Creia que tot podia ser resolt a cop d’espasa, des de dracs imaginaris, de set caps i amb alè de foc, fins a bombes caigudes del cel, capaces amb la seva màgia de convertir qualsevol edifici en cendres en pocs segons.

Mentre els seus pares omplien formularis incomprensibles, ell corria d’una punta a l’altra del carrer a on havia viscut tota la vida, sortejant piles de runa i columnes de fum, perseguint els amics que l’atiaven a atrapar-los rugint com bèsties mitològiques sorgides de les llegendes més obscures de la humanitat.

— Sóc sant Jordi, el cavaller!

I l’epítet se subratllava brandant el tros de pal que en la seva imaginació transmutava en una arma afilada d’acer resplendent. Els seus amics el desafiaven amb ganyotes que li feien més riure que angúnia i ell els responia amenaçant-los amb paraules incomprensibles que havia sentit dir als soldats .

— Us esbudellaré de viu en viu, escòria insalubre! Recompteu-vos, rates de claveguera! Obeïu si no voleu que les entranyes dels vostres fills serveixin d’aliment pels nostres gossos!

I reien. Saltaven sobre les pedres del que havia estat la seva escola, sobre les pedres del que havia estat el mercat a on el poble feia vida, sobre les pedres de l’hospital que tantes vides havia salvat. Saltaven i reien. I mentrestant, en la distància, una dona cridava.

 

 

[Musa 108: El text d’avui ve inspirat per una musa que s’ha animat a repetir. El primer relat que em va inspirar era ple de llum i es titulava «No molesteu: escriptora escrivint». El text d’aquest dijous, en canvi, ha nascut recobert de cendres. Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «Espasa, formulari, pedra, angúnia, dona». La imatge que acompanya el text es titula «Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09» i és de Søren Niedziella compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, Magda.]