Algun dia jo ho sé
Algun dia sense que te n’adonis
em colaré en un racó
desvalisat
de les golfes del teu cor

Només et demano…

Les nits fosques són menys nit
les estrelles quan et veuen s’apaguen
ta llum inunda el carrer
i jo et miro
ampit solitari en ta finestra

Només et demano…

Esperaré fins set vides
Esperaré tot el que faci falta
Esperaré a l’entrada
perquè m’invitis
a ofegar-me al pati de la teva ànima

Només et demano…

El teu somriure un regal
afartar-me de petons carmesí
perdre’m en els teus ulls verds
tornar-me boja
abraçada a ta pell sense sentit

… Només a tu et demano

 

***

 

Sólo te pido

Algún día yo lo sé
Algún día sin que tú te des cuenta
me colaré en un rincón
desvalijado
del zaquizamí de tu corazón

Sólo te pido…

Las noches son menos noche
las estrellas al verte se apagan
tu luz inunda la calle
y yo te miro
solitario alféizar de tu ventana

Sólo te pido…

Esperaré siete vidas
Esperaré todo lo que tú quieras
Aguardaré en el zaguán
la invitación
para ahogarme en el patio de tu alma

Sólo te pido…

Tu sonrisa mi regalo
engolliparme en besos carmesí
perderme en tus ojos verdes
enloquecer
abrazada al sinsentido de tu piel

… Sólo a ti te pido

 

[Musa 38: Relat inspirat per la proposta de la Beatriz Lorenzo: «zaquizamí, zaguán, alféizar, engolliparse». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. La imatge que acompanya el text es titula «Patio en Roma» i és de Xavi compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]