Eres com un aparador ple de lletres. Un mostrari de frases plusquamperfectes, un catàleg complet d’imatges. Eres un poema manuscrit, de rima harmoniosa i mètrica exacta, sobre un cristall translúcid, aparentment sense màcula. Eres un llibre de tinta, imprès, negre sobre blanc, inamovible.

Ets la prestatgeria que vam omplir, els dos, record a record, vivència a vivència, pàgina a pàgina. Ets els ulls desdibuixats que el reflex del mirall del bany malda per oblidar. Ets el faristol perdut, dempeus, enmig d’unes golfes plenes de trastos que només la pols visita, amb una partitura que sols tu podies executar, sonata individual. Ets els pantalons, vençuts i oblidats, al costat de la tassa del vàter, plens de taques, que ni la rentadora no vol.

I jo sols sóc una màquina d’escriure, silent, sospirant pel tacte dels teus dits, encara.

 

 
[Musa 182: Relat inspirat per les cinc imatges que acompanyen el text, obra d’en Joan Lluis Sagués. Moltes gràcies per fer de musa!]