20251219-Relat_El9nou-Gracies_tio_Gracies_Reis_Orient

Gràcies, tió. Gràcies, Reis d’Orient.

Foto: WikiCommons – Enric – Fira de Santa Llúcia 2023 (Sabadell)

Gràcies per ensenyar-nos què és la màgia: gràcies per estimar-nos.

«Estem a les portes de les festes de Nadal. Per a alguns, dies de joia i retrobament. Per a d’altres, dies de corredisses sense sentit. Per a tots, unes festivitats que han anat evolucionant al llarg del temps… Heu sentit a parlar de les quatre edats de Nadal?

1) L’edat de la innocència

Quan tots érem bons minyons que no havíem trencat mai cap plat (o potser sí que n’havíem trencat algun, però sense cap maldat). Quan jugàvem a canviar de lloc el caganer del pessebre. Quan miràvem amb ulls meravellats com la persona més alta de la família coronava amb una estrella l’avet de Nadal. Quan ens n’anàvem a dormir la nit de Reis amb l’estómac ple de papallones.

Quan no enteníem per què el tió ens cagava regals, ni perquè els Reis d’Orient venien des de tan lluny per omplir-nos de presents, però ens era igual: perquè miréssim a on miréssim ens trobàvem amb els rostres somrients dels pares, avis i germans responent-nos que no hi havia resposta, que tot era qüestió de “màgia”; que l’únic que calia era ser bones persones perquè tots els desitjos es fessin realitat.

2) L’edat de la desconfiança

Potser va ser un amic. Potser un veí. Potser una conversa a mitja veu al pati de l’escola que hauríem volgut no haver sentit mai. Potser ho vam descobrir nosaltres sols.

Sigui com sigui, un dia, el miratge es va trencar […].»

«Gràcies, tió. Gràcies, Reis d’Orient.»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/autor/teresasaborit

20251205-Relat_El9nou-S_ha_acabat_el_broquil

S’ha acabat el bròquil

Tot poder comporta una gran responsabilitat.

«Diuen, diuen, diuen… Diuen que anem per mal borràs, que els extremismes pugen, que les noves generacions tenen la capacitat d’atenció d’un peix pallasso i que el canvi climàtic ens devorarà a tots.

Diuen que tothom és egoista, que la democràcia és un conte de fades que no ha existit mai, que la intel·ligència artificial acabarà amb l’ànima humana i que els anhels d’homes i dones són cada cop més irreconciliables.

Diuen que ja hem perdut totes les batalles, que al català li queden dos telediaris, que estem abocats a un futur sense criatures i que l’únic que ens resta és submergir-nos en l’oblit infinit de les xarxes socials fins que tot faci un pet com un aglà.

Però et despertes com cada matí i mires a l’horitzó i et quedes embadalit, durant uns segons, per la visió del sol naixent: emergint de nou, com cada albada, embolcallat amb un mantell de foc per dissipar les tenebres de la nit.

I els “diuen, diuen, diuen…” que fa dies que t’oprimeixen el pit es converteixen en una cacofonia insignificant davant de la magnificència del món.

I mirats en perspectiva, tots els “diuen, diuen, diuen…” diuen el mateix: que et rendeixis, que ets massa poca cosa per plantar cara; que tot fa molta por i que només “ells” tenen la solució.

Uns “ells” tan diminuts com tu i com jo, però que criden més i es posen alces a les sabates per semblar més alts i inflen el pit com galls dindi en època d’aparellament perquè al final creguis que només “ells” tenen dret a parlar per boca de tots.

Uns “ells” sense nom, sempre movent els fils entre bambolines com titellaires experts: hipòcrites que pensen “X”, diuen “Y” i fan “Z”; sempre amb una marioneta a la recambra a qui llançar a la foguera si alguna de les estratègies falla.

Uns “ells” que no serien ningú sense un “nosaltres” adormits […].»

«S’ha acabat el bròquil»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sha-acabat-el-broquil

20251114-Relat_El9nou-Nomes_som_humans_prehistorics

Només som humans prehistòrics

Ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor?

