Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.
[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]