Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]