20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

[Musa 156] Centenars de milers

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

 

Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

[Musa 136] Brindis

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

 

Descendeixes les escales, a poc a poc. Planta soterrani. Sostre de volta, murs gruixuts, cambra baixa. Respires la humitat que t’ofega els pulmons, acaricies amb la punta dels dits la paret de maons freda i relliscosa. Un interruptor de rosca incendia una bombeta de quaranta watts, amb mampara de teranyines, un bri de llum insegur il·lumina la bodega poblada de tenebres mentre trepitges el terra recobert de fang ressec, fosc i escruixidor. Bótes de fusta ennegrida et flanquegen el pas, plenes de fongs. El vi es va tornar agre… Ni el lluquet no hi vol cremar. Al final del celler rònec, una estiba de botelles refulgeixen amb tons de flamarada intensa, ulls de perdiu esguardant-te amb reflexos de complicitat. Vidres lluents, colors brillants, consumir jove. Sempre a baixes temperatures, tres setmanes de fermentació. Una ampolla entre les teves mans.

El sol de mitja tarda et rep a la terrassa. Una taula, dues cadires, una hamaca entre dues alzines a on ningú no ha dormit mai. Una convidada amb la vista fixa en les muntanyes, una càmera immortalitzant l’estampa en un arxiu digital compartit d’immediat en mitja dotzena de xarxes socials. Un mantell de calidesa cobreix amb tons daurats els ceps despullats després de la verema, branques tortuoses s’encimbellen amb braços curts i aspiració de núvols. El tap de suro és arrencat amb l’ajuda d’un espiral metàl·lic que el traspassa sense commiseració i el lleva de son repòs. El líquid rosat abandona l’urna de cristall, dringa juganer dins l’única copa que l’espera sobre la taula com un infant es capbussaria en un gorg d’aigües clares un dia d’estiu. Un glop. El vi descendeix per la gola inundant de nous records la llengua aspre. Elegant, fi i atractiu, sucre àcid, maduixa i grosella.

— I per a mi?

Una única copa. Dues amigues. Globus de vidre que canvia de mà. Per la nit, plena de somnis, únic horitzó possible d’aquesta tardor.

— Per un nou demà.

 

 

[Musa 136: Comencem la setmana amb un text a mitja tarda. Relat inspirat per la proposta d’en Roger: «Compartir una copa de vi rosat entre dues amigues». La imatge que acompanya el text es titula «An Evening Tipple» i és de Lets Go Out Bournemouth and Poole compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració!]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

 

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

 
[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]