20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

[Musa 168] Símbol perfecte

20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

 

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

[Musa 139] Bosc de trencalls

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

 

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

 

 

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia 😉 Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150801-200_muses-Imatge_In_Night_Yasin_Hassan_CC2.0_Attribution-Text_Nit_carcellera_Omple_Tere_SM

[Musa 130] Nit carcellera / Omple

20150801-200_muses-Imatge_In_Night_Yasin_Hassan_CC2.0_Attribution-Text_Nit_carcellera_Omple_Tere_SM

 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/625375180370649088
 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/626365650093608962
 
 

[Musa 130: Últim text abans de vacances! #tweetrelat inspirats per participar en la tanda de penals dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: temes «persiana» i «petroli», màxim 140 caràcters. La imatge que acompanya el text es titula «In Night» i és de Yasin Hassan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Els textos inspirats per les vostres propostes tornaran al setembre: feliç agost, muses!]

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

[Musa 122] Focs d’artifici

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

 

Dir el què vull dir-te… Sense dir-t’ho.

Asseguda a la fresca, sota l’ombra d’un pollancre frondós. Tanco els ulls i respiro a fons la brisa dels camps de secà, la pols de la terra en temps de sega, el bategar de les ales de les orenetes portant aliment pels pollets afamats que les esperen al niu.

Revetlla d’estiu. Encetarem la coca de fruites confitades que hem comprat a la pastisseria, recoberta de sucre, ens la menjarem a queixalades, en un vist i no vist, sense importar-nos a on cauen els pinyons ni els trossets d’ametlla cremada. Quan el sol s’amagui, començaran els focs d’artifici. Les estrelles adormides ni tan sols s’immutaran pels esclats de llum que intentaran fer-los la competència, en va. Els petits fragments de metall, estridències incandescents, cauran del cel reconvertits en guspires de cendra que tothom ignorarà.

Demà escombrarem. Demà ho escombrarem tot, quan ja no estiguem de festa.

 

 
[Musa 122: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa que ha acceptat participar en el projecte per segona vegada. La seva primera proposta va servir per inspirar un microrelat titulat «Culpable». La segona inspiració ha fet néixer el text que acabeu de llegir 😉 Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Estiu, fresca, revetlla, coca i festa». La imatge que acompanya el text es titula «Coca de sant Joan» i és d’Espencat compartida sota llicència de domini públic». Moltes gràcies pel suport, musa!]

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

[Musa 102] Foguera de sant Joan

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

 

Ho cremarem tot a la foguera de sant Joan, aquesta nit.

Cremarem les mirades d’amor robades quan ens crèiem sols i els esguards intercanviats amb odi quan ens sabíem envoltats de gent. Cremarem les paraules dolces que no ens vam atrevir a llegir en veu alta i les frases afilades amb les que ens vam ferir a crits. Cremarem la vida d’impostura, els silencis a deshora, les aparences per ser el «tu» i el «jo» que els altres volien que fóssim en lloc de lluitar pel «nosaltres» que els nostres cors anhelaven ser.

Cremarem el que vam ser. Cremarem. Cremarem el que mai serem. Cremarem. Sols quedarà el present, indefens, sols quedarem tu i jo, amb les mans nues, sols quedarà el somni encara possible d’un futur escrit per a dos, aterridor. El temps ja no és excusa, ni el passat que ja va ser ni el demà que ja es veurà. També les excuses cremarem.

Ho cremarem tot, aquesta nit, a la foguera de sant Joan.

Et cremes amb mi?

 
***

 
Hoguera de san Juan

 
Lo quemaremos todo en la hoguera de san Juan, esta noche.

Quemaremos los atisbos de amor robados cuando nos creíamos solos y las miradas intercambiadas con odio cunado nos sabíamos rodeados de gente. Quemaremos las palabras dulces que no nos atrevimos a leer en voz alta y las frases afiladas con las que nos herimos a gritos. Quemaremos la vida de impostura, los silencios a deshora, las apariencias para ser el «tu» y el «yo» que los otros querían que fuésemos en lugar de luchar por el «nosotros» que nuestros corazones anhelaban ser.

Quemaremos lo que fuimos. Quemaremos. Quemaremos lo que nunca seremos. Quemaremos. Sólo quedará el presente, indefenso, sólo quedaremos tu y yo, con las manos desnudas, sólo quedará el sueño todavía posible de un futuro escrito para dos, aterrador. El tiempo ya no es excusa, ni el pasado que ya fue ni el mañana que ya se verá. También las excusas quemaremos.

Lo quemaremos todo, esta noche, en la hoguera de san Juan.

¿Te quemas conmigo?

 

 

[Musa 102: Diuen que el foc purifica i que tot és possible en la nit més curta de l’any. Vosaltres què en penseu? El relat d’avui està inspirat per aquesta nit màgica i per la proposta de la Carolina: «El paso del tiempo no es limite para conseguir tus sueños». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Hoguera» i és de l.blasco compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç revetlla, muses!]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

[Musa 52] Demà i per sempre

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

 

En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.

Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.

Quiets com estàtues.

En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.

No ens vam atrevir a mirar-nos.

Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.

Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.

I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.

— Demà?

I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.

I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.

Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.

Mentre jo romania jove per sempre.

«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»

 

[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

[Musa 50] París, nit calma

20150408-200_muses-Imatge_Paris_Sightseeing_089_Steve_Nagata_CC2.0_Attribution-Text_Paris_nit_calma_Tere_SM

 

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

 

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150407-200_muses-Imatge_Rose_Orange_Palepale_I_jeici1_CC2.0_Attribution-Text_Vols_que_compti_Tere_SM

[Musa 49] Vols que compti?

20150407-200_muses-Imatge_Rose_Orange_Palepale_I_jeici1_CC2.0_Attribution-Text_Vols_que_compti_Tere_SM

 

Vols que compti
aquesta nit?
Vols que compti
entre murmuris
tan sols
per a tu i per a mi?

 

Un, dos, tres… Vint.
Vint dits marcant el ritme
amb tacte de seda
amb tambors de guerra.
Vint dits cercant l’impossible
en costes mil cops perfilades.
Vint dits… Pell amb pell…

 

Els sents?

 

Quatre mans
jugant
a l’amagada
entre els llençols
sota els coixins
entre sospirs
sota la nit…

 

Les veus?

 

Dues boques assedegades
veient-se sense beure’s
bevent-se sense veure’s.
Dues boques carmesí
que han perdut la parla
han oblidat el viure
i sols volen més i més i més i…

 

Un bes…

 

Murmures…

 

…«Prou paraules».

 

Silenci.

 

 

 

[Musa 49: Relat inspirat per participar a la sisena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Càlculs (o calcular)», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Rose Orange Palepale I» i és de jeici1 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]