«Diuen que la màgia no existeix: que només és cosa de canalla o de gent massa innocent. Alhora, però, la secció dels horòscops acostuma a ser una de les més llegides dels diaris, de manera recurrent se sent parlar d’estafes relacionades amb “mestres” capaços de llegir el futur i en cada festa assenyalada es dispara la despesa en loteria “per si de cas aquest cop toca i…” (completeu la frase amb el vostre desig material més arrelat).

La realitat és que, en el nostre interior més essencial, continuem sent humans prehistòrics: homes i dones que, en les nits més fosques, alcem els ulls al cel, per admirar-nos de la immensitat de l’univers, i posem nom a les estrelles en un intent fútil per calmar el vertigen que ens provoca la tenebra infinita.

I abans les agrupàvem per constel·lacions, i ara són combinacions de lletres i números que només els científics saben discernir, però en tots dos casos restem igual de perduts: vivint a l’escorça d’un planeta blau que ens arrossega sense timó per l’espai sideral.

Perduts entre tanta immensitat, intentem aïllar-nos de la nostra pròpia ignorància en la petitesa de la nostra rutina diària, a distreure’ns de tota la resta i a creure (aferrats al nostre imaginari més primari) que un dia “algú” o “alguna cosa” farà que tot tingui sentit.

I així deixem que passin les hores, els dies i els anys. Fins que un dia ens descobrim asseguts en una residència de la tercera edat i ens preguntem si realment hem viscut tots els anys que insinuen les nostres arrugues (o si, estafats per alguna mena de joc de mans còsmic, algú els ha viscut en lloc nostre, mentre nosaltres estàvem distrets fent ves a saber què).

Potser el veritable problema no és que no creguem en la màgia, sinó que en el fons sabem que la màgia és l’única realitat existent… I ens fa massa por admetre-ho […].»

«Només som humans prehistòrics»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/nomes-som-humans-prehistorics

20251016-Radio_Rubi-Inspirat-Teresa_Saborit-Kuka_Fernandez-Carmen_Moreno-Quan_recordis_el_meu_nom-200_muses-VullEscriure

Les Thelma i Louise de la ràdio (entrevista a l’«Inspira’t» de Ràdio Rubí)

«D’aquí a 20 anys, et despertaràs preguntant-te què hauria passat si…?»

D’això i més vaig estar parlant a l’«Inspira’t» de Ràdio Rubí amb la Kuka Fernández i la Carmen Moreno: de preguntes transcendentals i canvis de vida radicals, d’inspiració i de creativitat, del poder de la imaginació, de «Quan recordis el meu nom» i de literatura en general.

I parlant, parlant, vam acabar en les «200 muses» i em van acabar regalant una inspiració per escriure un relat: «a nosaltres ens diuen les Thelma i Louise de la ràdio».

I com que el promès és deure, aquí teniu el text que he escrit: Kuka, Carmen, espero que us agradi!

LES THELMA I LOUISE DE LA RÀDIO

Li havien dit que la inspiració ja no existia, que era cosa del passat. Que el modern era no trencar-s’hi les banyes i deixar que tot ho fessin les intel·ligències artificials: perdre la vida a Rodalies; acotar les ordres sense aixecar el cap; deixar-se anestesiar per les xarxes socials.

En la seva ment es veia reconvertida en una d’aquelles mestresses de casa de mitjans del segle passat: a qui deien que qualsevol mal eren «nervis»; que «què més volia, si tenia un marit que li portava un sou a casa sense haver de moure un dit?»; a qui ningú no valorava que es passés del matí al vespre netejant, fregant, cuinant, cosint, sargint, anant a comprar, regant les plantes i cuidant la canalla, els pares, els sogres i el gos sense protestar.

Potser sí, potser «ells» tenien raó i era ella qui pecava d’innocent, però cada dimarts a la tarda, quan sintonitzava l’«Inspira’t» de Ràdio Rubí i les veus plenes de força de la Kuka i la Carmen assaltaven les ones, alguna cosa es removia en el seu interior. Rialles que dringaven com cascavells. Frases esmolades que pintaven un horitzó de mil colors. Energia desbocada: les Thelma i Louise de la ràdio. Setmana rere setmana, l’interrogant es feia més gran: «I si…?»

I si era plausible sortir del camí establert, accelerar a fons i demostrar-se a si mateixa i al món que una altra forma de viure era possible? Hi havia el risc d’acabar estimbada al fons d’un barranc. Però també la quimera d’aixecar el vol i renéixer convertida en una llegenda que ressonés en l’eco de l’eternitat. Qui no donaria la vida per ser immortal?

