Els lectors han dit...

Booktour (desembre 2016 – gener 2017)

• 04/01/2017: «Parada 14: Jose Luis Guerrero»
• 29/12/2016: «Parada 13: Teresa Creus»
• 28/12/2016: «Parada 12: Marga Martínez»
• 27/12/2016: «Parada 11: Salvador Riera al blog “Salvagora”»
• 21/12/2016: «Parada 10: Sílvia Caballeria al blog “Què us diré?”»
• 20/12/2016: «Parada 9: Maite López»
• 19/12/2016: «Parada 8: deomises al blog “Es desclou la tenebra…”»
• 15/12/2016: «Parada 7: Nuri Salvador al blog “Plaer de ma vida”»
• 14/12/2016: «Parada 6: Xus Mas al blog “Parlant de detalls”»
• 13/12/2016: «Parada 5: Cristina Company al blog “Senzillament, escriure”»
• 05/12/2016: «Parada 4: Rodolfo del Hoyo al blog “El bosc dels somnis perduts”»
• 01/12/2016: «Parada 3: Jorge Martín al blog “El tinter dels somnis”»
• 30/11/2016: «Parada 2: Àlex Heroll»
• 29/11/2016: «Parada 1: M. Pilar Navarro al blog “Univers madur”»
• 10/11/2016: «Booktour complet!»
• 09/11/2016: «Resposta massiva al booktour: ampliació de parades!»
• 06/11/2016: «Premi 7lletres – Necessito 7 lectors!»

Els lectors han dit…

• 01/11/2018 – G. Bertran: «Ja he fet la lectura d’”Els llops ja no viuen als boscos”. Teresa, tens una gran capacitat descriptiva que t’apropa fins a sentir exactament el que viuen i senten els personatges. No m’ha deixat gens ni mica indiferent. He palpat i notat cada paraula carregada de sentiment com si fos part de la història. Emocions poc agradables malauradament… Però reals i punyents. Bravooooo!!!! Ho has plasmat amb molta destresa i proximitat. Aquest tipus de temàtica on els infants són els protagonistes sempre em produeix més sintonia ja que he estat dedicada a l’educació de nens i nenes molt de temps. Connecto amb la seva naturalesa molt i molt. El teu nou llibre també fa molt bona pinta. Tinc una llista llarga pendent per llegir… Quan acabi el repertori pendent ja tastaré de nou un dels teus altres fills literaris.»
• 26/07/2018 – David Gómez – On viuen els somnis: «Els llops ja no viuen als boscos, de Teresa Saborit. Set contes que ens parlen d’infants enfrontats al món. Set històries que, sota el títol d’un pecat capital, ens porten al costat més fosc, allà on els nens no haurien d’anar mai. Set protagonistes que veuen malmesa la seva vida per l’acció o la inacció dels adults, que com els llops dels contes de fades poden fer molta por. Teresa Saborit ens apropa a un món perillós però real on els nostres fills —sí, els teus i els meus, o creies que ells estaven lliures de perills?— viuen una realitat colpidora. Ho fa amb tendresa, sense ficar-se morbosa, potser és per això que algun dels contes és capaç d’aturar-te la respiració per uns segons davant el que és inevitable, allò que com adult saps que passarà després. “Els llops ja no viuen als boscos” és una lectura molt recomanable. D’aquelles que pots fer sense cap dificultat i que et deixen un record profund. No us la perdeu.»
• 18/06/2018 – Jordi Romeu: «En els relats de la Teresa Saborit hi veiem alguna cosa més que la maldat. De fet, el que veiem és l’altra cara, la que queda amagada per l’horror, la de la por dels personatges que pateixen aquesta maldat, la de les víctimes.»
