Diuen que en país llunyà, en un mercat recòndit, s’amaguen tres dones que venen tots els colors del món. Són bruixes, bruixes sàvies, bruixes bones si estan de bones. Camuflades entre les persones que transiten entre les paredes, les tres dones, vestides amb camises de blau turquesa, ofereixen la seva mercaderia assegudes al terra amb les cames encreuades, envoltades de cistells i coves plens de verdures d’attrezzo, encisant els compradors amb somriures irisats plens de reflexos de perles de lluna.

Al qui té el cor trencat, li venen verd esperança. Al qui busca parella, li regalen taronja a meitats. Als qui s’hi acosten amb aires de guerra, els venen blanc de bandera. Als qui busquen el que no tenen, plata mirall.

Diuen que s’amaguen perquè les tenebres les temen, perquè si fos per elles el món seria blanc pur. Si elles governessin, fins les ombres més negres desapareixerien en l’oblit, el món perdria l’equilibri, s’esborraria en el no res,… I per això les tres dones s’amaguen.

Tres bruixes. Tres bruixes sàvies. Tres bruixes bones… Si estan de bones.

 

 

 

[Musa 193: Benvinguts a l’equador d’aquesta setmana plena de festius… O hauria de dir dilluns? (hehe) Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Rosa #Floral, juntament amb les paraules «terra, persones, lluna, verdures». Moltes gràcies per participar en el projecte, musa!]