20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

[Musa 155] Taronja polisèmica

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

 

Ànima d’escriptora esventrada, paraula a paraula, sobre la pàgina en blanc. Llegeixes sense llegir-me mentre m’escric entre línies amb ploma de tinta invisible. El text no serà jutjat per les lletres que els meus dits teclegin, sinó pel què la teva ànima evoqui perduda en la lectura dels teus ulls.

Taronja. I jo recordo un sopar a casa l’àvia, un ganivet pelant destre la fruita cítrica, cinc néts al voltant de la taula anhelant frisosos el millor mossec. Taronja. I tu recordes una taronja pansida a l’últim prestatge d’una nevera buida, un pis humit en un cinquè sense ascensor, una tarda d’hivern solitària amb la calefacció espatllada.

Taronja. Títol de llibre mai no escrit. Per més que jo conjuri que la menja estava bona, tu mai no sentiràs el caliu de família que per a mi l’acidesa amaga. La teva taronja estava bona, també, però feia fred, molt fred, en aquella cuina.

Taronja. Un mot, set grafies, polisèmica. El diccionari parla del fruit de l’arbre i d’un dels colors de l’arc iris, de l’animal en forma d’esponja que viu al fons de l’oceà i de l’adjectiu per capturar la tonalitat d’una pintura. Què sap un diccionari, de significats?

Què sap un diccionari, de paraules?

 

 

[Musa 155: Relat inspirat per la proposta d’El Libro de Escritor: «Escriptor, ploma, llibre, taronja». La imatge que acompanya el text es titula «Human Shapes from orange outer peel #2» i és de Kumar’s Edit compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

[Musa 149] Filadores de destins

20151008-200_muses-Imatge_Spinning_Fire_Dawn_Ellner_CC2.0_Attribution-Text_Filadores_de_destins_Tere_SM

 

Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.

Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.

I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.

 

 

[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

[Musa 139] Bosc de trencalls

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

 

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

 

 

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia 😉 Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

[Musa 94] Piiip musa

20150611-200_muses-Imatge_Musa_Maurelli_Serres_Fortier_CC2.0_Attribution-Text_Piiip_musa_Tere_SM

 

La tinc! La tinc! Per fi! Per fi! Per fi!

No us ho creure (jo no m’ho creuria), però de veritat us ho dic: he aconseguit una musa!

La tinc aquí, al meu costat. No la veieu? No la llegiu? No la sentiu? No noteu com les paraules que ara escric estan tenyides amb una llum que no tenien ahir a les dues de la matinada quan escrivia amb els ulls plens de lleganyes? No percebeu la inspiració que fa que se us acceleri al cor? No us veieu arrossegats a llegir sense redempció possible aquests mots que evoco tal i com ragen sobre la pàgina en blanc?

És clar que sí!

S’han acabat les correccions eternes, les revisions sobre revisions, la reescriptura del text ja reescrit que s’hauria de tornar a reescriure perquè la reescriptura anterior no havia resultat en una reescriptura de profit.

Més important: s’ha acabat pensar en vosaltres!

A la piiip la tirania del lector. A partir d’ara només escriuré el què a mi em surti dels piiip i vosaltres ho llegireu pels meus piiip piiip. Sabeu per què? Perquè gràcies a la piiip musa, ara no tindreu més remei que reverenciar totes i cadascuna de les piiip paraules que surtin del meu piiip teclat!

Guanyaré tots i cadascun del premis de renom que s’han de guanyar en aquest piiip país perquè et tinguin en compte els piiip sense nom a qui has d’engalipar si vols guanyar-te la vida escrivint. Guanyaré el Nobel. I la Champions. I per què no? També el Roland Garros!

Només tinc un dubte… Quants cops a la setmana s’ha de regar una piiip musa perquè no es mori?

 

 

[Musa 94: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Maria Rebés: «Ser musa és si fa no fa com expirar el mateix aire que tu necessites respirar, però de vegades també el que tu no esperes trobar». La imatge que acompanya el text es titula «Musa Maurelli» i és de Serres Fortier compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

[Musa 92] Ni les tres mil cent ni les tretze

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

 

Tres mil cent tretze. Però són les tretze les que de veritat són importants.