• 31/12/2017 – Ignacio J. Borraz (Goodreads: 5 estrelles): «Este año me he olvidado de Goodreads hasta hoy mismo que he pretendido poner al día todas las lecturas de este año 2017, seguramente me deje alguna y eso me da bastante rabia así que propósito para 2018 no volver a dejarlo olvidado. Si en 2015 leí 54 libros y en 2016, 39, este 2017 (según esta recopilación/recordatorio a última hora) han sido 35. Aunque es cierto que he leído, por lo menos, dos más (y un par de veces) en mi papel de editor literario de Kuei Ediciones, dos novelas que me gustan muchísimo y que pronto podréis disfrutar también vosotros 😉 Y otros dos, de amigos escritores, y que he tenido el honor de prologar. Voy a intentar hacer mi top 10 sabiendo que seguro se quedan fuera libros que me han gustado mucho, lo cual quiere decir que, al menos, he acertado (en cuanto a mi propio gusto) con las lecturas de este 2017.
  • TOP 10+1
    – “Los apaches de París: memorias de Casque d’Or” de Amélie Élie
    – “El hombre que cabía en la palma de su mano” de Francesc Barberá Pascual
    – “Polybius” de Francisco Jota-Pérez
    – “Coda” de Esther García Llovet
    – “Els llops ja no viuen als boscos” de Teresa Saborit
    – “Esta mañana ha salido el sol” de Angel Ramón Larrosa Bondía
    – “El Madrid tremebundo” de Francisco Hernández Castanedo
    – “Domori” de Sofia Rhei
    – “La chica descalza en la colina de arándanos” de Nieves Mories
    – “Volveré mucho más tarde de las doce” de María Castrejón
    – “Plata pura” de Nuria C Botey»
• 19/12/2017 – M. Dolors Sala: «El llibre es genial! I els temes, tractats amb sensibilitat, però reals… Quantes vegades amaguem el cap sota l’ala i mirem cap a un altre cantó… Espero no haver estat d’aquesta mena de gent. Orgullosa, estic! L’alumna supera la profe: és la meva fita.»
• 20/06/2017 – Blai Felip: «He acabat de llegir “Els llops ja no viuen als boscos”. Excel·lent. M’ha agradat molt. T’has posat (m’has posat) en la pell dels nens. Has aconseguit que fes un viatge a la infantesa. Estan molt ben tractades totes les històries, amb dolçor, malgrat que gairebé totes acaben malament o amb un futur incert, com a mínim. M’han agradat moltíssim. Molt encertat fer-les amb primera persona, el to es adequat a la veu dels menors. Estan molt ben construïts i està ben pensat fer-los coincidir amb els pecats capitals. Estan molt ben expressats els sentiments i les pors i il·lusions dels nens i nenes. No només m’ha sembla interessant, sinó que m’ha agradat molt.»
• 04/06/2017 – Jesús M. Tibau: «El llibre m’ha impactat des del primer instant. Els contes t’amaren d’un terror blanc, en aparença. Narrats en primera persona per veus infantils, semblen dolços només al principi, perquè de seguida s’intueix el drama que ensenya la seva poteta pel davall de la porta, i la nostra imaginació fa la resta, una imaginació excitada mil·limètricament, que sap tocar la nostra fibra més sensible, i ens mostra tota una galeria de llops moderns, i no tan moderns, llops que són víctimes d’ells mateixos, llops que de vegades no són conscients dels seus ullals, llops que amenacen el més valuós del nostre món: els xiquets. Molt recomanable.»
• 03/06/2017 – Ferran d’Armengol (Goodreads: 4 estrelles): «Un llibre d’alt nivell literari que et deixa un regust agre, per les històries que s’hi expliquen. La pena és, que en realitat, aquestes coses no són contes, són realitats escrites i aquest és el mal de tot plegat. Que la realitat superi la ficció, no fa cap gràcia, però per sort, si més no, l’autora té un gran domini del llenguatge escrit.»
• 28/05/2017 – Jordi Cervera: «Aquests són contes ferotges, que esgarrapen amb força, que fereixen, que no tenen un final feliç d’anissos, focs artificials i globus de colors. Tenen uns finals que es mantenen oberts, que perduren, que fan pensar, que burxen l’ànima i que fan bategar el cor amb un punt de desesperança. Són llargs silencis que estripen.»
• 08/05/2017 – Revista Faristol – ClijCAT: «”Els llops ja no viuen als boscos” seleccionat com un dels millors llibres del 2016 segons el ClijCAT!»
