Gràcies per ensenyar-nos què és la màgia: gràcies per estimar-nos.

«Estem a les portes de les festes de Nadal. Per a alguns, dies de joia i retrobament. Per a d’altres, dies de corredisses sense sentit. Per a tots, unes festivitats que han anat evolucionant al llarg del temps… Heu sentit a parlar de les quatre edats de Nadal?

1) L’edat de la innocència

Quan tots érem bons minyons que no havíem trencat mai cap plat (o potser sí que n’havíem trencat algun, però sense cap maldat). Quan jugàvem a canviar de lloc el caganer del pessebre. Quan miràvem amb ulls meravellats com la persona més alta de la família coronava amb una estrella l’avet de Nadal. Quan ens n’anàvem a dormir la nit de Reis amb l’estómac ple de papallones.

Quan no enteníem per què el tió ens cagava regals, ni perquè els Reis d’Orient venien des de tan lluny per omplir-nos de presents, però ens era igual: perquè miréssim a on miréssim ens trobàvem amb els rostres somrients dels pares, avis i germans responent-nos que no hi havia resposta, que tot era qüestió de “màgia”; que l’únic que calia era ser bones persones perquè tots els desitjos es fessin realitat.

2) L’edat de la desconfiança

Potser va ser un amic. Potser un veí. Potser una conversa a mitja veu al pati de l’escola que hauríem volgut no haver sentit mai. Potser ho vam descobrir nosaltres sols.

Sigui com sigui, un dia, el miratge es va trencar […].»

«Gràcies, tió. Gràcies, Reis d’Orient.»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/autor/teresasaborit

Ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor?

«Diuen que la màgia no existeix: que només és cosa de canalla o de gent massa innocent. Alhora, però, la secció dels horòscops acostuma a ser una de les més llegides dels diaris, de manera recurrent se sent parlar d’estafes relacionades amb “mestres” capaços de llegir el futur i en cada festa assenyalada es dispara la despesa en loteria “per si de cas aquest cop toca i…” (completeu la frase amb el vostre desig material més arrelat).

La realitat és que, en el nostre interior més essencial, continuem sent humans prehistòrics: homes i dones que, en les nits més fosques, alcem els ulls al cel, per admirar-nos de la immensitat de l’univers, i posem nom a les estrelles en un intent fútil per calmar el vertigen que ens provoca la tenebra infinita.

I abans les agrupàvem per constel·lacions, i ara són combinacions de lletres i números que només els científics saben discernir, però en tots dos casos restem igual de perduts: vivint a l’escorça d’un planeta blau que ens arrossega sense timó per l’espai sideral.

Perduts entre tanta immensitat, intentem aïllar-nos de la nostra pròpia ignorància en la petitesa de la nostra rutina diària, a distreure’ns de tota la resta i a creure (aferrats al nostre imaginari més primari) que un dia “algú” o “alguna cosa” farà que tot tingui sentit.

I així deixem que passin les hores, els dies i els anys. Fins que un dia ens descobrim asseguts en una residència de la tercera edat i ens preguntem si realment hem viscut tots els anys que insinuen les nostres arrugues (o si, estafats per alguna mena de joc de mans còsmic, algú els ha viscut en lloc nostre, mentre nosaltres estàvem distrets fent ves a saber què).

Potser el veritable problema no és que no creguem en la màgia, sinó que en el fons sabem que la màgia és l’única realitat existent… I ens fa massa por admetre-ho […].»

«Només som humans prehistòrics»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/nomes-som-humans-prehistorics