Us ho ben asseguro, hi posaria la mà al foc: quan jo vaig deixar la novel·la la meva protagonista tenia trenta anys. Com pot ser que ara en torni a tenir vuit? Vuit?!

 

No, si la culpa és meva, m’ho hauria d’haver imaginat. Alguna pega havia de tenir això de reiniciar la reescriptura des de la primera pàgina.

 

En l’últim post la Montse demanava detalls i jo, càndida de mi, li vaig prometre una crònica detallada. Voleu saber com va anar la retrobada amb la meva protagonista? De debò que ho voleu saber?

 

Amb detalls, imagineu-me a mi, amb les millors gales, en un restaurant amb estovalles de fil i llagosta a l’aparador, quan de sobte… Quan de sobte… Quan… Quan de sobte apareix… Ella! Un terratrèmol de vuit anys i cabells pèl-rojos que comença a saltar de taula en taula, s’enfila per les cortines i acaba alliberant les llagostes al mig del carrer principal.

 

En resum: un desastre.

 

Jo em pensava que aquesta època ja la teníem més que superada!

 

Doncs no, resulta que la teníem més que superada a l’última pàgina de la novel·la, però no a la primera, i que la culpa és meva per haver-la tingut abandonada un mes, i que la culpa és meva per voler-la reescriure amb el ben escrita que està ara i que la culpa és meva per… Perquè ella volia una novel·lista com Déu mana i no una inèdita que es dedica a fer-li la vida impossible!

 

(Bé, haig de reconèixer que en això últim la meva protagonista té una mica de raó: n’hi he fet cada una al llarg de la novel·la… hehe)

 

Estat de la situació: si l’escriptura va ser dura, la reescriptura encara ho serà més!

 

Qui penseu que guanyarà la batalla, ella o jo? Quedarà per la posterioritat com una nena de vuit anys o aconseguiré que torni a créixer fins a la trentena? Deixeu les vostres apostes a la secció de comentaris!

PD. Ah! Amb tanta crònica m’oblidava de dir-vos el resultat de les votacions sobre el títol! Entre el blog i el Twitter, 10 vots rebuts i gairebé una dotzena d’opcions alternatives sobre les quals rumiar (És un joc, Potser tot és un joc…, Potser tot era un joc…, Tot pot semblar un joc, La vida en el joc, El joc de la vida, En la vida hi ha el joc, En el joc hi ha la vida, La vida sembla un joc, El joc de la vida). Els resultats? «Tot és un joc» 6 vots, «La vida en joc» 4 vots. Per tant, la petita novel·leta queda batejada de forma pseudodefinitiva com a «Tot és un joc». Moltes gràcies a tots per la vostra ajuda!