No la miris amb aquesta cara. Tu, millor que ningú, saps perquè fa el què fa, perquè farà el què ha de fer. Tu millor que ningú hauries de comprendre-la, no jutjar-la. Tu millor que ningú coneixes què s’amaga darrere la seva mirada de ciment infranquejable.

Ets l’únic que ho saps.

No és la vida que s’havia imaginat quan era una nena. No ha trepitjat mai la lluna, ja no imagina fer-ho. Fa tants anys, que no somia… Els anhels que tenia de petita s’han anat escolant, un a un, per les esquerdes que l’existència li ha obert a l’ànima. La nena més bonica de la classe fa anys que es va casar amb un metge sense que ella ni tan sols s’hagués atrevit mai a convidar-la a jugar juntes a l’hora del pati. Massa secrets inconfessables, massa paraules no dites. Massa fantasmes.

Les veritats doloroses es callen. Primer per vergonya, després per por. Arriba un punt que la màscara és ja tan gruixuda, està ja tan integrada en el rostre, que és més fàcil continuar portant-la que treure-se-la, per molt feixuga que resulti la càrrega. Va començar fent veure que ella també desitjava una feina estable, d’oficinista. Va continuar racionalitzant que l’apassionava el tracte amb les persones, que volia ser directora de recursos humans en una gran multinacional. Va acabar per convèncer-se que ella també volia una família com la que havia tingut de petita, amb una mare, un pare i dos nens, una família com la que havien tingut la majoria de les seves amigues. Una família com la majoria.

No era diferent, no és diferent. No era una excepció, no és una excepció. Era normal, és normal.

Està sola. Sola en la seva aparent normalitat. Només es pot discutir amb el gat, només algunes nits, només quan el felí també se sent sol i té la deferència d’anar a dormir a casa de la seva mestressa humana. A voltes sembla ella la serventa que l’espera amb el plat a taula. No la miris amb aquests ulls, buits d’il·lusions, plens de tenebres. Una hipoteca per una persona sola és una càrrega molt feixuga, encara que sigui a cinquanta anys i a un interès reduït, firmada en època de vaques grasses. La seva llar és l’únic que li pertany. No pot perdre la feina. Millor que la perdin els altres. Millor ser ella qui entrega les cartes que qui les rep.

Acusacions punyents formulades sense paraules, mots afilats que li esberlen l’esperit i amenacen de trencar-la. No la miris així. Sola. Està sola. La seva mitja taronja no existeix. Si es nega a seguir les ordres i l’acomiaden, si perd la feina i la fan fora de casa… Què serà d’ella? No hi ha ningú a l’altre extrem del fil vermell que hauria d’unir-la amb la seva ànima bessona. O potser sí hi era, potser sí va existir, però quan el destí la va posar en el seu camí, quan el cosmos li va demanar que fes una passa endavant per reclamar la parcel·la de felicitat que li pertocava, ella no es va atrevir a presentar-se… I ara la seva meitat està casada amb un metge.

La teva mirada és la pitjor condemna.

S’allunya del mirall del bany.

Deixes d’existir.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]