«Així és com li dèiem: “La Maria de màquina”. Era la nostra professora. Professora d’extraescolars, per a més senyes. Professora d’una assignatura que, a mitjans dels anys 90, just en aquell moment en què els ordinadors començaven a treure el cap en les nostres vides, semblava condemnada a l’extinció: aprendre a escriure a màquina.

Recordaré tota la vida l’aula lluminosa a on fèiem les classes. Els pupitres individuals, la pissarra verda, el silenci tan sols trencat pel martelleig de les tecles. La visió del pati de l’escola a l’altra banda de les finestres, els crits dels qui feien extraescolars de bàsquet o futbol, els fulls sobre la taula que havíem de copiar sense mirar les tecles. I, per descomptat, la quarantena de màquines Olivetti antigues (potser dels anys 50 o 60) que cada dia ens rebien servils per continuar amb les nostres lliçons.

I la Maria, mestressa i capitana d’aquell espai, que seguia l’evolució de cada un de nosaltres amb amabilitat, generositat i fermesa. Sempre amb un somriure. Sempre animant-nos a practicar una mica més i a fer-ho una mica millor que el cop anterior. La Maria, que tant ens feia copiar textos administratius (perquè així ho marcava el currículum a seguir) com ens deixava entre les mans un grapat de grans poemes catalans (El virolai, La santa espina, La vaca cega… Si en vam arribar a teclejar, de versos!). I en cada data assenyalada, la proposta de copiar un text ple de tendresa com a regal per als nostres pares, avis, germans i resta d’éssers estimats.

Hi havia un currículum oficial, sí; ho heu llegit bé (…).»

«La Maria de màquina»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/la-maria-de-maquina