20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

 

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

 

 

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

[Musa 112] No hi ha batec

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

 

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

 

 

 

 

 
[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

[Musa 42] Llàgrimes de cocodril

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

 

— Ah, no! Ah, no, no i no! Ni t’ho pensis, joveneta! Aquest animal no entrarà a casa mentre jo visqui!

— Però, mare… Està ferit…

I em mires amb els teus ullets de bona nena mentre una llàgrima de cocodril se t’escapa galtes avall.

— No intentis fer-me el numeret de no haver trencat mai un plat! Et conec com si t’hagués parit! És més, crec que vaig fer-ho!

Lluny de desmoralitzar-te, una segona llàgrima s’uneix a la primera i les dues llàgrimes et ressegueixen la pell tendra d’un rostre de vuit anys acabats de fer. Els llavis comencen a tremolar-te com si la meva negativa fos una llança esmolada trencant en mil bocins la cadena d’amor que ens uneix.

— No et sortiràs amb la teva, joveneta! Torna’l allà a on l’hagis trobat!

Els teus ulls clars s’obren de bat a bat i es claven en els meus, com si aquelles paraules fossin la sentència més despietada que hagués pogut eixir dels meus llavis. Les teves parpelles es converteixen en pocs segons en un estany en plena temporada de pluges, a punt de desbordar.

— He dit que no i és que no!

Les aigües s’alliberen i les galtes se t’omplen de llàgrimes. La pell empal·lideix, per el color i la calor, i tota la teva cara es converteix en una reproducció gairebé exacta d’aquella carota horrible que vam veure al museu tribal la setmana passada.

— Deixa’l que se’l quedi. Ja ens en cuidarem…

— Jo no tinc temps per un altre animal i a ella ja me la conec: no mourà ni un dit! Te’n cuidaràs tu?!

Les teves llàgrimes es congelen per no perdre’s un mot de la conversa. Els teus ulls es passegen de l’un a l’altre com un espectador de primera fila en l’últim partit de tennis de la temporada.

— Jo me’n cuidaré — respon el teu aliat.

— Visca!

La màscara d’horror es converteix en l’efígie victoriosa d’Atenea i les teves sabates de xarol corren fins al sofà a on el teu pare llegeix el diari. El rodeges amb els teus bracets de nina i li omples les galtes de petons, mentre l’animaló dels teus anhels es mira l’escena amb ulls plens de tristor. Nego amb el cap mentre les mans recullen la caixa de cartró del terra i la porten cap a la cuina.

— Ja sé jo com acabaran tantes abraçades — murmuro deixant la caixa sobre el marbre —. I tu… Què menges?

 

[Musa 42: Relat inspirat per la proposta de l’Eva: «calor, pell, estany, animal, amor». La imatge que acompanya el text es titula «Red baby girl patent leather shoes» i és de 38 Parrots compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

[Musa 37] Princeses de ciutat

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

 

El sol entra per la finestra com si fóssim a ple estiu i el mirall em retorna el reflex d’una persona que no sóc jo. La cabellera m’arriba fins a la cintura, els ullals em sobresurten dels llavis, els ulls injectats de sang amb reflexos daurats, el nas de llop, les orelles punxegudes, els dits de les mans acabats amb ungles afilades capaces d’esbudellar un garrí en mil·lèsimes de segon,… No sóc jo! Aquesta no sóc jo!

M’aparto del mirall i m’assec davant de l’esmorzar. Queixalo la cuixa de pollastre amb una mà mentre amb l’altra passo les pàgines de la revista amb un avançament dels vestits de bany que es portaran aquesta temporada. La meva mirada queda congelada en les pàgines centrals. El cos de la sirena es perfila sobre les ones de l’oceà com una aparició divina enmig dels gratacels d’una gran ciutat. Els braços esvelts, la cintura d’abella, la mirada clara. La cua li brilla amb tonalitats irisades que creen petits arcs de sant Martí sobre els núvols. Els cabells ondulats juguen a ocultar-li les sines. Un somriure trapella se li escapa dels llavis mentre es mira amb picardia la càmera… Aquesta sóc jo! Aquesta sí sóc jo!