• 18/04/2017 – Un munt de lectures (Biblioteca INS Hug Roger III): «La biblioteca de l’INS Hug Roger III de Sort (Lleida) recomana “Els llops ja no viuen als boscos” per aquest Sant Jordi.»
• 17/04/3017 – El Garbell (Biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat): «Els llops representen la maldat en els contes clàssics, a la vida real existeixen però amb altres noms. Els llocs on s’oculten no és en els boscos, sinó a l’escola, al carrer o a la pròpia família. Els set relats d’aquest llibre, narrats en primera persona, volen donar veu a tots aquells nens que callen quan un “llop” els ataca, que no diuen res perquè creuen que és “’normal”’, que s’amaguen perquè els avergonyeix la idea que algú pugui descobrir el seu malson.»
• 31/03/3017 – La Vanguardia – Agència EFE: « (…) También ha acudido Teresa Saborit, que con su libro “Els llops ja no viuen las boscos” intenta alertar de que “los niños no viven en un cuento de hadas y que los lobos viven entre nosotros”, además de poner luz a la dificultad de los menores para verbalizar problemas como el maltrato.»
• 13/03/2017 – Joan Bustos (Revista Faristol – ClijCAT): «[La Ràbia, de Lolita Bosch] El que en resulta és literatura que remena les entranyes per la capacitat d’encomanar-nos unes vivències duríssimes. Una visió subjectiva, per descomptat, com també ho deu ser la dels maltractadors d’aleshores, que no devien ser conscients del que feien i que ho han oblidat. Ni oblit ni perdó, es podria afegir. Però sí tal vegada reflexió. Cal parlar-ne, a les aules, i a la societat. Perquè, que se’m perdoni la interferència amb un altre llibre igualment esplèndid, “Els llops ja no viuen als boscos”, per més que la factoria multinacional de somnis s’hi escarrassi, sovint el conte no té un final feliç.»
• 06/03/2017 – Joan Bustos (Revista Faristol – ClijCAT): «”El llop corria més que jo, no podia fugir-ne. Cada vegada el tenia més a prop…” Si aquest magnífic recull de contes fos un CD de música, el resultat seria un àlbum conceptual, també magnífic (…). És tremendament honest i desitjable que, arribat el cas, l’art remeni les entranyes. I fer mal, per què no. Perquè al món real, on ja no queden pràcticament llops de quatre potes, mai hi ha hagut llenyataires que apareixen en l’últim sospir i salven les nenes desobedients i ingènues (…). I un valor afegit per al llibre, premi 7lletres, és que l’autora, que de narrar en sap un niu, no porta les històries cap a llocs comuns, de manera que el lector no sap per on li vindrà la patacada.»
• 27/01/2017 – Jordi Vilarrodà: «”Els llops ja no viuen als boscos” (Pagès Editors). Premi 7Lletres 2016. Una nova veu, 7 relats amb el tema del maltractament infantil de fil comú. No és còmode, remou la consciència, però la literatura és això, no t’ha de deixar indiferent. Tot explicat amb delicadesa respecte als nens. I molt ben escrit!»
• 07/01/2017 – Farners Casas: «Ho sabem, els llops actuals han fugit dels boscos i solen amagar-se a les feines, a les cases, a les escoles… Ho sentim com una notícia més, però com ens tenalla el cap i el cor sentir-ho explicar als infants. Les paraules i els silencis de tot allò que s’amaga rere una porta tancada, fa por i fa mal. Si ells s’han transmutat i s’han emmotllat, nosaltres també ho hauríem de fer. El silenci i l’encobriment mai haurien de ser la resposta davant de la maldat! “…He arribat a la cantonada de la cuina, ja no tinc enlloc més a on anar. M’assec sobre les rajoles, m’arrauleixo sobre mi mateixa, m’abraço els genoll. El tiet continua avançant cap a mi, es col·loca les mans al cinturó. De fons sento com la mama i la tieta parlen al menjador, com riu la Marta, com canta nadales la veu de la Júlia. Només és un joc. Només és un joc, un joc. És el meu tiet, ell mai no em faria mal. Ell m’estima. M’estima. No va parar de repetir-ho mentre em feia pessigolles l’últim cop que vam jugar junts. Però no m’agrada aquest joc, no m’agraden els seus dits plens de pèls, no m’agrada sentir el seu alè bavós enganxat a l’orella, no m’agrada que…” ( Fragment del relat Luxúria, inspirat en el conte de La Caputxeta Vermella de Tenèze Delarue) Un llibre dur, actual, acusador,… XI Premi 7Lletres 2016 de la Teresa Saborit.»
