Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.

Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.

En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.

— Ets «raro».

La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.

No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.

— Els «raros» són ells.

Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.

— Però què fa aquest gos?!

— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?

[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]