20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

[Musa 169] Pollastre casolà

20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

 

Llas, fatigat, extenuat, trinxat, rendit. Tants sinònims com trobaria, tants sinònims com es quedarien curts per transcriure el cansament que em té garratibats tots i cadascun dels músculs del cos.

M’he deixat caure al mig del rebedor sense ni tan sols tancar la porta, com un titella sense fils, com un fantasma sense esperit reconvertit en un trist llençol. El lloro que em van regalar sense ensinistrar repeteix des del celobert la previsió meteorològica que deu haver sentit al televisor de la veïna del cinquè segona: «Ruixats a mitja tarda, previsió de tempestes, recordin d’assegurar finestres i porticons».

Poc m’importa. Sóc un roc, una pedra, una estàtua inanimada. Per mi pot entrar la pluja o un escamot de lladres anhelosos de furtar tot el que trobin al seu pas: més enllà del lloro i del meu cos inert, poc més es podran endur. Volia lluir abdominals, he acabat convertit en el pallasso del gimnàs. En la següent edició del diccionari il·lustrat, al costat de la paraula riota hi posaran el meu retrat.

L’ocell continua xerrotejant. Estic massa exhaust per anar a comprar. Aquest vespre, per sopar, pollastre casolà.

 

 

[Musa 169: Aparteu les bestioles! Avui un relat inspirat per la proposta d’en Joan Lluis Sagués: «Llas, furtar, ensinistrar, lluir, casolà». La imatge que acompanya el text es titula «the idea of bed sheets came from white rose petals: san francisco (2011)» i és de torbakhopper compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, musa!]

20151005-200_muses-Imatge_Pirineus_Los_Infiernos_Florencia_Ponte_Vechio_Elisabet_Cornado-Text_Entre_llums_i_ombres_Tere_SM

[Musa 146] Entre llums i ombres

20151005-200_muses-Imatge_Pirineus_Los_Infiernos_Florencia_Ponte_Vechio_Elisabet_Cornado-Text_Entre_llums_i_ombres_Tere_SM

 

Entre llums i ombres perdudes
centúries de pedres fetes calma
falsa.

Roques de neu enganyoses
crues emergeixen entre mantells
silents.

Murs ocults rere les tenebres
fars de vivències ebris de nit
oblit.

Ni un eco.
Ni un so.
Ni un mot.
Ni un crec.

Els seus secrets
moriran
en nosaltres.

 

 
[Musa 146: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte i que va acceptar repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. De la seva primera proposició en va néixer un microrelat titulat «Què faríem sense els Rodalies?», de la seva segona inspiració n’ha nascut un poema. Text inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Per fer-t’ho fàcil, un repte: com podríem lligar un clàssic de Florència (ponte Vechio) i una gran muntanya de més de 3000m (Pirineus Los Infiernos). T’envio un parell de fotos per inspiració». Moltes gràcies per aquestes imatges tan fantàstiques: ets una crac de la fotografia, musa!]

20151001-200_muses-Imatge_Portic_pedra_can_Perafita_sant_Llorenc_Muga_Isabel_del_Rio-Text_Carrera_obstacles_Tere_SM

[Musa 144] Carrera d’obstacles

20151001-200_muses-Imatge_Portic_pedra_can_Perafita_sant_Llorenc_Muga_Isabel_del_Rio-Text_Carrera_obstacles_Tere_SM

 

Després d’un portal, un altre. Després d’un mur de pedres, un entramat de bardisses. Després d’un potser un altre dia, un potser una mica més tard. Després de mirades furtives, mans que no s’atreveixen a tocar-se. Després d’un somriure ple de titubejos, un bes amb regust d’instant perdut.

Carrera d’obstacles.

I la meta, cada vegada, una mica més lluny.

 

 

 
[Musa 144: Primer text del mes d’octubre! Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Isabel del Rio, la imatge d’un pòrtic de pedra de Can Perafita, una masia que es troba en un dels recorreguts sortint del Sant Llorenç de la Muga. Moltes gràcies per fer de musa, picapedrera de les lletres!]

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

[Musa 141] Paralitzada

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

 

La meva ombra, perduda, en una esquerda. El gegant m’observa, golut, sense veure ni l’ombra ni l’esquerda. El meu peu atrapat en un porus de taronja mentre el meu ésser resta subjugat per la basarda que m’acapara. I sóc incapaç de moure’m.

Paralitzada.

Anhelo ser una estàtua de pedra, d’aquelles que els humans ignoren i els ocells miren amb menyspreu. Intento passar desapercebuda enmig de la immensitat del bosc que m’envolta, entre pins de branques altes que el vent fa dringar amb alè d’hivern i arbustos frondosos armats de punxes afilades.

Olor de pinassa amb regust de vernís mal assecat, olor d’humitat consumint la fullaraca pútrida que alimenta fongs de colors estridents i de terra, comestibles i de carn plena de metzina.

Acoto el cap, inflo el ventre de pell vermella, estenc les sis potes, resintonitzo les antenes que tremolen sobre el meu front. Atrapada em preparo per la fugida, catxa jugada sense trumfos, com si la deserció fos una possibilitat plausible, sense sang.

Paralitzada.

I el gegant continua observant-me.

 

 

[Musa 141: Comencem la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Eva Arnal: «Envio feina en forma de foto, cinc paraules (dues, en realitat) i una mica d’explicació. La foto la vaig fer l’estiu de l’any 2009 als Pirineus. Jo només volia fer una foto d’una formiga que passejava per un bolet, però quan la vaig veure a l’ordinador, en gran, em vaig adonar que la formiga tenia ombra. Aquesta idea em va inquietar i m’ha acompanyat fins avui, que acaba de treure el cap el meu primer recull de contes que es titula (i aquí venen les paraules) “L’ombra de les formigues”. Tinc moltes ganes de veure què li suggereix a una altra persona aquesta idea.». Ara ja podré desembolicar el llibre! Molt bon inici de setmana, musa.]