• 05/01/2017 – David Marín (El Punt Avui): «Es tracta de set històries amb infants com a protagonistes, narrades en primera persona, i on els nens s’enfronten a diferents “llops”, forma metafòrica del títol amb què es fa referència a diferents formes d’abús i maltractament que poden patir els infants. El joc amb els llops i el seu paper en els relats i les faules infantils es fa encara més explícit amb els fragments dels contes populars d’Andersen i dels germans Grimm (La Caputxeta Vermella, Hansel i Gretel, Blancaneu…) que introdueixen cada relat (…). L’efecte d’uns narradors infantils explicant diferents tipus de maltractaments però sense poder posar-los nom crea en el lector un efecte angoixant, d’impotència, de no poder entrar al rescat del secret que confessa l’infant dins d’aquest giny literari. “En la vida real passa exactament això, no diuen res a ningú i poden passar molts anys fins que alguns es veuen amb cor de denunciar-ho”, explica Saborit.»
• 04/01/2017 – Jose Luis Guerrero: «Esa mezcla de incomprensión y odio debe sentir el protagonista (…), ese niño “abandonado” por unos padres que no tienen tiempo para él y su mundo de niños, perdidos probablemente en su propio bosque de obligaciones y prioridades malentendidas (…). ¿Y si esos padres tan ocupados intentado traer “comida” a casa nunca hubieran tenido tiempo de explicarnos un cuento, dónde hubiéramos visto que el lobo a veces se viste de cordero? (…). Después de leer este relato, necesito leer el libro completo, para seguir disfrutando de la belleza sencilla de la prosa clara sin adornos innecesarios de Teresa Saborit. Os lo recomiendo.»
• 29/12/2016 – Teresa Creus: «L’autora dóna veu als infants que no la tenen (…). Sabem que els contes són maneres d’allunyar-se d’un problema per tal d’analitzar-lo més fredament i sense implicació personal (…). Llegir ens fa comprendre millor el món en què vivim i ens porta a actituds personals per a millorar la societat (…). Si podem arribar a compartir allò que la lectura ens provoca, ens adonarem que no som les mateixes persones que abans de llegir aquest petit text, que estem amb més bona disposició per entendre i denunciar les situacions que afectin als drets dels infants com a persones.»
• 28/12/2016 – Marga Martínez: «La protagonista del relat és la Clara, una nena de nou anys, que ens dóna la seva visió de l’estil de vida que porta (…). Tot gira al voltant de la utilització de la seva imatge i de les repercussions econòmiques que comporta, sense tenir en compte les necessitats de la Clara, que perd pel camí part de la seva infantesa. La Teresa, amb delicadesa però sense estalviar-nos res, ens mostra els sentiments i les contradiccions de la protagonista. No us explico més. Crec que val la pena llegir-ho!»
• 27/12/2016 – Salvador Riera: «La Teresa Saborit és una escriptora jove, de prosa brillant i de poesia exquisida, de la qual en sentirem parlar força en els propers anys perquè la seva obra ho mereix. De moment, aquest any ja ha guanyat el prestigiós premi 7 lletres (…). La Teresa ens condueix magistralment a través [de les dualitats de l’obra] i no podem més que envejar-li aquesta capacitat innata de moure’s en la dualitat com peix dins de l’aigua (…). No desvetllarem el final del relat però sí que us aconsellarem que compreu el llibre. Apreciareu el talent creatiu i literari de la Teresa Saborit i esperareu amb candeletes noves publicacions d’ella (…).»
