20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

[Musa 153] Triar pel·lícula

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

 

Mira la cartellera del cine. Pòsters de tres per dos intenten temptar-lo amb promeses de colors vius, cartells col·locats amb precisió mil·limètrica sobre les cinc portes d’entrada de l’establiment. Una romàntica? D’acció? De terror? De fantasia? Infantil?

Nens i nenes de sis a deu anys esperen impacients davant de l’última porta, la cua que formen sobresurt del cine i arriba fins a la cantonada. Entre els rostres de la canalla, un grapat d’adults naveguen entre la marea de xerrotejos frisosos. Una mare netejant amb un mocador de paper llavis plens de sucre glas. Un pare cordant les esportives d’uns peus incapaços de parar quiets ni un sol instant. Un avi demanant que se li repeteixi cada frase un mínim de sis cops amb la mà enganxada a l’audiòfon defectuós. Una àvia recordant que després de la pel·lícula caldrà anar directes a casa per poder acabar els deures de l’escola que s’han d’entregar l’endemà.

Donaria el ròlex d’or que llueix a la mà per tenir l’opció de poder afegir-se a la cua sense que els exigents espectadors no el miressin malament, per poder canviar la corbata i les sabates enllustrades pels seus pantalons curts i els genolls pelats. Donaria…

— Senyor, quina voldrà?

Aixeca el dit. Assenyala un dels quatre primers pòsters, qualsevol, què importa? El nen que un dia va ser, trencat a cops de decepcions a mesura que han anat passant els anys, fa el gest de voler-se rebelar, però la seva consciència d’adult no li permet. No hi ha remei ni orgasmes possibles que puguin fer retrocedir el temps viscut. Toca callar, toca tenir paciència, toca esperar… Sense saber què s’espera. Toca. Recull l’entrada aleatòria que li donen. Dóna l’esquena a la infància que continua esperant a l’entrada del cine.

La vida és allò que toca, quan triem sense mirar.

 

 

[Musa 153: Relat inspirat per la proposta de la Montse Pellicer: «M’havia trencat i enganxat massa vegades ara no hi ha remei ni orgasmes possibles tinc paciència i no sé perquè espero». La imatge que acompanya el text es titula «IMGP4754» i és de geek_love13 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

[Musa 91] Joc de disfresses

20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

 

Juguem a disfressar-nos, com quan érem petits.

Juguem a disfressar-nos de súper herois que han jurat defensar la raça humana. Juguem a disfressar-nos de policies capaços d’engarjolar tots els lladres. Juguem a disfressar-nos de bombers a qui cap incendi no fa por. Juguem a disfressar-nos de metges amb cures miraculoses per les malalties de totes les nines de la consulta. Juguem a disfressar-nos de pilots que guanyen totes les curses de l’scalextric. Juguem a disfressar-nos de futbolistes que celebren triplets per partida doble.

Juguem a disfressar-nos d’adults
sense que es noti
que en el pit ens continua bategant
el cor de l’infant.

Juguem a disfressar-nos de rajola, de carrer, que mira sense ser vista, per a qui tot l’any és carnaval.

 
[Musa 91: Relat inspirat per la ruta realitzada el passat 23 de maig «Joan Brossa. Del MACBA a La Seca. Poesia, màgia, teatre i carnaval» de la mà de la Fundació Joan Brossa, en el marc del cicle artístic BarriBrossa organitzat per la La Seca – Espai Brossa. La imatge que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una fotografia de la màscara que hi ha en una rajola de les Rambles de Barcelona, dissenyada per Joan Brossa el 1991 per commemorar la concessió del «Premi FAD – Sebastià Gash» a les estàtues humanes de la Rambla.]