20150702-200_muses-Imatge_Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09_Soren Niedziella_CC2.0_Attribution-Text_Espasa_de_fusta_Tere_SM

[Musa 108] Espasa de fusta

20150702-200_muses-Imatge_Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09_Soren Niedziella_CC2.0_Attribution-Text_Espasa_de_fusta_Tere_SM

 

Creia que tot podia ser resolt a cop d’espasa, des de dracs imaginaris, de set caps i amb alè de foc, fins a bombes caigudes del cel, capaces amb la seva màgia de convertir qualsevol edifici en cendres en pocs segons.

Mentre els seus pares omplien formularis incomprensibles, ell corria d’una punta a l’altra del carrer a on havia viscut tota la vida, sortejant piles de runa i columnes de fum, perseguint els amics que l’atiaven a atrapar-los rugint com bèsties mitològiques sorgides de les llegendes més obscures de la humanitat.

— Sóc sant Jordi, el cavaller!

I l’epítet se subratllava brandant el tros de pal que en la seva imaginació transmutava en una arma afilada d’acer resplendent. Els seus amics el desafiaven amb ganyotes que li feien més riure que angúnia i ell els responia amenaçant-los amb paraules incomprensibles que havia sentit dir als soldats .

— Us esbudellaré de viu en viu, escòria insalubre! Recompteu-vos, rates de claveguera! Obeïu si no voleu que les entranyes dels vostres fills serveixin d’aliment pels nostres gossos!

I reien. Saltaven sobre les pedres del que havia estat la seva escola, sobre les pedres del que havia estat el mercat a on el poble feia vida, sobre les pedres de l’hospital que tantes vides havia salvat. Saltaven i reien. I mentrestant, en la distància, una dona cridava.

 

 

[Musa 108: El text d’avui ve inspirat per una musa que s’ha animat a repetir. El primer relat que em va inspirar era ple de llum i es titulava «No molesteu: escriptora escrivint». El text d’aquest dijous, en canvi, ha nascut recobert de cendres. Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «Espasa, formulari, pedra, angúnia, dona». La imatge que acompanya el text es titula «Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09» i és de Søren Niedziella compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, Magda.]

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

[Musa 75] Trencaones

20150514-200_muses-Imatge_Angels_Soriano-Text_Trencaones_Tere_SM

 

Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.

Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.

Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.

I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.

 

 
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 7] Tempus fugit

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

Sempre li havien dit que els somnis eren pels Altres. Ella havia de córrer, córrer i córrer. Era el que calia fer. Era el que s’havia de fer. Era el que era necessari que es fes.

En el País del Temps Fugitiu, tothom corria… Excepte els Altres.

Ningú no recordava quan havia començat la cursa, ni perquè, però tots els Nostres sabien que un dia sense córrer era un dia perdut, impossible de recuperar.

Per això els Altres, que no corrien, eren menystinguts i apedregats.

Ella no era un Altre. Ella era un dels Nostres. I corria. Corria com la que més. Tan corria, i tan volia córrer, que el dia que es va despertar i es va descobrir les puntes dels dits del peu de color blau no es va immutar.

En el País del Temps Fugitiu no hi havia temps per somiar, ni per preocupar-se per dits de color blau.

L’endemà es va descobrir una taca blava darrere del taló. El dia següent, el blau li havia arribat als turmells. Dia a dia, el blau li va començar a pujar per les cames. Va ascendir pels bessons, els genolls, les cuixes i els malucs. Va tenyir-li el baix vendre, va saltar fins el melic, li va pujar pels flancs i li va cobrir les sines. Els braços es van omplir de blau, des de les espatlles fins a les ungles dels dits. El coll, els llavis, el nas aguilenc, les galtes. Els ulls es van poblar de reflexos d’aigua i els cabells es van convertir en una imitació d’ones marines.

Tots els senyals van ser ignorats.

Els Nostres no abandonaven mai la cursa. Ella era dels Nostres. I Ella va continuar corrent, corrent i corrent. Parant només per menjar i dormir. Parant només per menjar quan els científics van dissenyar una màquina que permetia córrer adormit. Però la màquina tenia efectes secundaris. A vegades provocava miratges en plena cursa.

I ella a vegades creia veure Altres que la miraven amb compassió.

Altres sempre quiets. Altres ignorants de la distància inabastable entre ells i el Temps Fugitiu, cada dia més i més gran. Altres que havien abandonat la cursa abans de començar. Altres que deixaven que el Temps els guanyés la partida sense presentar batalla.

Pobres Altres.

En el País del Temps Fugitiu només els Nostres sabien que calia córrer, sempre, perquè el Temps no s’atura, mai, i els Altres eren uns babaus, curt de mires.

I Ella va continuar corrent. Es va fer gran. Va conèixer un home de groc. Van tenir fills de color verd que també es van fer grans, que van conèixer noies de color violeta, que van tenir fills de color marró. Un dia, la vella de color blau es va morir. La van treure de la màquina. Hi van posar un dels seus néts marrons. I la cursa va continuar, perquè córrer era l’únic que importava. Només els Altres van plorar.

I algú els va llençar una pedra.

En el País del Temps Fugitiu tampoc no hi havia temps per plors.

 

[Musa 7: Relat inspirat pel dibuixet que acompanya el text, obra d’en Ramon Navarro Bonet. Moltes gràcies per fer de «muso», Ramon!]