20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

[Musa 71] Protecció solar

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

 

Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.

 
NOIA — Ja sé què et passa.

NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — Tu?

NOIA — Està claríssim.

NOI — El què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — És una càmera oculta?

NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.

NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.

NOIA — Per prendre el sol a la platja?

NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?

NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?

NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.

NOIA — Perquè tu volies que et veiés.

NOI — Somies mandarines.

NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?

NOI — Per qui m’has pres?!

NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.

NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?

NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.

NOI — I creus que jo sóc un tigre.

NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?

NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?

NOIA — Sí.

NOI — I?

NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.

NOI — I si sóc un tigre amb parella?

NOIA — No hauries vingut sol a la platja.

NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?

NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.

NOI — Què sabies?

NOIA — Que t’agrado.

 
L’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

 

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

 
[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

[Musa 30] Vacances

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

 

«Va-can-ces.»

Quan ho dius així, amb totes les consonants, amb totes les vocals, amb totes les síl·labes… Quan ho dius obrint molt els llavis en les «a» i allargant al màxim les «s»… Quan ho dius així, «va-can-ces»… Quan ho dius omplint-te’n la boca, llavors sí, llavors el mot sembla una gran paraula, capaç de qualsevol miracle.

T’imagines amb un somriure els llavis i un dia infinit als teus peus. Un dia? Una setmana, dues, setmanes, tres setmanes… T’imagines lluny de l’esclavatge del rellotge, volant lliure com una papallona de flor en flor. T’imagines lluny de xiulets de whatsapp, d’alarmes de mòbil, de nens cridant perquè no troben l’entrepà de l’esmorzar o de parelles demanant-te amb presumpció de culpabilitat si algú sap alguna cosa d’una ratllada a la porta del cotxe. T’imagines caminant descalç damunt la gespa, amb l’herba acabada de tallar fent-te pessigolles a les plantes dels peus. T’imagines enfonsant les mans en castells de sorra fina, en una platja d’arena blanca recoberta de petxines de colors irisats, t’imagines els grans de sorra escapolint-se juganers entre els teus dits.

«Vacances!»

Quan ho dius així, de cop. Quan ho dius sense ganes. Quan ho dius en un esbufec, com si t’haguessin clavat un clatellot: «Vacances!» Llavors no, llavors la paraula s’enfosqueix i la seva dolçor es converteix en un fel amarg capaç de convertir en realitat els pitjors presagis.

El temps transmuta en un compte enrere, on l’únic que interessa és saber quants dies queden, encara. L’agenda s’omple amb una llista inacabable d’activitats que voldries fer, i ser, al final no fas, ni ets. El mòbil no para de sonar amb trucades indesitjables que et reconnecten amb allò que pretenies deixar enrere i el parèntesi anhelat mostra el seu autèntic rostre, donant la benvinguda a un colador de forats quilomètrics a on tots els dimonis hi tenen el pas franc.

«Va-can-ces»… «Vacances!»

Vuit lletres innocents i mil entonacions possibles. Com has dit que ho deies?

 

[Musa 30: Relat inspirat per la proposta de la Júlia: «pessigolles, dolçor, papallona, somriure i flor». La imatge que acompanya el text es titula «Clouds» i és de Mike King compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]