20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 187] Qüestió de grandesa

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

 

— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

 

 
[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20150225-200_muses-Imatge_Greenhills_09_ Werwin15_CC2.0_Attribution-Text_Gaudeamus_igitur_Tere_SM

[Musa 26] Gaudeamus igitur

20150225-200_muses-Imatge_Greenhills_09_ Werwin15_CC2.0_Attribution-Text_Gaudeamus_igitur_Tere_SM

 

# Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus… #

El cor de cantaires refila amb paraules que han sobreviscut al garbell dels segles. El teu cor les entén, sense comprendre-les. No saps què signifiquen aquelles expressions llatines que sorgeixen dels seus llavis, amb prou feines ets capaç de distingir-ne els fonemes, però somrius. Mires al teu voltant i somrius.

Somrius al noi que hi ha a la teva dreta, al noi que fa quatre anys se’t va colar al metro just abans que tanquessin les portes i amb una empenta et va abandonar a l’andana. Per culpa seva, et vas veure atrapada en l’atzucac d’arribar tard el primer dia de classe a la universitat. Avui, envitricollat destí, gràcies a ell estàs asseguda a la primera fila de l’auditori, esperant ansiosa que el rector pronunciï el teu nom.

— Estàs nerviosa?

Gires al cap i somrius a la noia que seu a la teva esquerra. Ella també somriu, però li tremolen els llavis. I no para quieta amb les mans. Se t’acudeix pensar que l’anell que no fa més que canviar de dit deu començar estar marejat de tant viatge. És abracadabrant que aquestes alçades encara no li hagi agafat un atac de cor a alguns dels dos, a l’anell o a ella.

— Hem fet exàmens més difícils.

La noia deixa escapar una rialla muda en sentir el teu comentari. Para de moure els dits, tanca els ulls i respira a fons. Quan torna a obrir les parpelles, en els seus ulls hi brilla una llum nova: la decisió de l’heroïna disposada a enfrontar-se un últim cop amb el drac dels seus malsons. L’última batalla.

# … Alma Mater floreat quae nos educavit, caros et conmilitones dissitas in regiones sparsos congregavit #

Els cantaires clouen les boques i emmudeixen les notes. El públic uneix les mans per aplaudir-los mentre el rector es posa dempeus i s’acosta al faristol. És el moment. El noi de la teva dreta t’agafa de la mà i la prem amb força entre les seves. Sents l’energia de la seva sang fluint des del seu cor a la teva ànima a través del contacte de la pell.

El rector s’acosta al micròfon, pronuncia el teu nom i et poses dreta. El teu nom amplificat per la megafonia és el senyal acordat. Les teves cames es posen en moviment com si fossin pals d’acer i t’enfiles a la tarima presidencial adornada amb bimbirimboies. El rector t’abraça, et felicita amb paraules que ets incapaç d’interpretar i posa entre les teves mans una enorme cartolina amb el teu nom, el diploma que et beneeix com el millor expedient de la promoció. Quatre anys resumits en una xifra plena de corbes: tres coma noranta nou, d’una escala de quatre.

Et gires cap al públic. No saps què fer, ni què dir, no saps com respondre a aquells aplaudiments que et reconforten i et despullen a parts iguals. Emmudits els mots, inútils els gestos, només somrius. Els mires i somrius. A tots i a cadascun d’ells, a tots ells… Somrius. Gràcies.

 

[Musa 26: Relat inspirat per la proposta de la Mena Guiga: «gaudeamus, atzucac, abracadabrant, envitricollat i bimbirimboia». «Gaudeamus Igitur» és l’himne universitari que s’acostuma a sentir en l’entrega de diplomes de final de carrera. Les estrofes que apareixen en el text corresponen a la primera i a l’última: «Alegrem-nos doncs, mentre siguem joves. Després de la divertida joventut, després de la incòmoda vellesa, ens rebrà la terra» i «Floreixi l’Ànima Mater que ens ha educat, i ha reunit als volguts companys que per regions allunyades estaven dispersos». La imatge que acompanya el text es titula «Greenhills 09» i és de Werwin15 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

[Musa 10] Qui riu?

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

 

Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.

Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.

En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.

— Ets «raro».

La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.

No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.

— Els «raros» són ells.

Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.

— Però què fa aquest gos?!

— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?

 

[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]