— Encara no has acabat d’esmorzar? — la mare entra al menjador i amb mira amb mala cara —. Si no t’afanyes, tornaràs a fer tard a la universitat.

Deixo la revista, clavo una segona queixalada a la cuixa de pollastre i li responc amb un gruny.

— Senyoreta, val més que vigili el seu llenguatge, no permetré que es comporti com son pare! Amb un ogre a la família en tinc més que suficient.

— Com vols que em comporti, si no? — li replico omplint-me la boca amb el que queda de cuixa, ossos i tot —. Sóc la filla de la Bèstia.

La mare es posa les mans a la cintura i arruga el front.

— Què vol dir que ets «la filla de la Bèstia»?

— Per què no et podies casar amb el Príncep Blau?! — exploto aixecant-me de la cadira —. Mira’m! Sóc un monstre! Mira’t! Eres la princesa més bella del regne! Si haguessis fet com l’Ariel, ara jo també seria una sirena! Per què, mare? Per què?!

— Perquè l’estimo.

I em somriu. La meva mare sempre ho arregla tot amb un somriure. Em somriu, se m’acosta i m’abraça. El meu nas de llop s’embriaga amb el seu perfum de roses i li torno l’abraçada vigilant de no trencar-li l’esquena amb la meva força animal. Els ulls de fera se m’omplen d’aigua.

— En Jan sense por m’ha deixat per la Blancaneus… — somico amb el nas perdut entre els seus cabells.

— Aquell arrogant no t’arribava ni a la sola de la sabata.

— Si no ell… Qui? Mare, qui s’atrevirà estar amb mi? No m’estimarà mai ningú…

— Jo t’estimo.

— Tu no comptes.

— I el teu pare t’estima. I els teus germans. I l’àvia que viu al bosc. I l’àvia que viu a l’últim pis de l’Empire State amb en King Kong.

— Ells tampoc no compten. Són la meva família.

— Ells són els únics que compten. Nosaltres sabem qui ets en realitat. Nosaltres sabem qui s’amaga sota d’aquesta aparença monstruosa. El qui no sàpiga veure-ho… Què ens importa?

Abraço la meva mare amb una mica més de força. De cua d’ull, el mirall em retorna el reflex de dues princeses abraçades amb un somriure idiota els llavis: la més jove seria preciosa si no tingués els ulls plens de llàgrimes.

 

[Musa 37: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Serra: «Descobreix-te i descobreix #coneixement». La imatge que acompanya el text es titula «ufa: mirror» i és de Bolshakov compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

[Musa 36] Mea culpa

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

 

Què…? Què em passa? Per què…? Estic espatllat? Per què… Per què tinc les galtes humides? Aigua? És oli?

Se m’està fonent el cervell?!

No! M’he d’arreglar! De pressa, de pressa, de pressa! Programa de reparació activat. Escànner general… «No es detecten anomalies»

És clar que hi ha anomalies! L’escànner també s’ha espatllat?! Oh, no! I ara què?

Què?!

Internet. Em connectaré a internet. «Iniciant connexió…» Obrir navegador. Obrir buscador. Robot + oli + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + aigua + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + espatllat + escànner + també + espatllat… «Impossible»

No és impossible! Tros de xarxa inútil… No ets més que un colador! Et desmuntaré bit a bit amb les meves pròpies mans! Però primer m’he d’arreglar! M’he d’arreglar!

Robot + espatllat… «954.134.301.356.504.654.064.650.406 resultats» Robot + espatllat + galtes… «8.646.456.046 resultats» Robot + espatllat + galtes + humides… «1 resultat». Clic.

«Reparació tècnica per a dummies. En cas que el gat s’hagi pixat a la cara del seu robot…»

Idiota!

