Entro al bar. El soroll de les converses i l’olor de cafè acabat de fer em reben com vells amics. Saludo amb un cop de cap i en Ferran em respon amb un somriure. S’ha deixat créixer la barba.

M’agrada.

T’agradaria.

— El de sempre?

No responc, però intento somriure, i deu interpretar el somriure trist com un xec en blanc.

Mentre ell prepara el cafè amb llet, jo agafo el diari de la barra i camino fins a la taula del fons. La nostra taula, la que queda prou lluny de la porta com per no notar les ràfegues de vent gèlid, la que queda prou a prop com perquè ningú no pugui entrar sense ser vist. «El Barça ho té cru aquest any… — remuga la teva veu —. Has vist quin ramat de criatures acaba d’arribar?»

— Aquí ho tens… Com estàs?

En Ferran mira la cadira buida que hi ha al meu costat. I jo giro el cap en un acte reflex, esperant que et materialitzis com el conill que surt del barret d’un mag.

— Bé.

En Ferran em posa una mà a l’espatlla. «És un cambrer molt simpàtic. M’agrada aquest bar.»

T’agradava.

M’agradaria.

 

[Musa 4: Relat inspirat per participar en el primer enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «bar», paraula obligatòria «xec». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Tulip» i és de Dan Lacher compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]