I en algun lloc recòndit de l’univers, molt i molt lluny d’aquí, una divinitat oblidada (o l’atzar o el destí, qui ho sap?) passarà la pàgina de la teva història amb un somriure burleta.

«Conten que, una vegada, n’hi havia un que havia intentat atrapar-se l’ombra. I com més ell corria, més lluny ella en fugia.

Deien que ho havia provat tot. En nits de lluna plena, l’havien vist esvalotat al seu darrere, perseguint-la per la carena. En dies de sol inclement l’havien vist perseguir-la tot el dia, amb una única pausa a les 12 del migdia, en punt, en què l’ombra havia desaparegut de sobte i ell s’havia aturat confús sobre ella, sense parar-hi esment.

L’havia perseguit estiu i hivern, tardor i primavera, en dies de pluja i de vent, sota la neu i enmig de la boira, per la platja i la muntanya, corrent per carrers i places, travessant conreus i corriols. Per més que ell havia corregut, l’ombra havia estat sempre més veloç; no l’havia atrapat mai.

I et semblarà una rucada, i una història sense sentit, i vist des de fora pensaràs que la raó per no atrapar-la era ben senzilla i riuràs pels descosits: “Pobre beneit! –potser exclamaràs–. Que no se’n va adonar, que perquè ella deixés de córrer, l’únic que necessitava era quedar-se aturat?” […]»

«Correu, insensats»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/correu-insensats