«Quan l’Alícia va deixar l’examen a la taula del professor, la nena que vivia en el seu cor va començar a plorar.

Per un instant, el seu jo universitari es va veure reflectit en les ninetes indiferents del catedràtic. El reflex li va tornar la certesa que ell sabia que ella sabia que totes les respostes eren correctes, que el deu estava assegurat, que la carrera estava acabada; que seria ungida amb el títol honorífic de millor expedient acadèmic de la seva promoció.

La nena va sanglotar amb més força que abans, la pluja fina convertida en tempesta. En l’instant d’un parpelleig, el reflex s’hi va fixar: va travessar capes gruixudes d’epidermis i múscul, la va enfocar en primer pla.

Sobre l’humor vitri cristal·lí d’aquelles ninetes absents, l’Alícia universitària es va convertir en la noia de divuit anys que havia estat i en l’adolescent malgirbada i en la nena a qui els Reis no havien passat mai la bicicleta demanada; en el nadó que, ja en el bressol estant, havia comprès que no servia de res plorar amb el pit inflamat de desesperació, si al final tampoc ningú pensava respondre a la crida per rescatar-la del seu dolor.

Els pares arquitectes que havien tingut la criatura perquè era el que «tocava». Una bomba inexistent, ves a saber on, que ho havia fet saltar tot pels aires. Uns desconeguts trucant a la porta, quatre coses mal guardades en una caixa de cartró; el seu ànec blau perdut per sempre. Els Reis que finalment havien resultat no ser tres ni mags ni rics, sinó dos mileuristes de contracte precari a tocar del precipici dels cinquanta; desorientats com gossos abandonats pels seus amos per qui ningú no es dol.

I la tempesta es va convertir en huracà, davant la impassibilitat d’aquell instant congelat en el temps […].»

Relat publicat a la Revista Valors, a cura de l’escriptora Maria Escalas: podeu llegir el text sencer a la web de la revista.