«“Estàs acomiadada.” La Jordina havia quedat petrificada, el cervell negant-se a comprendre el significat de les paraules de la seva cap […].

I havia anat a buscar el petit Jordi sentint-se princesa empresonada. I havia arrossegat la criatura carrer enllà. I s’havia obligat a avançar un peu rere l’altre: sempre endavant; només un pas més.

–Mama! –va cridar el nen de sobte, estirant-la de la mà per aturar-la.

L’infant esguardant-la amb ulls plens d’estrelles, un dit assenyalant un aparador farcit de joguines. La dona va improvisar un somriure maldestre, en Jordi va arrencar a córrer cap al vidre amb un crit d’alegria. Dreta a la vorera, la mare va ser conscient de sobte del dia de primavera que l’envoltava. Va tancar els ulls: aire amb olor de mel, el vent acariciant-li els cabells…

–Diumenge és l’últim dia? –va sentir que preguntava una veu.

–Una vida rere el taulell: ens hem ben guanyat un bon descans. Una cadena d’hamburgueseries vol comprar-nos el local. Que els faci profit!

–No heu trobat successors? I ara on aniré jo a comprar les flors?

La Jordina va sentir que les parets de la seva presó s’esquerdaven. La gola seca, el pols accelerat. Va obrir els ulls, a poc a poc: una floristeria, un cartell d’“Es traspassa” al mig de l’aparador. El seu marit esmorzant sense mirar-la. La cap acomiadant-la. La veu de l’avi a la memòria: “La vida és una pàgina en blanc… o l’escrius o te l’escriuen” […].»

«Santa Jordina»: el meu últim relat! Llegiu-lo sencer i descobriu-ne el final a la web d’El9nou: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/santa-jordina