Voldria sentir el teu tacte, les teves mans en els meus braços, els teus dits resseguint-me el rostre, els teus palmells acariciant cada centímetre de la pell sota l’abric reclosa.

Voldria que la teva veu fos la brisa que m’amarés l’ànima en deturar-me enfront la mar, la mar en calma, la mar en ràbia.

Voldria tancar els ulls i perdre’m en el teu somriure, com un pirata sense nord en una illa deserta perpètua, com un vaixell sense far acostant-se temerari a les roques del naufragi.

Voldria que la meva veu fos el so que et despertés en l’alba i la melodia que et bressolés en somnis durant la travessa de la negra nit.

Voldria embriagar-me amb el vermell de la passió que insinuen els teus llavis mig closos… Mig oberts… Mig humits… Mig per mi…

Voldria… «Vols?»

 
[Musa 21: Relat inspirat per la proposta de la Biblioteca Santa Eulàlia: «Les nostres inspira-paraules: vermell, somriure, tacte, so, brisa (marina)». La imatge que acompanya el text es titula «A love birds’ kiss» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]