Et mires la pila de folis escrits i la teva ment rememora històries plenes de foscor, de reptes, d’obsessions, de riures, de llàgrimes; plenes de vida. Fulleges els llibres i els teus ulls acaricien mots que et traslladen a països desconeguts que no trepitjaràs mai, no de la manera com l’escriptor els va immortalitzar. Tries noms a l’atzar i es personifiquen al teu davant personatges que no existeixen més enllà de la teva imaginació, que ni tan sols en la imaginació de l’autor que els va crear no els trobaries igual. Tres mil cent pàgines.

Però són les tretze les que de veritat són importants. Les pàgines que el lector llegeix sense comprendre. Les que l’escriptor i l’escriptora de torn utilitzen per donar les gràcies: a l’editor que va confiar en ells, a la parella que sempre els ha fet costat, als pares que van creure en ells des que eren uns nadons, als fills que han hagut de suportar les seves èpoques d’escriptura taciturna. Entre les frases d’aquelles tretze pàgines batega la veritable raó de ser de les novel·les que s’apilen en el teu escriptori, davant dels teus ulls.

Perquè totes les obres creades per mans humanes oculten un sentit més enllà d’allò visible i evident, un misteri que malda per passar desapercebut i que només el seu autor és capaç de desxifrar. Fins i tot en una fotografia, petita, amb una pila de llibres a priori innocent. Fins i tot quan els ulls de l’observador s’esforcen per destriar els noms i els cognoms de les novel·les que s’exposen en primer pla. Fins i tot quan la ment es perd en divagacions sobre recomptes de pàgines. En aquesta imatge, el cor de la seva autora no s’amaga en les tres mil cent, ni les tretze.

Una libèl·lula?

 

 

[Musa 92: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Cristina Manzano G.]

20150430-200_muses-Imatge_Caricias_Reto_Cinco_sentidos_Marta_Diarra_CC2.0_Attribution-Text_Sospirs_Tere_SM

[Musa 66] Sospirs

20150430-200_muses-Imatge_Caricias_Reto_Cinco_sentidos_Marta_Diarra_CC2.0_Attribution-Text_Sospirs_Tere_SM

 

Ho sé… Tot i que intento no saber-ho.

Ho llegeixo en els teus ulls… Tot i no veure’ls.

Juguem… Sense atrevir-nos a jugar, de veritat.

T’acaricio amb les mans anhelant anar… Molt més enllà.

Sospiro pel teu contacte com una droga… T’anhelo.

La necessitat creix dins meu… De tu.

 
— Què li passa a la Sònia?
— Com que què li passa? Està llegint, no?
— I què llegeix?
— Alguna novel·lota romàntica…
— Quina?
— I jo què sé! A mi què m’importa?
— Home, Mateu, ets el seu marit: veient la cara que fa, potser t’hauria d’importar…
— Vés-te’n a parir mones!

 
I l’odi creix dins meu… Per a ell.

 

 
[Musa 66: Relat inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «mans, contacte, necessitat, tu». La imatge que acompanya el text es titula «Caricias – Reto Cinco sentidos» i és de Marta Diarra compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

[Musa 46] Tothom busca el que no té

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

 

“Tothom busca el que no té”
digué la biblioteca a ses companyes
a bans de sortir a cercar volums

 

“Tothom busca el que no té”
digué el llibre a les llibretes
capturant paraules per tot el món.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la paraula a l’interrogant
saltant al full en blanc.

 

“Tothom busca el que no té”
digué l’escriptora als seus lectors
obrint una convocatòria de muses.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la musa als déus de l’Olimp
abans de tancar-se a la biblioteca.

 

 

Tothom busca el que no té…
… I pocs valorem el que ens pertany.

 

 

[Musa 46: Relat inspirat per la proposta de la Begonya Ferre: «Les biblioteques busquen llibres, els llibres paraules, les paraules escriptors, i els escriptors muses!». La imatge que acompanya el text es titula «Deceleration» i és de Kevin Dooley compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]