20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

[Musa 197] Botella de desitjos

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

 

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! 😉 Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

[Musa 158] Pla sideral

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

 

Camina per la vorera, a poc a poc, vigilant les ombres que trepitgen els seus peus. Una esquerda, set anys de mala sort. O n’eren tretze?

Camina, invisible entre els invisibles, perduda entre desconeguts que ni tan sols un esguard de pena li regalen. La cara plena de nafres i les mans esquerdillades per culpa del fred que l’aire glaça, com una Antígona retornant a la ciutat a on els seus germans jeuen morts. S’asseu davant del portal d’una caixa d’estalvis clausurada, amb un carro de supermercat al costat ple de possessions atresorades després de llargues recerques en els contenidors de mig món. L’únic caprici que es permet, cinc minuts, en aquelles escales, badar, cinc minuts, amb la mirada fixa en l’aparador de maniquís, vestits a l’última moda, que li fan babarotes des de l’altra banda del carrer.

Camina, s’allunya. S’allunya dels vidres que els maniquís resguarden, s’allunya de les projeccions al·lucinògenes situades en un pla sideral al qual no pertany. Ella també va ser una princesa. Va ser. Una vegada, va ser, encara que ningú ja no ho recordi. Ni tan sols ella.

 

 
[Musa 158: Diuen que el món és únic… Però esteu segurs que no n’hi ha tants com persones existeixen? Relat inspirat per la proposta de l’Anna Tort: «badar, sideral, nafra, Antígona, vorera». La imatge que acompanya el text es titula «2371-Escaparate na rua San Andres da Coruña» i és de Jose Luis Cernadas Iglesias compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

[Musa 157] Clau de volta

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

 

Un camí de pedres blanques s’obre entre les tenebres, davant dels teus peus, perduts. Enfiladisses de primavera franquegen el pas curulles de fades, invisibles, que dringuen amb tons d’arc de sant Martí i ecos de queda. Mentre els monjos oren a les seves cel·les, un raig de llum il·lumina el claustre esberlant misteris, oblidats.

I amagada, entre els capitells que t’esguarden altius, una clau.

 

 
[Musa 157: Un relat de recolliment inspirat per la imatge del claustre que acompanya el text, obra de la Isabel Egea, junt amb les paraules: «Misteri, claustre, fades, monjos, capitell». Moltes gràcies per la proposta!]

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

[Musa 149] Filadores de destins

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

 

Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.

Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.

I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.

 

 

[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

[Musa 141] Paralitzada

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

 

La meva ombra, perduda, en una esquerda. El gegant m’observa, golut, sense veure ni l’ombra ni l’esquerda. El meu peu atrapat en un porus de taronja mentre el meu ésser resta subjugat per la basarda que m’acapara. I sóc incapaç de moure’m.

Paralitzada.

Anhelo ser una estàtua de pedra, d’aquelles que els humans ignoren i els ocells miren amb menyspreu. Intento passar desapercebuda enmig de la immensitat del bosc que m’envolta, entre pins de branques altes que el vent fa dringar amb alè d’hivern i arbustos frondosos armats de punxes afilades.

Olor de pinassa amb regust de vernís mal assecat, olor d’humitat consumint la fullaraca pútrida que alimenta fongs de colors estridents i de terra, comestibles i de carn plena de metzina.

Acoto el cap, inflo el ventre de pell vermella, estenc les sis potes, resintonitzo les antenes que tremolen sobre el meu front. Atrapada em preparo per la fugida, catxa jugada sense trumfos, com si la deserció fos una possibilitat plausible, sense sang.

Paralitzada.

I el gegant continua observant-me.

 

 

[Musa 141: Comencem la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Eva Arnal: «Envio feina en forma de foto, cinc paraules (dues, en realitat) i una mica d’explicació. La foto la vaig fer l’estiu de l’any 2009 als Pirineus. Jo només volia fer una foto d’una formiga que passejava per un bolet, però quan la vaig veure a l’ordinador, en gran, em vaig adonar que la formiga tenia ombra. Aquesta idea em va inquietar i m’ha acompanyat fins avui, que acaba de treure el cap el meu primer recull de contes que es titula (i aquí venen les paraules) “L’ombra de les formigues”. Tinc moltes ganes de veure què li suggereix a una altra persona aquesta idea.». Ara ja podré desembolicar el llibre! Molt bon inici de setmana, musa.]

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

[Musa 51] Úniques enmig del bosc

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

 

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

Ella era una porta, sense porta, una obertura negra que conduïa a un passadís ple de tenebres que manava fins a un destí incert… Del qual mai ningú no havia tornat, ni n’havia eixit.

Ella era una cistella, massa gran, que havia eixit del rebost disposada a menjar-se el món i havia acabat abandonada enmig de la muntanya… Amb un grapat de bolets, d’aspecte dubtós, que ningú no havia volgut menjar-se.

Eren úniques perquè ningú no era com elles, en aquell petit rocam perdut enmig del bosc. Eren úniques perquè totes dues havien estat creades per mans humanes i per mans humanes havien estat les dues abandonades.

Eren úniques perquè algú, desconeixedor del seu fat, les havia trobat prou belles com per immortalitzar-es en una instantània fotogràfica que havia estat digitalitzada, processada, remasteritzada, filtrada, contrastada i retocada amb photoshop abans de ser finalment llençada a la immensitat de la xarxa informàtica a on s’havia perdut… Mentre les originals que l’havien inspirat també romanien perdudes i ignorades.

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

No tenien més en comú que el fet de saber-se, mútuament.

 

 
[Musa 51: Relat inspirat per la proposta d’en Miguel: «La meua proposta és que t’inspires en una de les imatges que trobaràs al següent enllaç, per tal d’escriure un relat: http://lacolinanaranja.blogspot.com.es/p/imagenes.html?m=1». Després de visitar el blog, he escollit la imatge que acompanya el text i que es titula «Cesta (Ares – Octubre 2014)».]