• 25/12/2016 – La Vanguardia – Agència EFE: «La escritora Teresa Saborit se pone en la piel de los niños sufren situaciones de acoso o maltrato infantil en “Els llops ja no viuen als boscos”, una recopilación de relatos protagonizados por niños que son víctimas de “los lobos de hoy en día, los que hay en la escuela o en la familia”, ha dicho la autora en una entrevista con Efe.»
• 21/12/2016 – Sílvia Caballeria: «Vaig llegir el relat “Ira” als meus alumnes de 4t ESO i els va impactar tant que em prenien el llibre dels dits per llegir-ne més. Bon senyal, oi? (…) Amb un llenguatge directe i clar i amb un final obert, que és com un cop de puny a l’estómac, la Teresa Saborit no ens deixa indiferents i ens sacseja la consciència i incita a treure’ns la bena dels ulls (…). Aquest relat ha de servir per posar-nos en guàrdia contra aquests depredadors, com diu el refrany “ovella sense guardià, el llop se la menjarà”. I, encara que Hobbes popularitzés la frase “L’home és un llop per a l’home”, no permetem que ho sigui per als nens.»
• 20/12/2016 – Maite Lopez: «No són els llops del títol els que fan por (…). El monstre no és cap animal, sinó un altre ésser humà, no li cauen dents esmolades ni urpes per fer por, perquè es camufla i s’amaga darrere d’una aparença completament normal (…). Els nens no poden parlar sempre i tampoc els acabem de creure. Per aquestes raons fa por i fa pensar. No és una lectura per passar l’estona, fa reflexionar, està ben escrit i us el recomano. Jo aniré a comprar-lo per llegir la resta de contes!!!»
• 19/12/2016 – deomises: «Jo també m’he apuntat al booktour proposat per l’enèrgica Teresa Saborit, que no deixa mai d’animar el cotarro del tema literari (…). La primera impressió que deixa la lectura és bona, amb el desig que aquell parell de nens acabi sortint-se’n. Ja és dur perdre un familiar en una tendra edat, imaginem quina plantofada pot ser perdre’n un altre tot seguit (…). Parafrasejo la resta de bookturistes i dic que si els altres sis relats tenen aquesta qualitat (cosa que de ben segur succeeix) us faltaran cames per arribar-vos a la primera llibreria i adquirir-ne un, d’exemplar, com a mínim.»
• 16/12/2016 – Opinions alumnes 4t d’ESO Col·legi Sant Miquel de Vic (Osona):
  • «Ha estat una història molt emotiva i amb la qual espero que no s’identifiqui gaire gent. Em pregunto quantes notes més va haver de falsificar el nen abans de tirar-se a l’aigua tranquil i feliç.» (Noah)
  • «El conte del llibre Els llops ja no viuen als boscos, m’ha afectat molt, ja que és molt dura la situació en la qual es troba el nen. M’hauria agradat saber com acaba.» (Aleix)
  • «A mi no m’agrada llegir, però històries curtes sí.» (Jan)
  • «És un llibre bastant dur, que t’impressiona al llegir, però que t’ensenya que no pots jutjar a algú pels seus actes ja que tothom té coses al darrere que no saps.» (Farré)
  • «Un llibre que al principi no esperava que fos tan dur, hi ha moments que són difícils d’assimilar, però també és una realitat que molts nens passen.» (Carles)
  • «Crec que el tema afecta als nens i adolescents, però alhora som nosaltres mateixos qui n’estem menys al cas, i aquest llibre és una molt bona manera de conscienciar-nos.» (Miquel)
  • «Els llops ja no viuen als boscos, és un llibre impactant que quan acabes de llegir-lo et remou la consciència i et fa plantejar què es pot amagar rere una porta tancada, rere un somriure o una mirada.» (Berta)
  • «Crec que és un conte molt impactant que deixa moltes portes obertes. Molts nens i nenes pateixen situacions semblants en silenci i és trist que ningú sigui capaç d’adonar-se’n, al contrari, els jutgem sense saber la realitat que amaguen al darrere. La ira s’apodera de les persones i molts no en som conscients, m’agradaria poder dir que això algun dia ja no serà així. Es tracta d’un tema molt complex i que dóna molt de si, un conte fascinant però alhora molt transcendental.» (Marina)
  • «Un llibre que reflecteix molt bé la ira, el principi sorprèn el tema però després t’adones que és un tema que molts nens pateixen, i que per por no expliquen la seva situació. El final obert et deixa impactat i sense paraules, va causar un moment de silenci a l’aula.» (Júlia S.)