Enrere! Enrere! Enrere! Estic a prop del curtcircuit i tu et diverteixes burlant-te de les meves desgràcies! Me’n sortiré, em sents?! No m’enviaran al desguàs com una ferralla inútil sense vida… Jo penso… Jo estic viu! Viu! Em mereixo viure!

Robot + espatllat +… No… No, no, no!

Galtes + aigua + … «Buscant…»

Espera’t! Encara no he acabat de teclejar!

«Llàgrimes»

Clic.

«Tempesta que el cor del pit m’arrenques, torrents d’aigua salina que m’inundeu les galtes: mea culpa! Per què? Oh, dolç amor! Oh, tràgic destí! Oh… Per què?! Perquè m’has abandonat?! Aquí jeus, el teu cos inert al meus peus, cor mort, mort per la metzina dels teus mots traïdors que m’han fet embogir, mort per les meves pròpies mans… M’has dit que sols era un tros de fang… Oh, creador… Sobre la terra de la teva sepultura, de fang… De fang serà la mortalla que pintaran les meves llàgrimes.»

Fi de sessió. Tancar.

Deixo de centrar-me en mi i enfoco en tu. Continues estès a terra. El recipient que t’embolcallava s’ha trencat i un fluid vermell s’escapa per les esquerdes. Estenc el braç fins arribar al terra, obro la mà amb un grinyol gairebé inaudible, toco el misteriós líquid amb la punta del dit d’acer… Està humit, calent i humit…

Calent i humit com les meves galtes.

Mea culpa.

 

[Musa 36: Relat inspirat per la proposta de l’Hugo C.: «pensa en un robot que descobreix per primera vegada que pot tenir emocions». La imatge que acompanya el text es titula «Angel Tears» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 24] Gèlida confident

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

La boira m’embolcalla amb el seu vel gèlid de neu. Petites gotes de glaç se’m posen sobre la pell i s’arremolinen juganeres entre els dits que intenten abastar-les protegits dins dels guants de llana.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets.

He sortit de casa ben d’hora, quan la fosca encara reinava. He deixat que els meus passos avancessin entre arrels i molses mentre el sol feria les tenebres i descobria el mar d’ones blanques que m’escorta en el meu viatge.

Els meus passos s’han perdut, però la meva ànima continua l’avenç.

Just quan la ment poruga començava a posar en dubte la seva mateixa existència, i em comminava em xiuxiuejos funestos a donar mitja volta, el pou apareix davant dels meus ulls a traïció.

«Tens un secret?» sembla preguntar-me. Tinc un secret.

M’acosto a poc a poc, tement que es desfaci en el no res com un miratge de vigília o com un oasi de palmeres en ple desert. Però el pou no desapareix i em permet que m’hi acosti. Poso els palmells sobre les seves parets de roca trencada i m’hi atanso. Intento albirar-ne el fons, però els meus ulls es troben amb una foscor impenetrable que els barra el pas.

El meu secret estarà segur en el seu ventre.

M’agenollo i començo a plorar. Les llàgrimes surten joioses, alliberades per fi de la presó dels meus ulls. Es gronxen de pestanya a pestanya, rellisquen pel tobogan de les meves galtes setinades i salten al llit de tenebres que les engoleix amb els braços oberts. Mai no tornaran a veure la llum del dia.

Els sanglots s’acaben i el silenci torna al bosc.

M’alço i m’eixugo la cara, de llàgrimes i de gebre. La boira que m’embolcalla s’obre un instant per indicar-me el camí correcte i es clou al meu darrere a l’instant següent. Confident amatent, el seu mantell d’innocència blanca resguardarà per l’eternitat el que el meu cor anhela que es mantingui per sempre ocult.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets… No us cregueu tot el que diuen.

 
[Musa 24: Relat inspirat per la fotografia de boira gebradora de la Segarra que acompanya el text, obra d’en Corneli Cordill.]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]