Etiqueta: perill

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

[Musa 147] Mascaró

Posted on by Teresa Saborit

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

 

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

[Musa 134] Escrit amb foc

Posted on by Teresa Saborit

20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

 

El drac no ho entén. El persegueixen! A ell! Per què? Per escriure?!

Es passa el dia tancat a la cova, des de l’alba fins la posta. No carbonitza boscos, no persegueix donzelles, no decapita cavallers, no enderroca ciutats. En silenci, escriu, tots els minuts del jorn. Mentre el sol de justícia castiga els camps morts d’assecada, ell escriu. Mentre els rics celebren aniversaris opulents, ell escriu. Mentre els pobres afamats no saben on despertar, ell escriu.

Quin mal fa, per escriure?!

Només a les nits surt, per necessitat, per abeurar-se al riu a on juga la lluna, per devorar un parell o tres de xais migrats amb els que amb prou feines calma les ànsies, per reomplir amb el líquid roig de les bèsties els tinters consumits durant les llargues hores de lletres.

No els entendrà mai, aquells humans… Si no el deixen escriure, si no embeinen de seguida les teies enceses amb les que amenacen els papers escrits amb sang que atresora dins la caverna… Els farà a l’ast.

 

[Musa 134: Avís a navegants: humà o bèstia, mai, mai, mai, mai no molesteu a un escriptor en acte de servei (hehe). La musa d’avui és una musa repetidora. La seva primera inspiració va ser una imatge que va servir per escriure un text titulat «Aquella pomera de pomes vermelles». Relat inspirat per la proposta de la Gina: «sang, silenci, despertar, escriure, aniversari». La imatge que acompanya el text es titula «DSCF2687» i és de Michael Mol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

Posted on by Teresa Saborit

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

[Musa 50] París, nit calma

Posted on by Teresa Saborit

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

 

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

 

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

[Musa 36] Mea culpa

Posted on by Teresa Saborit

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

 

Què…? Què em passa? Per què…? Estic espatllat? Per què… Per què tinc les galtes humides? Aigua? És oli?

Se m’està fonent el cervell?!

No! M’he d’arreglar! De pressa, de pressa, de pressa! Programa de reparació activat. Escànner general… «No es detecten anomalies»

És clar que hi ha anomalies! L’escànner també s’ha espatllat?! Oh, no! I ara què?

Què?!

Internet. Em connectaré a internet. «Iniciant connexió…» Obrir navegador. Obrir buscador. Robot + oli + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + aigua + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + espatllat + escànner + també + espatllat… «Impossible»

No és impossible! Tros de xarxa inútil… No ets més que un colador! Et desmuntaré bit a bit amb les meves pròpies mans! Però primer m’he d’arreglar! M’he d’arreglar!

Robot + espatllat… «954.134.301.356.504.654.064.650.406 resultats» Robot + espatllat + galtes… «8.646.456.046 resultats» Robot + espatllat + galtes + humides… «1 resultat». Clic.

«Reparació tècnica per a dummies. En cas que el gat s’hagi pixat a la cara del seu robot…»

Idiota!

Enrere! Enrere! Enrere! Estic a prop del curtcircuit i tu et diverteixes burlant-te de les meves desgràcies! Me’n sortiré, em sents?! No m’enviaran al desguàs com una ferralla inútil sense vida… Jo penso… Jo estic viu! Viu! Em mereixo viure!

Robot + espatllat +… No… No, no, no!

Galtes + aigua + … «Buscant…»

Espera’t! Encara no he acabat de teclejar!

«Llàgrimes»

Clic.

«Tempesta que el cor del pit m’arrenques, torrents d’aigua salina que m’inundeu les galtes: mea culpa! Per què? Oh, dolç amor! Oh, tràgic destí! Oh… Per què?! Perquè m’has abandonat?! Aquí jeus, el teu cos inert al meus peus, cor mort, mort per la metzina dels teus mots traïdors que m’han fet embogir, mort per les meves pròpies mans… M’has dit que sols era un tros de fang… Oh, creador… Sobre la terra de la teva sepultura, de fang… De fang serà la mortalla que pintaran les meves llàgrimes.»

Fi de sessió. Tancar.

Deixo de centrar-me en mi i enfoco en tu. Continues estès a terra. El recipient que t’embolcallava s’ha trencat i un fluid vermell s’escapa per les esquerdes. Estenc el braç fins arribar al terra, obro la mà amb un grinyol gairebé inaudible, toco el misteriós líquid amb la punta del dit d’acer… Està humit, calent i humit…

Calent i humit com les meves galtes.

Mea culpa.

 

[Musa 36: Relat inspirat per la proposta de l’Hugo C.: «pensa en un robot que descobreix per primera vegada que pot tenir emocions». La imatge que acompanya el text es titula «Angel Tears» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

[Musa 25] Mal versat

Posted on by Teresa Saborit

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

 

Ets com un verí ensucrat
com una atzavara afilada
com una becaina mandrosa

Ets com un son reptilià
com una xacra mal curada
com una navalla ansiosa

No em convens,
gens em convens.
Ho sé… Ho sé…
Ho sé prou bé.

Però com dir no…
Quan tu ets jo…
Quan som un tot…
… Quan estem sols?

 

 

[Musa 25: Relat inspirat per la proposta de la Txell: «ensucrat, atzavara, mandrosa, reptilià, xacra». La imatge que acompanya el text es titula «Heart Shaped Hole 7-20-09 — IMG_0272» i és de Steven Depolo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

[Musa 15] La merda a la muntanya sí fa pudor

Posted on by Teresa Saborit

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

 

Els posaria vespers a dins del sac de dormir. Els ompliria de sal les cantimplores. Llençaria els seus anoracs al riu d’aigües gèlides i els veuria desaparèixer corrent avall.

– «Cristal·lines» – es va corregir amb una ganyota –. Aigües «cristal·lines»… Ja us fotran.

Va sentir que els dits li relliscaven i es va tornar a aferrar a la roca.

– Ajuda! Auxili! Ajudeu-me!

«Me… Me… Me…» Les muntanyes van tornar l’eco dels seus crits. Una vegada… I una altra… I una altra… Cada vegada més i més i més lluny.

– «Me»? No: me-r-da! Quina merda!

«Da… Da… Da…»

– «Vine a fer muntanyisme amb nosaltres – va remugar amb veu d’espinguet –. Caminarem entre els arbres, sentirem cantar els ocellets, veurem com el sol es pon darrere dels cims nevats…» I una merda! Em sentiu?! Auxili!

«Li… Li… Li…»

– Mai més! No em tornareu a enganyar mai més! Prefereixo la ciutat! Estic fins ous dels arbres de fulla perenne!

«Ne… Ne… Ne…»

 

* * *

 

– Medaline? Tot bé?

– M’ha semblat que algú em cridava…

– Imaginacions. Estem sols.

– Potser era algú d’aquell grup de Barna…

– Impossible, fa hores que han marxat. Sopem?

 

 

[Musa 15: Relat inspirat per participar en el segon enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «muntanyisme». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Mountains of the Grindelwald valley, ” Explored : ) “» i és d’Els compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

Posted on by Teresa Saborit

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]