  • «Crec que esta molt bé que estigui narrat en primera persona, ja que així dóna més realisme a la història i també la fa més impactant i punyent.» (Júlia V.)
  • «Impactant però real. Aquestes coses passen sovint al nostre voltant i no en som conscients.» (Mery)
  • «El que crec que ha intervingut més a l’hora de que ens arribi l’història al cor és el fet que el nen expliqui en primera persona la seva història ja que ho fa amb la veu innocent d’aquell que no comprèn el món dels adults.» (Maria)
  • «És un conte que et fa pensar i reflexionar sobre coses que semblen de poca importància, com una rebequeria per no voler ficar-se a l’aigua, i com poden tenir una ombra a darrere. El fet que estigui redactat en primera persona fa que s’interioritzi més la trama, tot i que el registre lingüístic trobo que potser no és el que faria servir un nen de 10 anys. “La ira” ens retrata el perfil d’un maltractador, una persona encantadora; però, vol dir això que algú amb molt d’afecte i simpàtic i comprensiu hagi de ser per força un delinqüent?» (Marta)
  • «La ira, un llibre que ens il·lustra el que molts joves avui en dia pateixen i per por, per vergonya o per altres motius no ho comparteixen. Realment, un llibre molt impactant que crec que pot ajudar a aquestes persones a dir el que els passa i superar aquesta terrible situació.» (Carla)
  • «És un llibre que et fa adonar de moltes coses i de situacions que poden pasar a la vida d’una persona que potser no hi havies pensat mai. El final obert fa que et quedis molt impactat.» (Cèlia)
  • «Em va agradar molt el relat “la ira” dels “llops ja no viuen els boscos” ja que remarca el costat fosc de cada persona i la por de la víctima per no poder dir el que sent. El fet que la història estigui en primera persona fa que sigui més creïble i més dolorós. Esta molt bé que el final sigui obert perquè et crea una certa angoixa.» (Gil)
  • «Crec que “Els llops ja no viuen als boscos” és un gran llibre destinat a tothom, ja que parla sobre temes que et pots sentir totalment identificat en tot moment. Les primeres frases que vam llegir a classe del conte “la Ira” em van crear una intriga tan forta, que aquestes festes espero obtenir el llibre i poder acabar de llegir la resta de contes.» (Nil)
• 15/12/2016 – Nuri Salvador: «El conte “Supèrbia” l’encapçala un fragment del clàssic dels Germans Grimm “Hansel i Gretel”. Un conte que llegíem de petits tranquil·lament i que avui, des d’una sensibilitat diferent, que no ens fa ser millors ni pitjors, el trobem una bestialitat (…). El protagonista ens mostra el seu dia a dia des dels seus ulls d’infant i ens angoixa perquè sabem que al nostre voltant tenim nens que se senten igual de decebuts que ell. I perquè intuïm, a cada frase més, que el relat no tindrà un final feliç, que el seu món, que és el nostre, està ple de llops esperant una presa desprevinguda (…).»
• 14/12/2016 – Xus Mas: «Els detalls et permeten explorar, a través del relat del nen, l’angoixa, la por, el neguit… I també l’alegria, la tendresa i la vitalitat… Amb la que els nens s’enfroten als entrebancs i als problemes. El nom del nen, no té importància. La veritable importància radica a la història que llegim i a la situació que ell es troba, que bé podria il·lustrar uns minuts de qualsevol telediari i que ens fa ser conscients que els perills, moltes vegades, els tenim molt a prop (…). Per la meva part, només em resta trobar el llibre per poder llegir la resta de contes.»
