Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, amb frontisses rovellades que xerriquen en girar i un pany sempre obert, sense clau.

Hi guardo el teu primer somriure.

I el teu primer plor. I el primer dia que em vas dir «papa». I l’últim cop que em vas deixar acompanyar-te a l’escola amb la teva petita mà resguardada dins del meu palmell d’adult. El que ni una tempesta huracanada hauria pogut descloure, ho van fer quatre paraules pronunciades pels teus llavis d’infant: «ja sóc massa gran».

Hi guardo la primera mirada de la teva mare.

Entre decidida i avergonyida, entre atrevida i insegura. Entre el joc i la promesa, entre el només avui i per sempre. I el seu últim respir, amb el rostre solcat d’arrugues, la pell flàccida i trencadissa, els ulls enlleganyats i els cabells canosos, la boca desdentada, les orelles sordes, els llavis plens de llum.

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, a on em tancaré quan la senyora de la dalla truqui a la porta. Si se m’ha d’emportar, que se m’endugui, bressolat entre records.

 

 
[Musa 137: El segon text d’aquesta setmana està inspirat per una musa repetidora. La seva primera proposta va ser «Sobredosi» i va servir per escriure el text «Doctor». De la seva segona proposta, n’ha nascut un altre microrelat. Text inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Tema: “Envellir”». La imatge que acompanya el text es titula «Sold» i és de CastawayVintage compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa!]