«I un dia em vaig despertar amb dues preguntes el cap: “I per què els escriptors d’Osona hem de baixar a esmorzar a Barcelona el dia de Sant Jordi? Per què no ens podem quedar a la comarca?”

Era la primavera de 2022 (que ràpid que passa el temps!) i els dos interrogants em van acompanyar mentre saltava del llit. I mentre esmorzava. I mentre em preparava per al dia. I mentre treballava i escrivia i feia el que fa qualsevol freelance autònom en un dia més o menys normal, amb l’afegitó que faltaven poques setmanes per Sant Jordi i això es tradueix en un parell de pessics extres d’estrès per qualsevol escriptor que aquell any tingui novetat (com era el meu cas; més sent el primer Sant Jordi «normal» després de la pandèmia), amb presentacions, firmes i mil detalls per concretar.

Però les dues preguntes em continuaven perseguint.

Segur que tots heu vist la fotografia dotzenes de vegades. Matí de Sant Jordi: centenars d’escriptors reunits al Palau de la Virreina, esmorzant plegats per agafar forces pel dia. Rostres somrients, exercicis de canell per escalfar els músculs per una jornada de signatures maratoniana, les mans palpant les butxaques per comprovar que s’ha agafat el boli (i el boli de per si de cas el primer es queda sense tinta; i el de per si de cas el segon no funciona; i el de per si de cas algun es perd; i el de, ja que hi som posats, agafar-ne un grapat tampoc no pesa tant). La foto de família acostuma a ser portada l’endemà de diversos diaris, sovint presa des d’algun punt elevat; un munt de rostres mirant en l’aire amb ulls il·lusionats.

Però per què només a Barcelona?

Per què els escriptors d’Osona, per exemple, no podíem començar la jornada a les nostres terres? Per què havíem de matinar i agafar un bus (o un tren, si és que algú s’atrevia a jugar a la loteria de la Renfe en un dia tan important!) i fer setanta quilòmetres fins a la Ciutat Comtal? Des de quan Barcelona tenia fama d’oferir millors esmorzars que la Plana de Vic? (…)»

«Sant Jordi més enllà de Barcelona»: el meu últim relat per celebrar Sant Jordi! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sant-jordi-mes-enlla-de-barcelona

«El xofer. Em va dir que era “xofer” i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de “xofer”, tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici.

Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria prima era la fusta… Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista.

Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels.

I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un “amagatall de memòria” (…).»

«Francesc Corpas, mag de la fusta»: el meu últim relat per celebrar el nou any! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/francesc-corpas-mag-de-la-fusta

Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Pot semblar ciència-ficció, però si llegiu l’últim número de la Revista Descobrir Catalunya (en el qual he tingut l’honor de poder col·laborar) descobrireu que està basat en fets reals: «L’escriptora de Gurb Teresa Saborit ens regala un relat que ens fa viatjar en el temps per conèixer els ausetans, els primers habitants documentats de la plana de Vic i de les serralades que l’envolten.»

• Voleu saber d’on ve el nom d’Osona i què significa?
• I qui eren els Ausetans?
• I per què al centre de l’escut comarcal hi ha un genet amb una palma a l’espatlla?

Tot això i més en la Revista Descobrir d’aquest mes!

«(…) I en aquesta terra banyada per la boira hem nascut. I en aquesta terra vivim. I potser no tots hi hem nascut, però sí tots hi convivim: tots els osonencs que el desembre del 2023 habitem encara les terres que van batejar uns ausetans perduts en els orígens dels temps, quan el món era tan nou que encara no tenia nom, Nadal no existia i quatre peus de neu podien cobrir durant setmanes aquestes contrades. Bones festes i bon any nou!»

Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible.

I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop SÍ!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa.

La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre.

I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet (…).

«Si tu tens la pilota»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/si-tu-tens-la-pilota

Li van dir que havia de decidir. I ella, que sempre havia estat de decisió difícil, petrificada davant de les portes del col·legi electoral, ho va fer tancant els ulls i llançant una moneda a l’aire. I tot hauria anat bé, si la moneda li hagués caigut al palmell de la mà estesa, però la moneda va creure que aquell empoderament impropi que li havien atorgat s’havia d’aprofitar per a un fi major i va fer un canvi de guió per decidir el seu propi destí: va repicar contra un dit, va saltar a terra de trascantó i, ja sobre la vorera, va aprofitar l’asfalt del carril bici per rodolar carrer avall, circulant en direcció contrària i sense que ningú pogués fer res per deturar-la.

I una petita gernació va arrencar a córrer al seu darrere. Una munió de cames i ulls cada vegada més gran, atrets per la lluentor del que podria ser una moneda d’un o (qui sap) si potser dos euros. I segurament l’haurien atrapat al final de la baixada, fos per prestesa d’un parell de mans o en quedar-se sense pendent, però el final previsible es va convertir en impossible quan la moneda va decidir immolar-se abans que retornar al captiveri d’un moneder fosc i estret: en passar pel costat d’una reixa de claveguera, va fer un gir decidit de noranta graus i s’hi va escolar.

«Xof» va ser la seva última paraula.

I allí es va quedar la gentada, amb cara de sòmines, sense saber com reaccionar; sense voler admetre que havien estat burlats per un vil tros d’aliatge de coure, níquel i llautó. I com tota multitud es va regirar, decidida a buscar un culpable que no fos ella mateixa a qui convertir en boc expiatori dels seus mals. I totes les ninetes van apuntar contra aquella qui havia iniciat amb el seu gest titubejant aquella cursa sense sentit, només per descobrir (…).

«”Això” és el món real»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/autor/teresasaborit