Qui li impedia ser lliure?

Podeu recuperar la conversa en aquest enllaç: Ràdio Rubí – «Inspira’t» del 7/10/2025

20251010-Relat_El9nou-La_magia_de_la_immediatesa

La màgia de la immediatesa

Els regals divins mai no són de franc.

«Fa un segle, hauria semblat màgia. Fa un milió d’anys, un regal dels déus: el regal de poder compartir els nostres pensaments amb qualsevol altre ésser humà del planeta en qüestió de segons.

La història de la humanitat, però, és un pèndol perpetu. Només cal llegir les cròniques per identificar un patró que es repeteix amb inexorable exactitud al llarg dels segles, atrapats en una roda de hàmster sense escapatòria possible.

Fins i tot la física ho corrobora.

La primera llei de Newton diu que tot cos lliure, sobre el qual no actua cap força, manté el seu estat de moviment. I els humans som els primers a qui se’ns aplica. I n’hi ha qui volem blanc i n’hi ha qui volem negre. I tots tendim a quedar-nos aturats en la inèrcia de la nostra rutina, si no hi ha una força contrària que ens obliga a posar-nos en moviment.

I primer tot sembla blanc. I ens comencem a obsessionar amb el blanc. I cada cop ha de ser més i més blanc. Fins que arriba un punt que, als qui els agrada el negre, comencen a rondinar que ja n’hi ha prou, de tant de blanc. I la lògica demanaria aturar-se i buscar l’equilibri, parlar i buscar un acord que no satisfés a ningú, però on tothom es pogués sentir mitjanament còmode, però les lleis de la física diuen que els cossos no s’aturen, si no se’ls aplica cap força […].»

«La màgia de la immediatesa»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/la-magia-de-la-immediatesa

20250905-Relat_El9nou-Setembre_mes_nous_proposits-Inici_curs

Setembre, el mes dels nous propòsits

A voltes la realitat és tossuda i no està a les nostres mans canviar-la. Però a voltes no, a voltes tenim el timó de la nau a les nostres mans: només hem de decidir-ne el rumb.

«Comença el nou curs i internament ens diem que aquest any ho farem tot diferent: ni tan sols “millor”, sols diferent; encara que aquest “diferent” a voltes estigui buit de significat i tot continuï sempre igual.

Diuen que el mes dels grans propòsits és el gener, que amb el so de les dotze campanades tothom sent l’impuls irrefrenable de començar de nou, però jo crec que el veritable mes dels nous propòsits és el setembre: després de les vacances d’estiu (si s’ha estat afortunat); després de setmanes de no-res, obligats a contemplar sense disfresses la realitat de la nostra existència, més enllà de rutines que ens narcotitzen en el dia a dia.

És llavors quan les parelles trenquen, quan de sobte la falta d’excuses els obliguen a preguntar-se si encara són aquells de qui un dia es van enamorar.

És llavors quan els amors d’estiu empal·lideixen sota les primeres pluges del setembre, convertint en paper mullat les promeses de sol i sal, obligant-nos a encarar la crua realitat i a posar en perspectiva uns sentiments que un miratge ens havia fet creure eterns.

És llavors quan decidim que ja n’hi ha prou de no saber anglès, o xinès, o matemàtiques de tercer grau (o el que sigui que sempre hem anat posposant com un assumpte pendent) i de sobte ens urgeix la necessitat de posar-hi remei.

Setembre és mes de canvis, perquè sovint és intentar tornar-se a posar la rutina que havíem portat fins a principis d’estiu i adonar-nos que ens estreny més del que recordàvem; recordar que potser la vida que estem vivint no és la que voldríem viure […].»

«Setembre, el mes dels nous propòsits»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/setembre-el-mes-dels-proposits

20250801-Relat_El9nou-Maria_Dolors_Sala-Professora-Escriptora-Creadora_histories

Maria Dolors Sala, creadora d’històries

I ara ella diu que jo soc la seva ‘teacher’, però la realitat és que jo sempre seré la seva alumna: perquè cada moment compartit amb ella és una lliçó de bondat, saviesa i força del qual no deixaré mai d’aprendre.

