Per què no m’ho vas dir?

20160223-Dimarts_Carnaval-Imatge_star_Tom_Hall_CC2.0_Attribution-Text_Per_que_no_m_ho_vas_dir_Teresa_Saborit

 

Et preguntes perquè mai no t’ho va dir. L’observes, assegut al teu davant, cap cot, amb les mans tremoloses com un paper de cel·lofana, et preguntes perquè mai no t’ho va dir. Tu l’hauries pogut ajudar, si t’ho hagués dit. Tu l’hauries pogut allunyar d’aquell entorn de paraules enverinades i cops morts a la taula, plens d’amenaces. Tu l’hauries embolcallat amb la teva capa de súperman i te l’hauries emportat fins a un país a on els silencis haurien deixat de ser navalles afilades, clavades en carn viva.

No saps quants cops ho va desitjar. Ni t’imagines les vegades que es va adormir abraçat al coixí, amb les pestanyes plenes de sal, somiant que entraves per la finestra per salvar-lo d’aquell infern. No saps quants cop es va veure saltant, sense importar-li que no hi hagués xarxa de seguretat més enllà dels porticons que el temptaven amb mormolejos de serp.

Ell ja no és un nen. Va sobreviure, tot sol, sense ni tan sols saber ben bé com. Es va fer gran, ha crescut. Avui surten per la seva boca les paraules que haurien canviat la seva vida, si les hagués dit llavors, les paraules que avui són bàlsam per les ferides, encara obertes, que cicatritzen a poc a poc, massa a poc a poc per aquest món de màscares a on el dolor és un tabú, a on la banalització de l’excepció és obligatòria. Potser les excepcions serien majoria, si es verbalitzessin en paraules. Potser l’excepció series tu.

Ell, ésser de llum, és la prova vivent que és possible sobreviure a la foscor. Ell, de mirada clara, pou de secrets inconfessables, és la demostració que hi ha vida més enllà de la mort de les il·lusions, que és impossible emmudir per sempre un cor, que l’ànima és una au fènix que reneix sempre d’entre les cendres per molt fonda que es cavi la seva tomba, per eterna que sembli la condemna de l’ignominiós dictador.

Els nens haurien de ser feliços, sempre. Haurien de jugar a tota hora amb un somriure a les galtes de sucre. Haurien de pintar móns impossibles amb rínxols d’estrelles. Haurien de fer castells de sorra arran de mar, xisclar extasiats quan les ones se’ls emportessin. Haurien de saltar en els bassals amb les gotes de pluja relliscant-los pels l’impermeables de colors vius, tacant-se de fang fins la punta del nas, perseguint adults juganers que intentessin endebades fugir de la seva persecució de cametes curtes i que acabessin presoners de la seva abraçada, tan bruts com els seus infants, embolcallats tots plegats en un cor de rialles.

Els nens no haurien de saber què és la foscor. Els nens no haurien de somiar murs on refugiar-se, on amagar-se, on restar muts suplicant que el monstre s’oblidi d’ells, que el monstre no vingui avui, que el monstre deixi de ser. No haurien de sentir-se pàries del món, presoners d’un secret que no poden compartir. No haurien d’inventar-se amics de fum amb qui bressolar-se durant les hores inhòspites mentre la por els tenalla les vísceres i fins i tot respirar es converteix en odissea. No haurien de callar.

Et preguntes perquè mai no t’ho va dir. Ell es pregunta perquè mai no li vas preguntar. I aquesta pregunta, aquest últim gran silenci… Mor en els seus llavis, sense resposta.

 

 
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «star» i és de Tom Hall compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *