20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

[Musa 190] Llenguatge universal

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

 

No em mireu, això és el primer que em crida l’atenció de vosaltres. Esteu aquí, drets, al meu davant. Us he dit «foto», he assenyalat la reflex i heu fet que sí, amb el cap, però no amb els ulls. Mireu a tot arreu menys a on jo sóc. Féu qualsevol cosa menys estar-vos quiets. No pareu de xerrotejar en un idioma que sóc incapaç de comprendre, formant objectes invisibles amb les mans com si fóssiu extraterrestres vinguts del final de la Via Làctia o potser d’encara més enllà. O potser l’extraterrestre sóc jo. Sóc jo la que no caso en aquesta foto, sóc jo la peça sobrera, sóc jo la que s’està immòbil mentre els vostres cossos bateguen plens de vida, sóc jo la que us observo a través de les lents del zoom fotogràfic mentre vosaltres heu necessitat sols una mirada fugissera per clissar-me. No sóc ningú, i ho sabeu, ho sé. Per molt que sigui jo la que tingui el poder d’immortalitzar-vos. M’oblidareu tan bon punt m’allunyi uns centenars de metres, em substituireu per altres rostres d’extraterrestres que també us miraran sense mirar-vos. I jo podria dir-vos que jo sóc diferent, que jo us recordaré, per sempre, que us portaré amb mi quan torni a casa, que us tornaré a veure, removent-vos inquiets, quan tanqui els ulls. Però seria mentida, si us ho digués. Però no m’entendríeu, encara que us ho digués. No hi ha traducció possible, impossible, entre éssers que viuen en planetes tan allunyats com els nostres.

Faig la foto, un «clic» fendeix l’aire. Us gireu cap a mi, tots quatre. Em mireu, somrieu. Abaixo la càmera, inútil. Us miro. Somric.

 

 
[Musa 190: Arribo a l’últim text d’aquesta setmana amb una proposta que és inspiració en estat pur: la imatge dels quatre nens que acompanya el text, obra de la Judith Barnés. Moltes gràcies per acceptar fer de musa amb una fotografia tan fantàstica! Feliç cap de setmana ;)]

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 187] Qüestió de grandesa

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

 

— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

 

 
[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20150914-200_muses-Imatge_Old_hands_Nilgun_Gul_Ozer_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_diari_Tere_SM

[Musa 131] Somriures de diari

20150914-200_muses-Imatge_Old_hands_Nilgun_Gul_Ozer_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_diari_Tere_SM

 

Fa anys que ningú no somriu en aquesta casa.

Asseguts vora la llar de focs, amb els dits plens d’artrosi ocults dins de guants gruixuts, l’avi i l’àvia han oblidat què era un somriure. Intenten, en va, recordar-ho, mentre es miren l’un a l’altre a través de les seves màscares de paper, aspres, arrugades com un diari passat de data.

— Com una flama… No era com una flama?

I s’emmirallen en el foc que espurneja al seu davant. I senten la calidesa i pensen que potser sí, que potser, però en acostar-s’hi, en intentar acariciar-lo amb la punta dels dits… Ai, no! Dolor, pudor de carn cremada. No, un somriure no era allò.

— Com el vent… No era com el vent?

I dirigeixen la vista a l’aire que xiuxiueja més enllà dels vidres entelats pel fred. I veuen com una fulla de tardor, perduda en ple hivern, es bressola entre els núvols de cotó fluix. Veuen com cau suaument de la branca més alta del roure més alt del jardí i pensen que potser sí… Fins que un bufarut traïdor intercepta la caiguda, arrossega la fulla en violència contra el cel gris de tempesta, l’esqueixa en brins de serradura. Ai, no! No, un somriure no era allò.

— Mare, pare… On sou?

Una parella jove, un farcell de mantes blanques. Un nouvingut que badalla, sense dents, que espeternega desorientat. Una carona, d’ulls closos, que s’apropa a la calidesa del pit de l’avi i de l’àvia que l’abracen, com un de sol… I s’adorm.