• 13/12/2016 – Cristina Company: «He imaginat aquella “dona amb cos de nena” com una titella en mans d’adults, a la que la pressió psicològica i la manipulació, tant física com mental, la fan ballar al so que no toca (…). És un text ben explicat, planer, entenedor i colpidor. I amb un llenguatge dolç, com el que hauria de ser propi d’una nena de 9 anys, ens transmet tristesa, solitud i malenconia (…). Em quedo amb ganes de saber més de la Clara, voldria ajudar-la a sortir del cau en el que viu abans no arribi a l’adolescència (…). Espero amb ànsia el moment en que pugui tenir la resta de contes.»
• 11/12/2016 – Pilar Martinez: «Compreu el llibre, regaleu-lo! Cal difondre-ho i parlar d’aquest tema. I està escrit i llegit tan bé!!!»
• 11/12/2016 – Pilar Martinez: «Tan de bo no calgués escriure mai més sobre aquest drama social! Gràcies per haver-ho fet! I em pregunto: com està el cas a dia d’avui? S’ha enviat algú a la presó? Per què ja no en parlen els mitjans? Se’n parla a las famílies? I a les escoles, ja tenen totes un protocol d’actuació? El programa “Salvados” de fa pocs dies va oferir un testimoni esfereïdor que hauria de servir perquè els periodistes tornessin a posar el focus en aquest tema… Repeteixo: gràcies! Amics, compartiu-lo, si us plau!»
• 05/12/2016 – Rodolfo del Hoyo: «El relat està escrit en present i en primera persona, de manera que aconsegueix un ritme intens. El lector acompanya la noia en cada pas, es desespera amb ella, s’angoixa amb ella, sent vergonya amb ella tot i que no estigui d’acord amb el seu comportament. La lectura no ens deixa indiferents (…). L’autora s’endinsa en l’actualitat més degradant de la naturalesa humana per oferir-nos un panorama dramàtic al si d’una societat individualista, consumista i fortament competitiva davant del qual hem d’actuar amb fermesa per no deixar-nos destruir.»
• 01/12/2016 – Jorge Martín: «Una historia senzilla però d’una duresa infinita que podia sentir en la meva pell i que vaig llegir amb molta cura (…). Tot ben ordenat literàriament i que subtilment va filant l’escriptora. Fins fer-lo encaixar definitivament per crear un ambient quasi hitchcockriano (…). Davant meu doncs tinc un petit tastet d’una obra d’art que us convido a llegir i d’un magnífic llibre de relats amb el qual podreu assaborir magnífiques histories (…).»
• 30/11/2016 – Àlex Heroll: «Potser una de les més grans virtuts del text és la creació d’una atmosfera plena de detalls. Tots ells, des dels banals fins els fonamentals, teixeixen una estructura de malson amagat rere la imatge bondadosa del retrobament familiar. El text, ben estructurat, funciona com un mirall: la imatge que projectem és la d’un Nadal tradicional d’una família normal. La imatge que ens retorna és la dels dolors familiars silenciats, els antics i els nous (…).»
• 29/11/2016 – M. Pilar Navarro: «El llenguatge és planer, com correspon al parlar d’un nen, però transmet perfectament un seguit de sentiments i sensacions que no busquen la compassió ni la llàgrima, ni tan sols la indignació, sinó únicament anar explicant el que passa. Potser això fa la història més colpidora encara (…). Ara que m’he llegit un dels contes hauré d’anar corrent a la llibreria per aconseguir el llibre sencer i descobrir els altres “llops”. Segur que si la resta de relats m’agraden tant com aquest, pagarà la pena.»
• 18/11/2016 – Adelais de Pedrolo: «Ja l’he llegit, us el recomano… Us colpirà.»
• 09/07/2016 – 7 lletres: «El recull de set contes que ha guanyat l’11a edició del premi literari 7Lletres vol mostrar-nos el patiment que moltes vegades queda dins de casa, amagat. Les víctimes que pateixen els pecats capitals aliens són els éssers més fràgils, els infants i adolescents. La seva innocència no els deslliura de la crueltat, a cops inconscient, però no per això menys destructiva, dels altres. Teresa Saborit arriba al fons de la sensibilitat del lector i aconsegueix que senti una rebel·lia intensa contra la injustícia que els pecats dels forts els paguin els innocents.»