20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

[Musa 101] La presa

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

 

Avui t’he somiat. Eres immensa, amb mandíbules de cocodril i urpes de lleó. Jo intentava capturar-te i tu se m’empassaves, sencera, sense mastegar.

M’he despertat transmutada en capità Ahab, sentint els pulmons negats d’aigua salada i el cos esquarterat.

A vegades penso que no me’n sortiré. Llavors la veueta em recorda que em necessites per existir, que sense mi… No ets.

Què se sent sabent, com saps, que tard o d’hora t’hauràs de deixar escriure, novel·la estimada?

 

[Musa 101: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per participar en el I Concurs de microrelats de L’escriba: «Escriure un microrelat de cinc línies sobre la temàtica que tu vulguis». I qui diu «el que tu vulguis» diu «el que a les lletres els doni la gana» (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silver Bank Outtakes» i és de Christopher Michel compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç primer dia d’estiu, muses!]

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

[Musa 86] Culpable

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

 

Ja sé que no t’ho he dit mai. Ho sé i em declaro culpable. Culpable de ser covarda i etiquetar-me de valenta. Culpable d’abanderar-me de sincera i només dir-te mentides. Culpable d’haver-te fet creure que era l’algú que jo creia que tu volies que fos, en lloc de ser com no sabia que era.

Tenia por.

Vaig deixar que em fessin creure que era estranya, rara. Vaig creure’m que m’havia d’amagar, ocultar-me. Vaig tenir terror dels meus propis somnis, els vaig insultar per impossibles, els vaig esquarterar, ofegar, maltractar, apunyalar… Però ells van resistir, inamovibles, immortals.

Tenen ànima.

Els somnis no són més que l’anhel més profund del nostre esperit, maldant per ser viscut, però tampoc són menys. Els somnis, a voltes tan grandiloqüents, enormes i inabastables, no disposen de més eines que les nostres fràgils mans per ser reals, però tampoc de menys.

Tinc.

Tinc l’oportunitat de viure l’avui, en present. Tinc el moment que havia cercat, sense saber-ho. Tinc l’èxit i el fracàs dormint al meu costat, en una balança en equilibri perfecte de la qual jo sóc l’únic punt de suport. Tinc l’esperança i el desànim, tinc la perseverança i la mandra, tinc l’emprenedoria i l’atur, tinc el cor i la ment.

Em tinc a mi.

Avui ha arribat el moment de ser sincera, de dir-t’ho amb totes les lletres, de ser valenta, de creure’m el que intueixo que em corre per les venes i que em té una confiança cega per esdevenir real. En plaça pública faig acte de contrició, ho diré en veu ben alta perquè tothom ho sàpiga.

«Sóc escriptora!»

Ja està, ja ho he dit… Que els lectors s’apiadin de la meva ànima.

 

[Musa 86: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Les meves paraules com a musa: moment, oportunitat, èxit, esperança, perseverança. Les meves paraules tipus entorn… Emprenedoria i èxit! Perquè crec hem de ser positius i lluitar pels nostres somnis!». La imatge que acompanya el text es titula «Baby, I got your number…» i és d’Evil Erin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]