El temps ens fuig entre els dits a una velocitat vertiginosa: com si estiguéssim asseguts al seient del copilot d’un Fórmula 1 (si tinguessin copilot).

«La falta de temps és el mal de la nostra època: la necessitat de fer mil coses alhora i l’exigència d’haver d’anar sempre corrents d’un lloc a un altre; la condemna de no tenir mai temps per viure.

I així és com els fills que ahir eren nadons avui són adolescents. I al matí comencen la universitat i a la tarda ja tenen dues criatures. I en mirar-nos al mirall ens recordem a nosaltres mateixos, tot just abans-d’ahir, jugant al pati de preescolar, fent castells de sorra en regnes imaginaris. I només un parpelleig i ens descobrim amb el rostre envellit, davant de les portes d’una residència de la tercera edat. Com poden haver passat anys i panys, sense haver-nos-en adonat?!

El temps ens fuig d’entre els dits a una velocitat vertiginosa: com si estiguéssim asseguts al seient del copilot d’un Fórmula 1 (si els Fórmula 1 tinguessin copilot) que no fa més que accelerar a mesura que passen els anys […].»

«Qui corre no vola»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/qui-corre-no-vola