Sembla una obvietat, però repetiu-ho amb mi: «avui és la resta de la meva vida». L’ahir ja no existeix, el demà no arriba mai; només l’avui ens pertany.

Els que em seguiu a «La Llibreta Vermella» i a les xarxes socials sabeu que el gener del 2015 vaig fer un canvi de vida radical: vaig deixar la meva feina com a controller financera en una entitat bancària (matemàtiques dures) per dedicar-me a la literatura en temps complet (lletres pures).

Els que em coneixeu en persona sabeu que en realitat el procés va durar uns mesos, que no me’n vaig anar a dormir un dia sent economista i em vaig despertar l’endemà sent escriptora, igual com sabeu que en essència sempre he estat (i sempre seré) una barreja d’excel i word (amb major o menor proporció).

Però sí és veritat que el gener del 2015, després de mesos de reflexió i de setmanes parlant, debatent i conversant amb un munt de gent, finalment vaig decidir fer un cop de timó i navegar cap a nous oceans.

Un interrogant sense resposta va ser l’última empenta que em va animar a desplegar les veles: «Si ara (que pots) no ho fas, et despertaràs d’aquí a vint anys preguntant-te què hauria passat si…?»

Els interrogants sense resposta no són bons animals de companyia (hehe).

La travessia fins ara estat més que positiva. Hi ha hagut alguna que altra tempesta però, al cap i a la fi, ¿la mala climatologia no forma part sempre de qualsevol navegació, independentment del rumb emprès?

• Si no hagués pres aquella decisió, el projecte de les «200 muses» no hauria vist mai la llum: no hauria descobert centenars de persones fantàstiques, no hauria guanyat el Premi al millor blog de creació literària Vila de Lloret 2016, no hauria publicat el llibre de les «200 muses» (per recollir en un únic volum els dos-cents textos escrits en un any) ni el llibre hauria entrat en el top 10 d’ebooks més venuts en català a Amazon durant la vigília de Sant Jordi 2016, no hauria guanyat el Premi de Sant Jordi de La Vanguardia 2016 (entre 789 participacions) ni tindria ara un conte escrit a quatre mans amb en Quim Monzó.

• Tampoc no hauria escrit «Els llops ja no viuen als boscos», ni el recull de relats no hauria guanyat l’XI Premi 7lletres (el guardó de narrativa curta més ben dotat de narrativa curta en llengua catalana), ni el llibre no m’hauria donat l’oportunitat de donar veu a tots aquells nens que callen i es creuen culpables quan un «llop» els ataca, que no diuen res perquè creuen que és «normal»; que s’amaguen perquè els avergonyeix la idea que algú pugui descobrir el seu malson. Deia Tolstoi que «totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera». Ningú no sap què s’amaga rere una porta tancada.

• I tampoc no hauria publicat «La revolució de les formigues» aquest setembre: perquè si no hagués estat una escriptora a temps complet no hauria pogut escriure l’entramat d’aquesta novel·la negra en només set mesos, i encara menys entreteixir-la amb tots els dies clau que vam viure durant l’últim semestre del 2017; perquè després de les eleccions del 21D mai no hauria llançat al Twitter la pregunta que va ser l’origen de tot («si escrivíssim una novel·la sobre tot el que hem viscut, quin tipus de novel·la seria?») ni molt menys hauria pres nota de les vostres respostes; perquè mai no hauria engegat el Verkami que va permetre la publicació de la tirada inicial de la novel·la i va més que duplicar les millors expectatives.

«Si ara no ho fas, et despertaràs d’aquí a vint anys preguntant-te què hauria passat si…?»

Mirant enrere, una cosa tinc clara: si fa quatre anys no hagués fet el pas, d’aquí a setze anys no m’hauria pogut imaginar ni una dècima part de tot el que he viscut (i de tot el que em queda per viure encara).

Perquè només vivint-ho podem saber com hauria estat la nostra vida si…

Perquè només l’avui ens pertany.