«A vegades, les classes d’Història tenen fama d’ensopides. Hi ha tanta informació per explicar i per aprendre que les lliçons poden convertir-se fàcilment en un llistat interminable de dates i noms a memoritzar, que queden oblidats així que ha passat l’examen: els segles es barregen els uns amb els altres; els imperis canvien tants cops de fronteres que al final és difícil recordar qui va conquerir a qui; les frases cèlebres es converteixen en sentències que et sona que algú va dir, però que al final dubtes fins i tot de si algú va arribar a dir-les mai.

Jo vaig tenir sort. Quan era petita, vaig tenir una professora extraordinària capaç d’omplir de vida qualsevol lliçó. Sobre el paper, era la nostra professora de socials. A la vida real, era la professora capaç de fer màgia amb les històries fabuloses que ens explicava: capaç de materialitzar davant dels nostres ulls les gestes, els fracassos i els triomfs de qualsevol personatge històric; capaç de traslladar-nos, durant una hora, a qualsevol època de la humanitat; capaç d’ajudar-nos a descobrir que, amb la imaginació, podíem viatjar a qualsevol lloc de l’univers sense necessitat d’haver de moure’ns del pupitre a on estàvem asseguts, escoltant-la fascinats.

Aquesta professora màgica es deia Maria Dolors Sala. I no sé fins a quin punt ella n’era conscient (o si n’era totalment i ho espremia al màxim), però a les seves classes apreníem molt més del que hi havia escrit en el temari: apreníem que aquells noms escrits en tinta havien estat persones de carn i ossos; apreníem que, en cada època històrica, hi havia hagut persones anònimes, com nosaltres, intentant ser el màxim de feliç possible enmig dels avatars que els havien tocat viure; apreníem que els relats escrits en els llibres de text no eren el record petrificat d’un temps llunyà, sinó un mirall del que podia estar passant en aquell mateix moment més enllà de la porta de l’escola que ens separava del carrer […].»

«Maria Dolors Sala, creadora d’històries»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/maria-d-sala-creadora-dhistories

20250313-Llibreria_Mater_Vic_Osona-Pilar_Vila-Teresa_Saborit-Somni_realitat-10_anys_vivint_literatura-Canvi_vida

De somni a realitat: 10 anys vivint de la literatura!

Records de la presentació de fa uns mesos a l’Espai Cultural de la Llibreria Mater de Vic (Osona), amb la complicitat de la Pilar Vila, que em va donar l’oportunitat de compartir per què vaig decidir fer un canvi de vida radical per dedicar-me a la literatura a temps complet.

  • I vaig parlar de la nena que volia ser escriptora i que, durant anys, va portar una doble vida (economista de dia; escrivint de nits)
  • I vaig compartir la pregunta que finalment em va convèncer d’apostar pel meu somni: «Si no ho provo ara, em despertaré d’aquí a 20 anys preguntant-me què hauria passat si…?»
  • I vaig parlar de La Llibreta Vermella i de VullEscriure.cat i dels tallers de creació literària de les Vitamines d’Escriptura.
  • I també dels 7 llibres que he publicat (5 dels quals amb premi!):

Moltes gràcies a tots els qui em vau fer l’honor d’acompanyar-me en aquesta presentació-festa per celebrar els 10 anys. Gràcies a vosaltres, la llibreria va quedar petita! Gràcies, El9nou, Jordi Vilarrodà, Albert Llimós, Vic Cultura, per fer-vos-en ressò

Per molts anys plens de llibres i lletres que puguem compartir!

* * *

Recull de premsa:

20250627-Relat_El9nou-Bon_final_de_curs-Graduacio_alumnes-Comiat_professors

Bon final de curs!

20250627-Relat_El9nou-Bon_final_de_curs-Graduacio_alumnes-Comiat_professors

Això és la vida: aprendre a navegar en un mar d’incògnites, que a vegades es mostra en calma i d’altres rugeix enfurit i amenaça d’enfonsar-nos.

«Cada juny, a tots els centres educatius del nostre país, una nova generació s’acomiada dels professors que els han vist créixer fins llavors. Els més petits diuen adeu a la llar d’infants. Els més grans s’acomiaden dels companys de sisè. Als instituts donen per acabada l’ESO. Els preuniversitaris celebren el final del batxillerat. I els més galifardeus s’acomiaden de la carrera, del màster, del postgrau o del cicle de formació professional.

