20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150610-200_muses-Imatge_The_End_of_the_World_2_fotologic_CC2.0_Attribution-Text_Tipex_Tere_SM

[Musa 93] Tipex

20150610-200_muses-Imatge_The_End_of_the_World_2_fotologic_CC2.0_Attribution-Text_Tipex_Tere_SM

 

El meu cor batega a ritme d’acord de guitarra. S’esquerda en dimecres sospirant per un dissabte que sempre es conjuga en futur. Som un viatge d’anada i tornada: jo m’acosto, tu t’allunyes. Escric ponts de literatura que tu esborres amb tipex com si mai no haguessin existit.

El meu somni ets tu.

El meu somni… No és.

 

 

[Musa 93: Relat inspirat per la proposta de Me suenan tus letras: «Dissabte. Literatura. Viatge. Guitarra. Somni». La imatge que acompanya el text es titula «The End of the World #2» i és de fotologic compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]