Estàs assegut a la butaca, la teva butaca, de tela blanca, amb un got de vi a la mà que xarrupes sense veure, glop a glop, amb un tremolor al canell gairebé imperceptible del qual ni tan sols no ets conscient.

Però jo sí veig.

Els teus ulls, abans plens de dies, ara estan perduts en l’horitzó infinit que empresonen els finestrals d’acer del menjador, laminats, pintats de blanc, mentre el sol desperta sobre les onades del mar en calma. No hi ha somnis en la teva mirada plena de no res. No hi ha ni una engruna d’amor entre el trencadís dels batecs que et ressonen dins del pit. La teva ànima és sinònim d’enyorança.

I no tornaràs a veure, mai més.

 

 

 

[Musa 151: Relat inspirat per la proposta de l’Anna: «Infinit, somnis, amor, enyorança, tremolor». La imatge que acompanya el text es titula «Windows Molde Norway abstract #dailyshoot» i és de Les Haines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]