tacte dels teus dits de cotó de sucre sobre les parpelles closes, les pestanyes entrecreuades. Respiro l’alè dels teus besos insuficients per abeurar dels meus llavis assedegats de sal. Assaboreixo el nèctar de les tardes perdudes entre oceans de tempesta.

Quan obro els ulls, no res.

No ningú.

 

 

[Musa 143: Últim text del mes de setembre! Arribem a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Ester F. Matalí: «Asseguda en un corrent d’aire». La imatge que acompanya el text es titula «wind in the hair» i és de Victoriia Z compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, devoradora de llibres!]

20150723-200_muses-Imatge_Fish_Maarit_Lundback_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Peix_Tere_SM

[Musa 123] Peix

20150723-200_muses-Imatge_Fish_Maarit_Lundback_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Peix_Tere_SM

 

El peix neda en cercles, dóna voltes a l’ham, té por, no s’atreveix.

És un peix de colors. Jo el veig i ell em veu. Ens aguantem la mirada. Sóc un cuc agonitzant.

En els seus ulls veig com esborra la memòria cada tres segons. Jo ho recordo, tot.

Sí, me la vaig menjar! I per això aquest càstig?!

Està en la meva naturalesa tornar a la terra el què un dia va ser un grapat de pols. És delicte ser?

El meu botxí és la mà invisible d’una venjança que ni tan sols comprèn.

Alço la vista, el veig, amb una vela de colors com a teló de fons.

Perdut entre les ones que la marinada asfixiant raspalla.

Menja’m d’una vegada!

Acabem-ho ja.

Acabem.

 

 

[Musa 123: La musa d’avui va ser una de les primeres a sumar-se al projecte. De la primera inspiració, en va néixer un text ple de tendresa amb el títol de «Dignitat», de la segona n’ha sorgit un text tan afilat com un mar embravit. Relat inspirat per la proposta de la Montse Medalla: «Proposo un text on surti necessàriament la marinada, una vela de colors i un peix.». La imatge que acompanya el text es titula «Fish» i és de Maarit Lundbäck compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa 😉]

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

[Musa 101] La presa

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

 

Avui t’he somiat. Eres immensa, amb mandíbules de cocodril i urpes de lleó. Jo intentava capturar-te i tu se m’empassaves, sencera, sense mastegar.

M’he despertat transmutada en capità Ahab, sentint els pulmons negats d’aigua salada i el cos esquarterat.

A vegades penso que no me’n sortiré. Llavors la veueta em recorda que em necessites per existir, que sense mi… No ets.

Què se sent sabent, com saps, que tard o d’hora t’hauràs de deixar escriure, novel·la estimada?

 

[Musa 101: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per participar en el I Concurs de microrelats de L’escriba: «Escriure un microrelat de cinc línies sobre la temàtica que tu vulguis». I qui diu «el que tu vulguis» diu «el que a les lletres els doni la gana» (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silver Bank Outtakes» i és de Christopher Michel compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç primer dia d’estiu, muses!]

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

[Musa 75] Trencaones

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

 

Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.

Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.

Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.

I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.

 

 
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]