La llum de principis d’estiu entra amb força per la finestra del menjador. Les capçades dels arbres onegen empeses per la brisa del mar mentre el soroll dels cotxes omple l’aire amb la parsimònia d’una banda sonora que tothom ignora.

Trec el cap per la finestra i et veig, però tu no em veus. Una dona parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tens trenta i molts anys, potser quaranta, però vas vestida com una adolescent amb texans ajustats, talons de pam i un top de color vermell que et deixa el melic al descobert. Unes ulleres fosques de mosca t’amaguen el ulls i t’oculten mig rostre mentre una llarga cabellera rossa i plena de rínxols es mou salvatge seguint l’oneig de la brisa.

Mires a una banda i a l’altra. Un cop. I un altre. I un altre. Et treus les ulleres, mires el rellotge del mòbil. Tornes a mirar a banda i banda. Sembles nerviosa i està clar que esperes a algú o a alguna cosa. De sobte sembla que prens una decisió. Et recol·loques les ulleres de sol sobre el pont del nas i travesses el carrer amb decisió i el semàfor en vermell. Un taxi groc i negre fa sonar el clàxon mentre et passa pel costat a tota velocitat. L’ignores i entres al forn de pa.

Et perdo de vista darrere de la porta de vidre. Espero que surtis. Un minut, dos, cinc, deu. Cansat, tanco la finestra i torno a l’escriptori. L’ordinador em rep amb una pantalla en blanc i un cursor negre que em pica l’ullet. T’imagino fent cua davant del mostrador, mirant la porta de reüll encara amb l’esperança que aquell o aquella o allò que esperaves aparegui en l’últim sospir. T’imagino ideant alternatives de futur mentre la dependenta demana qui és el següent i tu alces la mà per reclamar la tanda. T’imagino fent-te la forta, pagant la baguette al mateix temps que la idea que t’han donat carabasses irromp en la teva ment. T’imagino sortint de l’establiment i desapareixent a grans gambades, sense ni tan sols llençar una última mirada al punt de trobada. T’imagino etiquetant-me com l’home covard del somni d’una nit d’estiu que ni tan sols va tenir la decència d’enviar-te un whatsapp.

Torno a aixecar-me de l’escriptori. Torno a treure el cap per la finestra. Tornes a estar parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Menges un entrepà amb parsimònia, a poc a poc, com si volguessis que et durés tota la tarda o tot el què calgui perquè aquell o aquella o allò que esperes faci acte de presència. De sobte un raig de sol surt rebotat de la meva finestra i es llença a fer la papallona contra les teves ulleres de sol. Alces els ulls… I em veus.

 

 
[Musa 58: Relat inspirat per la proposta de la Roser Caño: «somni, dona, esperança, futur, estiu». La imatge que acompanya el text es titula «Posta de sol en una finestra de Barcelona» i és d’autoria pròpia.]