Els somriures reneixen en aquesta casa. Per molts anys.

 

 

[Musa 131: Primer text després de vacances! El primer relat després de la parada estival ve inspirat per la proposta de la Montserrat Lloret: «Un nou ésser de llum apareix al nostre món. Més saviesa pel futur». La imatge que acompanya el text es titula «Old hands» i és de Nilgün Gül Özer compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Espero que hàgiu gaudit un estiu fantàstic, muses!]

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

[Musa 127] Percentatge

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

 

Un somriure per una mirada. Aquest és el joc. Una carícia per un petó, un t’estimo per una engruna d’amor. Et saltes les regles. Trenques el ritme. Intento abraçar-te, em perdo en el buit. On ets? Qui ets? No ets. No ho sé. Espero que tornis. Però sóc l’única que espera. El món no sap que hagis marxat, creu que continues, aquí, amb mi, en aquesta casa, amb els teus fills. Pel món ets un percentatge que puja o baixa segons el temps que falti per l’inici de la campanya electoral. Com pot ser algú aquell qui s’ha quedat sense lletres? Només ets un número. Ja no tens nom.

 

 

[Musa 127: Arribem a l’equador de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Miquel Ferré: «Petó, amor, carícia, mirada i somriure». La imatge que acompanya el text es titula «Math Wall» i és de João Trindade compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa 😉]

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

[Musa 125] Somriu, somriu em dic

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

 

La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

 

 

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

[Musa 121] Només tu

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

 

Tu. T-U. Només una «T» i una «U». Només tu, tu, tu, tu,… Només tu fas que se’m dibuixi un somriure idiota a la cara. Només tu provoques que mitja biblioteca em miri com si m’hagués tornat boja perquè he començat a cantussejar sense adonar-me’n. Només tu tens el poder de fer que les hores es facin eternes quan no hi ets i que es converteixin en nanosegons fugissers quan estem junts. Només tu pots fer-me sospirar per una mirada, per un floc de cabells adormit sobre el coixí, per un centímetre de pell bruna amb sabor d’onada, per un murmuri a cau d’orella amb aroma de torrades i melmelada de gerds. Només tu omples la meva llibreta de cors perfilats amb llavis de passió. Només tu, tu, tu, tu,… Només tu. Tu. I jo.

[Musa 121: Relat inspirat per participar en l’encontre de tornada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «tu», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! 😉 La imatge que acompanya el text es titula «A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others – L. Frank Baum, The Wonderful Wizard of Oz» i és de Beverley Goodwin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150604-200_muses-Imatge_Hoa_Lo_Prison_Staffan_Scherz_CC2.0_Attribution-Text_Perque_si_Tere_SM

[Musa 89] Perquè sí

20150604-200_muses-Imatge_Hoa_Lo_Prison_Staffan_Scherz_CC2.0_Attribution-Text_Perque_si_Tere_SM

 

Completa el conte:
«Aquell dimarts et vaig matar…»

… Perquè tenia por.

Perquè no hi havia boca més bonica
que la teva.

Perquè no hi havia amor més gran
que el teu.

Perquè no hi havia ésser més perfecte
que tu.

Perquè eres massa per a mi
perquè no mereixia un conte de fades amb final feliç
perquè et vaig suplicar que m’abandonessis
i no te’n vas anar.

Perquè sóc tragèdia
grega.

Perquè sí.

 

***

 

Porque sí
 
Completa el cuento:
«Aquel martes te maté…»

… Porque tuve miedo.

Porque no había sonrisa más bonita
que la tuya.

Porque no había amor más grande
que el tuyo.

Porque no había ser más perfecto
que tú.

Porque eras demasiado para mi
porque no merecía un cuento de hadas con final feliz
porque te supliqué que me abandonaras
y no te fuiste.

Porque soy tragedia
griega.

Porque sí.

 
 
[Musa 89: Poema inspirat per la proposta de Megustaescribir: «Completa el cuento: “Aquel martes te maté…” #microcuento». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Hoa Lo Prison» i és de Staffan Scherz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

 

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

 

 
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]