El ritual és sempre el mateix: un espai decorat expressament per l’ocasió, tots vestits amb les millors gales, els nervis flotant en l’ambient.

I, per una banda, l’alegria d’haver acabat el curs; d’haver aconseguit (tant de bo) el títol i la nota desitjada. L’alegria de celebrar el final d’etapa amb els companys, amb els amics amb qui s’ha crescut i amb els professors que els han acompanyat. L’alegria d’haver deixat enrere les hores d’estudi infinites, les nits de nervis abans d’un examen, la pila de treballs inacabables.

I, per altra banda, la incertesa de no saber què els espera a partir de llavors; la certesa d’intuir que, a partir del següent setembre, serà més difícil retrobar-se amb les cares amigues amb qui fins llavors han compartit totes les confidències. No saber si al nou destí serà possible fer nous amics. No saber si els agradarà el nou centre. No saber si han triat el batxillerat, la carrera o el cicle de formació professional correcte.

Voleu que us expliqui un secret? La vida sencera és un gran interrogant […].»

«Bon final de curs»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/bon-final-de-curs

20250614-Secret_humanitat-Ou_com_balla-Julia_Cervera-Dolors_Vic-Maria_Valldeneu-Teresa_Saborit

«El secret de la humanitat»: l’ou com balla arriba a Els Dolors de Vic!

«Al cor de l’Ateneu Barcelonès hi ha un jardí. I al cor del jardí, una font. I al capdamunt de la font, avui, hi ha un ou: un ou ballant sense compàs sobre un brollador d’aigua cristal·lina.

I ara cau. I ara ja no. I ara vola. I ara gira. I ara es meravella d’estar envoltat de persones que el miren amb admiració, mentre saltironeja al cim d’una font engalanada amb ramells de cireres i flors de mil colors.

I amb sorpresa plena de joia es pregunta quin és el miracle que ha fet que, avui, els humans, sempre atrafegats, sempre amb la ment a un altre lloc, s’aturin per admirar-lo. I no s’estranya que els més menuts xisclin de felicitat, perquè ells viuen en un món sempre curull de meravelles, però… i els adults?

I es fixa en els ulls d’aquests últims i hi endevina ninetes plenes d’estrelles. I més enllà de les estrelles, un arc de Sant Martí. I més enllà, el record dels somnis de quan eren canalla, desvetllats de forma inesperada. I un volia ser ballarí i s’imagina fent-se de la mida d’un pèsol: poder dansar al costat de l’ou i xipollejar sobre el líquid transparent al ritme d’una música que només ell pot sentir. I una altra somiava ser astronauta i es veu saltant pels anells de Saturn amb el seu vestit espacial, meravellant-se de la ingravidesa que la fa flotar com si ella i l’univers fossin tan sols un. I encara algú més, de cabells blancs, se submergeix en el record del seu jo petit, agafat de la mà del pare i la mare, visitant les fonts el dia de Corpus, i una llàgrima plena de nostàlgia li solca el rostre amb un pessic de sal.

I l’ou continua dansant, en silenci, amb un somriure a l’ànima, havent descobert el secret de la humanitat: el secret de saber que els adults no existeixen; el secret de saber que els adults són tan sols xiquets, jugant a ser grans.»

Aquest text el vaig escriure el Corpus de 2019, mentre l’ou ballava al jardí de l’Ateneu Barcelonès i, com tantes altres persones, no podia evitar de quedar-me embadalida amb els seus salts sobre l’aigua.

Aquest dissabte 14 de juny, a 2/4 de 8 del vespre, la tradició de l’ou com balla ha arribat a Els Dolors de Vic. Per celebrar-ho s’han llegit textos escrits per dues autores osonenques: la Maria Valldeneu i una servidora. Mil gràcies per aquest honor, Xavier Cervera.

En el meu cas, el text escollit ha estat el que us acabo de compartir, llegit amb mestratge per l’actriu Júlia Cervera: «El secret de la humanitat». Espero que sigui l’inici d’una llarga tradició!

* * *

Recull de premsa: